AMB CAMES QUE RODEN (84)



Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.

És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.

Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.

Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.

Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)