domingo, 22 de diciembre de 2019

AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.
En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de
sos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun trebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.
D’uns anys ençà, els caipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.
Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.
És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.
Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.
Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.
Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»

AMB CAMES QUE RODEN (120)

«Un 25 de novembre per a exigir l'eliminació de la violència contra totes les dones»
Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja tenien la discapacitat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. I, així i tot, moltes d'aquestes dones no tenen un certificat de discapacitat, ja que aquesta hauria sigut resultat de la violència. Aquesta dada hauria de significar que les dones amb diversitat funcional tingueren més protagonisme en la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, de cada 25 de novembre.
Massa sovint s’ha oblidat –i s’oblida- un col·lectiu de dones que per les seues circumstàncies personals necessiten més mesures i recursos accessibles de prevenció, atenció i protecció ja que, segons xifres extretes del monogràfic publicat per l’Observatori de Discapacitat Física (ODF) de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) el 2018, sota el títol «Dona amb discapacitat. Doble discriminació» (disponible en https://www.observatoridiscapacitat.org/sites/default/files/documents/monografic_10_cat_v7.pdf), tenen un 8% més de probabilitats d’esdevenir víctimes de violència masclista que la resta de dones. Un 23,30% de les dones amb discapacitat (és a dir, quasi una de cada quatre) diuen haver patit alguna vegada violència masclista (física, sexual o psicològica), enfront del 15,10% de les dones sense discapacitat. Teresa Palahí, secretària general de la Fundació ONCE, assenyala que la falta d'adaptació dels recursos fa que, per exemple, no puguen usar les cases d'acolliment disponibles perquè no són accessibles, sent derivades a dispositius especialitzats en discapacitat que, en última instància, invisibilitzen la situació de violència que pateixen aquestes dones en negar-los el poder anar pel mateix itinerari que la resta de víctimes. Tot i que, també s’ha de dir, van fent-se accions per a capgirar aquesta situació com la posada en marxa, per part de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), del servei ALBA per a l'atenció online i l'assessorament de dones amb discapacitat auditiva víctimes de violència masclista, del qual ja ens vam fer ressò fa uns mesos.
Un altre factor que dificulta l’eixida de les situacions de violència a les dones amb diversitat funcional és que es dubte de la credibilitat de les seues denúncies. Com explica Alba Prado, responsable de l’Àrea d’Igualtat de Gènere de la CNSE, existeix un «prejudici» davant les persones que utilitzen la llengua de signes per desconeixement d'aquesta realitat, de manera que aquestes dones temen que no les creuran i tenen «por» que no les consideren capacitades «només per la seua forma de comunicació» i els lleven la custòdia dels fills o filles. Aquesta por es pot extrapolar a la resta de tipus de discapacitats, que es reflexcteix en les dades publicades en un informe de la Fundació Cermi Dones, que indiquen que el 17% de les dones amb discapacitat víctimes de violència masclista no denuncien per temor a no ser cregudes enfront del 8% que al·lega aquest motiu entre les que no manifesten cap discapacitat. I ací cal afegir que les dones amb discapacitat intel·lectual són les més perjudicades per aquesta incredulitat quan intenten contar les seues situacions de violència.
Aquest proper 25 de novembre hauria de valer, a banda de per a fer visibles a totes les dones que són víctimes de violència masclista, absolutament totes –sense importar les seues circumstàncies personals-, per a exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

lunes, 18 de noviembre de 2019

AMB CAMES QUE RODEN (119)

«Dia Mundial de la Vista»
De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les. Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.
A l’Estat espanyol, segons les dades de l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.
A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per la mateixa institució.
Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de 1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.
El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE (CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).
Per tancar aquest article dedicat a les persones amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les paperetes impreses en Braille.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

AMB CAMES QUE RODEN (118)

«L’aïllament comunicatiu i social de les persones amb sordesa»
Les persones amb sordesa pateixen problemes d’aïllament en el seu entorn quotidià causats per la dificultat que tenen per comunicar-se. La sordesa priva del sentit de l’oïda, en diferents graus, des d’una disminució parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons fins a la incapacitat total per a percebre’ls. Aquesta afectació pot ser transitòria o permanent, i en alguns casos es pot guarir amb tractament mèdic. Les persones amb sordesa manifesten dificultats especials en la percepció i comprensió de la informació, així com a l’hora de desenvolupar les habilitats socials de tipus comunicatiu.
Aquest mes, tot just quan es commemora el Dia Internacional de les Persones amb Sordesa (28 de setembre), dedicarem el nostre article a assenyalar accions que poden reduir el seu aïllament comunicatiu i, per tant, social. En aquest sentit, és obvi que és fonamental la predisposició a intentar comunicar-se amb les persones que manifesten dificultats auditives. Per exemple, parlar lentament, procurant pronunciar cada síl·laba amb claredat, facilita que aquelles que tenen l’habilitat de llegir els llavis ens puguen entendre.
Una de les mesures que augmentaria la qualitat de vida de moltes d’aquestes persones amb sordesa seria facilitar el seu accés als implants coclears, que fan possible que puguen escoltar els sons que es produeixen al seu voltant. En aquest sentit, el proppassat 1 de juliol, les comunitats autònomes van haver d’actualitzar les seues respectives carteres de serveis per a cobrir algunes despeses dels i de les pacients per una ordre del Govern central promulgada a principis d’any. Pel que fa a les pròtesis generals, el catàleg no s'havia actualitzat des de 1998, i fins el proppassat mes d'abril l'ordre de l'Executiu no incloïa implants. Segons les associacions de persones sordes, la resolució continua sent insuficient perquè les quanties de les ajudes aprovades són molt baixes i en molts casos hi hauran de continuar assumint copagaments, fet que impedirà millorar la seua qualitat de vida a aquelles persones que no tenen suficients ingressos per a pagar l’esmentada despesa.
D’altra banda, ens hem de fer ressò de notícies com la del Departament d’Intel·ligència Artificial de Google que ha anunciat que, en el futur, els smartphons tindran la capacitat de desxifrar la llengua de signes. Tot i que significaria avançar en el camp de la comunicació de les persones amb sordesa, des d’alguns sectors apunten que la idea que una aplicació reproduïsca àudio, només amb senyals manuals, farà que es perda qualsevol expressió facial, fet que pot canviar el significat d’allò que es diu.
També cal destacar la iniciativa de Pikara Magazine, que compta amb el suport econòmic de l’Institut Basc de la Dona (Emakunde), d’impulsar l’elaboració d’un glossari en llengua de signes que, segons manifesten des de la mateixa publicació, pretén ser un lloc en Internet en el qual consultar el significat dels termes bàsics per al Feminisme (com ara gènere, apoderament o violència masclista) i d'altres que, si bé no són propis de la teoria feminista, es defineixen sota una perspectiva que té en compte els drets de les dones i les implicacions específiques per a aquestes (com poden ser medicalització, sedentarisme o dildo).
L’equip que s’encarrega de la creació d’aquest glossari afirma que no pretenen que els signes siguen considerats oficials o estipulats de forma definitiva, perquè la llengua de signes és una llengua viva i en constant evolució. L'equip diu que està obert a propostes, idees i col·laboracions, i a tal fi posa a disposició l’adreça electrònica glosario@pikaramagazine.com perquè les persones que vulguen participar en el projecte o fer algun suggeriment puguen fer les seues aportacions.
Com diu Raquel Lamelas, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, «el que no s’anomena no existeix». Moltes dones sordes desconeixen els termes que vol fer visibles el glossari promogut per Pikara Magazine. La reflexió que proposa Raquel és: si desconec que això existeix no puc saber que sóc víctima ni puc entendre que és el que m'està succeint. Per aquest motiu, és tan important tant l’accés com la comprensió de la informació.
Aquest és l’enllaç del glossari de Pikara Magazine: http://glosario.pikaramagazine.com/inicio.php?lg=es&sec=inicio


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

AMB CAMES QUE RODEN (117)

«Taula de Supervivents de la Violència de Gènere»
El proppassat 18 de juny el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, seguint amb els monogràfics als quals s'estan dedicant les seues sessions d’enguany, va dedicar la seua tercera reunió de 2019 a la realització d’una Taula de Supervivents de la Violència de Gènere, impulsada per la Comissió de Dones del Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV). Les protagonistes d’aquesta taula van ser quatre dones que van ser capaces d’usar la resiliència per superar les diferents formes de violència de les quals van ser víctimes. Els testimoniatges de Nuria, María Teresa, Lucía i Susana van fer evident una vegada més la importància de saber detectar els senyals que indiquen que s'està en una relació de violència, així com la necessitat de visibilitzar aquestes situacions i la manca de referents de dones supervivents que podrien facilitar la presa de consciència perquè altres dones siguen capaces de cercar ajuda per posar fi a una relació desigualitària que anul·la la seua identitat.
Va resultar impactant el relat d'una d'aquestes quatre supervivents, a qui la seua parella li va contagiar el virus d’immunodeficiència humana (VIH) i amb la qual va haver de continuar convivint durant 11 anys malgrat els maltractaments i les contínues vexacions que li infringia, perquè en el seu horitzó no albirava cap mena d'eixida; fins i tot la seua pròpia família la rebutjava i la feia sentir culpable d'aquest contagi i de la seua situació. Això hauria de fer reflexionar a moltes persones que, en parlar-se de violència masclista, atribueixen part de la culpa a les dones per no posar fi a eixa relació al primer senyal de violència, i encara més si aquesta és física. Sí, seria l’ideal que totes les víctimes potencials tingueren aquesta capacitat psicològica i les condicions socioeconòmiques necessàries per a poder trencar una relació sentimental regida per la desigualtat, en la qual ja es fan evidents els actes violents. Però, malauradament, la realitat és ben diferent i en la majoria dels casos la dona és presa de la por i la impotència que li causen les amenaces del maltractador, tant cap a ella com vers els seus éssers estimats; a més de no comptar amb un entorn que possibilite l’eixida d’aquest cercle de violències i li facilite emprendre un nou projecte vital amb la seguretat i estabilitat necessàries.
Les dones amb diversitat funcional són més vulnerables davant la violència de gènere i, a més, víctimes potencials de més manifestacions d’aquesta com pot ser, per exemple, l'esterilització forçosa que sofreixen moltes dones amb discapacitat intel·lectual. Com es va comentar durant el desenvolupament de l’acte, seria bo estudiar en profunditat el percentatge de dones a les quals la violència masclista ha causat algun tipus de discapacitat o altres seqüeles. D’altra banda, en el marc de la parella també tenen més risc de sofrir violència masclista, al mateix temps que augmenta la dificultat per a detectar-la -i encara més per a denunciar-la!-, perquè sovint el seu agressor, a més de parella, és el seu cuidador principal. I en la mateixa situació es troben les dones que sofreixen violències per part de familiars o de personal professional que les atén en residències, centres de dia, etc. Com denunciar a qui et cuida, la persona de qui depens?
Així mateix, en el transcurs de l’acte ressenyat, es va assenyalar que la violència de gènere, sobretot la que pateixen les dones amb discapacitat, es continua silenciant i que aquesta mateixa invisibilizació és violència per part de la societat. D'acord amb les Nacions Unides, la violència contra les dones no és el resultat d'actes aleatoris i individuals de mala conducta, sinó que està profundament arrelada en les relacions estructurals de desigualtat entre dones i homes. La violència de gènere és un dels problemes socials i de salut més greus que pateixen les dones en el món; no és un problema de caràcter individual que solament afecte les dones agredides, sinó que concerneix el conjunt de la societat. Per això, totes i tots som responsables de posar fi a aquesta xacra que, segons estimacions de Nacions Unides, afecta al 35% de les dones de tot el món, que pateixen violència física i sexual per part d'un company sentimental o violència sexual per part d'una altra persona diferent a la seua parella (aquestes xifres no inclouen l'assetjament sexual) en algun moment de les seues vides. Sí, tots i totes tenim la responsabilitat de donar veu i suport a altres dones com Núria, María Teresa, Lucía i Susana perquè també siguen dones apoderades que puguen realitzar el seu propi projecte de vida.

 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

AMB CAMES QUE RODEN (116)

«El Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a persona autònoma»
Una sentència del Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a autònom.
El cas que ha dut a emetre l’esmentada sentència té el seu origen quan, l’any 2009, un home que amb anterioritat treballava com a cuiner, va començar a percebre una pensió per incapacitat permanent absoluta. Transcorreguts set anys, en 2016, va acceptar un treball en una empresa informàtica en qualitat d’autònom. La faena la realitzava assegut i amb un temps parcial de sis hores diàries de dilluns a divendres. En assabentar-se d’aquesta circumstància, l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social) va decidir retirar-li la prestació perquè estimava que s'estava beneficiant d'un subsidi d'incapacitat mentre exercia com a autònom, fet que es considerava del tot incompatible.
El treballador ho va dur a judici i el tribunal, al qual va recórrer l’home, li va donar la raó. No obstant això, el cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, que va dictar sentència a favor de l’INSS revocant la sentència anterior i, finalment, desprès de ser recorregut de nou pel treballador, el Tribunal Suprem va manifestar que declarar la incompatibilitat entre un subsidi per incapacitat i el treball «tindria un cert efecte desmotivant sobre la reinserció social i laboral de qui es troba en situació d'incapacitat permanent». També va indicar que es pot permetre la simultaneïtat entre les pensions vitalícies, com en el cas de la d'incapacitat permanent absoluta, i aquelles activitats que siguen compatibles amb l'estat del subjecte en qüestió.
Aquesta sentència pot establir un precedent en una qüestió que en molts casos frena la iniciativa de moltes persones amb discapacitat que intentarien posar en marxa projectes o acceptar treballs que poden fer perfectament. La por a perdre els ingressos d’una pensió que els dona una mínima seguretat les coarta a l’hora de prendre decisions.
Així mateix, són molt positius els avanços en la protecció social de las persones que treballen com a autònomes i manifesten una discapacitat, inclosos en el Reial Decret que va publicar-se el proppassat 28 de desembre en el BOE i que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any. Entre altres mesures s’ha de destacar la que afavoreix la continuïtat laboral de treballadors/es per compte propi que tenen una discapacitat igual o superior al 33%, ja siga per un accident o una malaltia, certificada mentre estan donades d’alta en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), podent-se beneficiar, d’aquesta manera, de les reduccions i bonificacions existents per a les persones amb discapacitat que accedeixen a tals avantatges al donar-se d’alta com a autònomes i que ja tenien una discapacitat inicial.
D’altra banda, aquelles persones amb discapacitat que s’hi donen d’alta inicial o que no hagueren esta donades d’alta en els dos anys immediatament anteriors a la data de la seua afiliació, es podran beneficiar, si elegeixen cotitzar per la base mínima, d’una reducció sobre la cotització per contingències comuns durant els primers 12 mesos següents a la data de l’alta, consistent en una quota única mensual de 60 euros.
Entre les noves mesures també està la possibilitat de contractació per compte d’altri de fills o filles amb discapacitat, fins i tot convivint, sense importar la seua edat quan manifeste una discapacitat física o sensorial reconeguda igual o superior al 33% i inferior al 65%, sempre que s’hi done d’alta per primera vegada en el sistema de la Seguretat Social.
Totes aquestes millores podran afavorir que la inserció o la continuïtat en el món laboral puga ser més factible per a les persones amb diversitat funcional. I és evident que tenir un treball remunerat, a banda de pujar l’autoestima, proporciona una mínima estabilitat econòmica que pot augmentar la qualitat de vida d’aquestes dones i homes que tenen unes necessitats especials.
En aquest enllaç podreu trobar el text complet del Reial decret llei 28/2018, de 28 de desembre, per a la revaloració de les pensions públiques i altres mesures urgents en matèria social, laboral i d’ocupació: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2018/12/29/pdfs/BOE-A-2018-17992-C.pdf


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

domingo, 2 de junio de 2019

AMB CAMES QUE RODEN (115)

«Un nou catàleg de prestacions ortoprotètiques entrarà en vigor el proper 1 de juliol»
El proppassat 3 de maig es va commemorar el Dia Nacional de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de lrd Nacions Unides, recordant que aquest instrument que promou la garantia i l’exercici dels seus drets a aquesta part de la ciutadania va estar ratificat per l'Estat espanyol el 3 de maig de 2008. En altres escrits hem fet esment d’alguns dels articles de la Convenció que fan referència a drets concrets, però en aquesta ocasió ens volem referir al dret a accedir als productes ortoprotètics, que no es reflecteix en un article concret però que, no obstant això, es pot sobreentendre en molts paràgrafs d’articles que garanteixen el benestar, el dret a la salut o a la mobilitat. L’ortoprotesi es pot definir com una pròtesi externa per a la correcció quirúrgica o mecànica de les condicions estructurals i funcionals del sistema neuromuscular o de l’esquelet, així com per a reemplaçar total o parcialment un segment d’un membre absent o deficient. 
Sobre aquesta qüestió, i en l’àmbit de l’Estat espanyol, s’ha de comentar l’Ordre SCB/45/2019, de 22 de gener, per la qual es modifica l'annex VI del Reial decret 1030/2006, de 15 de setembre, pel qual s'estableix la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut (SNS) i el procediment per a la seua actualització, es regula el procediment d'inclusió, alteració i exclusió de l'oferta de productes ortoprotètics i es determinen els coeficients de correcció. Aquesta ordre, que entrarà en vigor el proper 1 de juliol, entre els canvis que aporta està el de proporcionar una prestació ortoprotètica equitativa perquè estableix un catàleg comú de cadires de rodes, òrtesis i ortopròtesis especials per a tot el SNS, millorat i més actualitzat, que se suposa eliminarà les desigualtats que hi havia fins ara entre les diferents comunitats autònomes. Aquestes comptaran amb un període de 6 mesos per a adaptar els seus catàlegs a les disposicions de l'esmentada ordre, quedant d’aquesta manera a les seues mans el desenvolupament, amb la qual cosa les desigualtats territorials podrien seguir existint.
El nou catàleg incorporarà 48 nous tipus de productes (diverses classes de cadires de rodes, fèrules, cotilles, caminadors, coixins antiescares, etc.) i en el qual també s’amplien les indicacions d'alguns ja existents (coixins per a previndre úlceres per pressió, cadires de rodes especials per a persones usuàries actives...), cobrint així necessitats que fins ara no hi estaven reflectides. D’altra banda, s'estableix una vida mitjana per a cada tipus de producte amb l’objectiu d’augmentar les garanties a les usuàries i usuaris quant a la qualitat i eficiència dels productes. En aquest sentit, s'establiran més requisits per a la prescripció, per a la dispensació i per als establiments. A més, es regularà un procediment d'inclusió i actualització dels productes en l'oferta, que serà telemàtic, i s'identificarà cada producte a finançar mitjançant un codi i un precinte identificatiu que permetrà controlar millor els prescrits i dispensats.
Tot i que en general es pot considerar positiva l’ampliació del catàleg, perquè augmenta el ventall de mitjans a què tindran accés les persones amb diversitat funcional per a millorar la seua qualitat de vida diària i, d’aquesta manera, tenir més possibilitats d'implementar el seu projecte de vida propi, també és veritat que el catàleg de productes ortoprotètics continua mostrant deficiències. Entre d’altres, s’hi troben a faltar alguns recursos com les grues i les cadires de dutxa, uns productes de suport que per a moltes persones són de primera necessitat i que sembla que des de l’administració se segueixen considerant objectes de luxe. Per cert, hi ha molts productes que seguiran sent de copagament, pels quals s'haurà d'aportar entre 12 i 30 euros.
La prestació ortoprotètica té molta transcendència per a les persones amb discapacitat o que requereixen una recuperació funcional, pel fet que, des del punt de vista sanitari, social i laboral, cobreix més o menys una part de les necessitats especials d'aquestes ciutadanes i ciutadans. És un recurs indispensable per a assolir la igualtat d'oportunitats. No obstant, cal remarcar que ha quedat exclosa de l’ordre una figura que és molt important perquè la prestació ortoprotètica aconseguisca la màxima eficiència: la del personal professional que desenvolupa el seu treball a les ortopèdies. Aquests i aquestes professionals, en molts casos, són fonamentals a l’hora d’orientar sobre quin producte és el més adequat, així com per informar de com s’utilitza.
 
En aquest enllaç podeu consultar el text íntegre de l'Ordre publicada al BOE: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2019/01/25/pdfs/BOE-A-2019-856-C.pdf
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot


AMB CAMES QUE RODEN (114)

«Temps d’eleccions»
 
Ja tornem a estar una altra vegada en campanya electoral. I en aquesta ocasió, si més no a la Comunitat Valenciana, per partida doble perquè el Govern de la Generalitat ha decidit avançar les eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir amb les eleccions generals al Congrés dels Diputats –i Diputades- i al Senat, convocades pel Govern de l’Estat davant la impossibilitat d’arribar a un consens amb altres forces polítiques que componen la cambra parlamentària sobre diverses mesures que concerneixen a tota la ciutadania. Però el detonant definitiu d’aquesta convocatòria d’eleccions generals ha sigut la manca de suports per a aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que havia elaborat el govern vigent.
Amb la caiguda d’aquests PGE es van bloquejar moltes de les iniciatives socials tan necessàries que hi incloïen, tals com les ajudes a les persones en situació de dependència, la implantació –novament- de la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores i cuidadors no professionals que atenen a familiars dependents, o l'ampliació del subsidi d’atur per a majors de 52 anys. Algunes d’aquestes disposicions es van aprovar per part del Govern socialista amb un reial decret de mesures urgents, a primers del mes de març, però la seua futura implimentació quedarà a mercè de les directrius del nou govern que es forme després dels comicis.
Així mateix, aquesta interrupció de la legislatura també comportarà la congelació de la inversió pública en infraestructures i l’anul·lació de l'aportació prevista a les comunitats autònomes, alhora que significarà un altre retard en la reforma del sistema de pensions. Per sort, la revalorització d’aquestes no pot ser revocada, ni tampoc la pujada del salari mínim interprofessional, però cal tenir molt present que el buit pressupostari impossibilita una reestructuració a fons dels ingressos i les despeses de la Seguretat Social. D’altra banda, tampoc es podran aplicar les noves mesures fiscals previstes per a recaptar fons, fet que pot suposar un augment del dèficit que s’arrossega des de fa anys.
S'ha de recordar que en a penes 28 mesos s'han convocat tres eleccions generals i hi ha hagut dos governs. Tot açò implica una important despesa econòmica innecessària en campanyes electorals, que no beneficia gens a la solució dels problemes reals de la ciutadania i dificulta el funcionament de tots els engranatges administratius de l'Estat.
Esperem que els nous Governs que es constituïsquen derivats dels resultats de les properes eleccions, tant en l'àmbit estatal com en l'autonòmic, no es dediquen a governar carregant-se allò que de positiu han fet altres partits polítics. Els demanem que siguen conscients que les mesures, lleis, etc., que apliquen ho facen pensant en el bé de les ciutadanes i ciutadans; sobretot d'aquelles persones que més suports necessiten per a assolir una vida digna i amb perspectives de futur, entre les quals es compten les dones, les persones amb discapacitat i la gent major.
I recordeu: votar és un dret, que va costar molt d'aconseguir per part de les dones i altres col·lectius discriminats, que a l'Estat espanyol no és obligatori exercir. No obstant això, pensem que hi ha una obligació moral, com a ciutadanes i ciutadans, d'expressar quin model de societat volem mitjançant el nostre vot. I si no votem, no podem exigir després.
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

miércoles, 29 de mayo de 2019

AMB CAMES QUE RODEN (113)

Presentació de l'informe de l’estudi «Diversitat funcional i Tecnologies de  les Relacions, Informació i Comunicació (TRIC), des d'un punt de vista de gènere»
 
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (més conegudes com TIC) han transformat d'una forma –creiem- irreversible els hàbits i les pràctiques de la ciutadania en general a l’hora d’informar-se, comunicar-se, comprar, fer gestions... la qual cosa en teoria millora la qualitat de vida de les persones. 
Les TIC són una eina que s’utilitza per a interrelacionar-se i finalment han esdevingut TRIC (Tecnologies + Relació + Informació + Comunicació), s’ha afegit la lletra R que representa l’impacte que tenen aquestes tecnologies en les relacions interpersonals.
El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló ha presentat l'informe de l’estudi «Diversitat funcional i Tecnologies de les Relacions, Informació i Comunicació (TRIC), des d'un punt de vista de gènere», que és el resultat de les investigacions dutes a terme per l’esmentat grup el 2018, l’objectiu del qual era realitzar un estudi sobre la percepció que tenen i l'ús que fan de les TRIC les persones amb diferents capacitats.
Per a això, es va confeccionar com a primera iniciativa una xicoteta enquesta, la qual es va redactar en lectura facilitada perquè resultara més fàcil contestar-la. Conscients de la dificultat d’arribar directament a una gran quantitat important de persones amb diferents capacitats, es va optar per remetre el qüestionari a les organitzacions de persones amb diversitat funcional preferentment a la província de Castelló, amb les quals ja s’havia col·laborat anteriorment, per la qual cosa els resultats es poden circumscriure a aquest territori.
A partir de les conclusions extretes de les respostes rebudes es pot inferir que en la societat de la informació, des de la perspectiva tant de les persones amb discapacitat com de la ciutadania de més edat, es poden albirar avanços espectaculars en les TRIC. Les telecomunicacions imposen terminis temporals molt breus i dinàmiques de mercat innovadores, només un recolzament decidit per part de les diferents administracions, particularment l’administració central, pot evitar que col·lectius com els esmentats, i en particular les dones que formen part d’aquests, queden marginats. Com queda ben clar en el títol de l'estudi, en aquest s'accentua el punt de vista des d'una perspectiva de gènere i en aquest sentit cal esmentar les possibilitats que ofereixen les TRIC per a les dones amb diversitat funcional. Tot i les barreres vigents tan importants que s’enumeren en l'estudi i que, com s'extrau de l'enquesta, tenen més impacte en les dones, a més de les diferències en l'ús i el temps emprat en les TRIC, les dones han de participar de la societat tecnològica i ser part d’aquesta, no únicament amb el rol d’usuària passiva, sinó amb la possibilitat de ser usuària activa com a promotores de continguts i desenvolupaments dins de la societat de la informació.
Cal aprofitar el potencial de les TRIC com a eines generadores d'espais que permeten donar visibilitat a determinats grups socials, entre aquests les dones amb discapacitat. D'aquesta manera, les TRIC esdevenen canals on exposar situacions vitals i donar a conèixer necessitats específiques que passen inadvertides moltes vegades, servint a més per generar xarxes socials, les quals són fonamentals per apoderar a les dones amb discapacitat, mantenir-les informades i evitar situacions de violència masclista. Per tot això des de les organitzacions públiques i privades, s’ha de fomentar plans d'igualtat i d'inclusió, ja que les dones amb diversitat funcional estan sotmeses a situacions de discriminació múltiple originades precisament pel fet de ser dones i per tenir discapacitat.
 

AMB CAMES QUE RODEN (112)

«La vaga general feminista del 8 de març i les cuidadores no professionals»

 
Pel 8 de març de 2018 es va dur a terme la primera vaga feminista a l'Estat espanyol, inspirada en iniciatives anteriors realitzades a països com Islàndia o Suïssa. Segons algunes fonts informatives, més de 5 milions de dones van seguir les aturades parcials que incloïa l’esmentada convocatòria, així com també va estar molt nombrosa la participació en les manifestacions que es van fer a diverses ciutats espanyoles. L'èxit d’aquesta vaga feminista, les imatges de la qual van estar difoses als noticiaris d’arreu del món, ha motivat que es continue convocant a Espanya i altres països mobilitzacions similars coincidint amb la propera Diada Internacional de les Dones, entre els quals estarien Alemanya, Portugal, Itàlia, Bèlgica o Suïssa.

La segona convocatòria de la vaga general feminista vol intensificar la vessant reivindicativa de l’anterior, basada en el lema «si nosaltres parem, el món s’atura», i es vertebrarà al voltant de les seues reivindicacions en quatre sectors concrets com són consum, ocupació, vida estudiantil i cures. Tot just en aquest darrer àmbit, el de les cures, es vol continuar incidint especialment en aquesta segona edició, encara que siga complicat de visibilitzar perquè les cures recauen en les dones sense una estructura social i econòmica de suport. A l'Estat espanyol hi ha més de dos milions de persones en situació de dependència que necessiten l'ajuda d'una cuidadora o cuidador per a poder realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Segons xifres facilitades per la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), en nou de cada deu casos són les dones les que es fan càrrec d’atendre a aquestes persones, que en la majoria de casos són els seus cònjuges, pares o mares. La majoria d’aquestes cuidadores no professionals tenen edats compreses entre els 45 i els 65 anys.
Entre moltes altres conseqüències que afronten aquestes dones per dedicar-se a la cura de familiars en situació de dependència es poden apuntar les següents. En l’àmbit personal, han de renunciar a desenvolupar el seu propi projecte de vida per ajustar-lo a les necessitats de la persona atesa, fet que hi pot causar angoixa, estrès, depressió i ansietat; problemes que encara poden aguditzar-se més si es tracta de cuidar pacients amb malalties neurodegeneratives com l'`Alzheimer. Socialment, les exigències de l'atenció obliguen la cuidadora a sacrificar la seua vida social habitual. I en el camp professional, en molts casos, la cuidadora principal ha d'abandonar el seu treball retribuït, deixant córrer així l'oportunitat d'obtenir ingressos, tot i que hi ha dones que compaginen com poden totes dues activitats, amb la corresponent sobrecàrrega de tasques i manca de descans. D’altra banda, un aspecte molt important que cal esmentar són els problemes físics originats dels esforços que han de fer diàriament per a moure les persones que atenen i que, en massa ocasions, poden derivar en afeccions greus de columna, etc., que no solen ser reconegudes com a malalties causades per la seua labor com a cuidadores informals, deixant-les sense la possibilitat d'accedir a una pensió d'invalidesa.
L'obligació de cotitzar a la Seguretat Social a les cuidadores informals per part de l'Estat, contemplada en la Llei d'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència que va entrar en vigor el 2007, si més no els atorgava una mínima possibilitat d'aconseguir una pensió de jubilació. Però, per desgràcia, el 2012, el Govern del Partit Popular va incloure entre les retallades que va promulgar la suspensió de l'esmentada mesura. Ara, l'actual Govern del Partit Socialista Obrer Espanyol, ha anunciat la imminent aprovació de la reactivació de la cotització de les persones que cuiden persones dependents en l'àmbit familiar, però davant les circumstàncies polítiques actuals podria quedar-se sense entrar en vigor.
La societat no és prou conscient del valor tant econòmic, com humà, de la labor desenvolupada per aquestes dones. Us imagineu una vaga de 24 hores de totes les dones que dediquen les seues vides a tenir cura de la llar, la seua família, incloent criatures i persones amb dependència? Les faenes de casa són invisibles, poques vegades tenen el reconeixement que mereixen i no estan remunerades. No obstant això, si es comptara el seu valor en euros, la xifra resultant seria impactant. Segons va publicar la periodista Maite Curto, al Diari de Tarragona l'octubre proppassat, el treball domèstic de les dones equival al 27% del total del PIB espanyol.
Per tant, dones, us animem a secundar la vaga del 8 de març. I als homes volem dir-vos que compartiu tasques; tant perquè elles puguen fer la vaga eixe dia, com perquè tinguen la mateixa qualitat de vida que vosaltres la resta dels 364 dies de l'any.
 
Més informació sobre la vaga general feminista: http://hacialahuelgafeminista.org/.
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

domingo, 24 de febrero de 2019

AMB CAMES QUE RODEN (111)

«La modificació de la Llei Electoral permetrà votar a les persones incapacitades judicialment»
 
Encetem l’any 2019 amb perspectives no massa engrescadores en els àmbits polític i social, tant locals com globals, però per a no enfonsar-nos és bo no oblidar les petites o grans –segons com s’avaluen- passes endavant que s’han fet en relació amb el reconeixement dels drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional, durant els darrers mesos de 2018. Entre aquestes, en aquest article ens centrarem en l'aprovació, per part del Ple del Congrés, del text definitiu de la modificació de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que retornarà el dret al vot a les 100.000 persones que no podien exercir-lo ara mateix per tenir una incapacitat judicial dictada per un jutge o jutgessa. La majoria d’aquestes persones afectades manifesten una discapacitat intel·lectual o del desenvolupament.
A propòsit d’aquesta modificació de la LOREG, en el programa número 20 de Citrícoles, espai radiofònic que realitzen en format de podcast els nostres companys Marcos Llorens, Albert Miret i Fernando Gay -tots tres amb diversitat funcional visual-, van entrevistar l’advocat Miguel Vives. Aquest va explicar que el procediment judicial d’incapacitació s’inicia quan un subjecte té limitades les seues capacitats físiques, psíquiques o psicològiques fins un punt en què el ministeri fiscal, familiars o fins i tot veïnat consideren que aquesta persona no pot desenvolupar la seua capacitat d’obrar en condicions normals. Va puntualitzar que es tracta de situacions molt greus com, per exemple, gent molt major afectada per demència senil i altres malalties degeneratives, o persones amb discapacitats o malalties mentals que alteren la seua cognició per a exercir la seua voluntat, fet que podria propiciar que qualsevol individu s’aprofitara per a fer-los signar un contracte venent-los la seua casa o atribuint-los els seus béns, etc. En donar-se eixes situacions de possible indefensió, per tal d’evitar-les, s’inicia un procediment d’incapacitació jurídica, molt garantista, això sí, durant el qual el subjecte se sotmet a una revisió mèdica feta per un o una professional forense i es entrevistat tant per la fiscalia com pel jutge o jutgessa. Si tots els informes determinen que no té prou cognició i, açò, li limita la seua capacitat d’obrar jurídicament, es dicta la seua incapacitació. Aleshores, atenint-se a la LOREG tal com estava abans de reformar-la, els subjectes eren incapacitats jurídicament, fet que implicava la pèrdua del dret a votar. El mateix succeïa amb les persones que estaven ingressades en hospitals psiquiàtrics, tot i que fora temporalment.
El 2015 l’ONU va demanar als estats que legislaren a favor de la igualtat de les persones amb discapacitat, tot adduint que, independentment de les deficiències que puguen manifestar, han de tenir els mateixos drets; en aquest cas el de votar. Un subjecte pot tenir dificultats per a discernir que algú vol enganyar-lo per a apropiar-se de sa casa, però és possible que tinga prou capacitat per a distingir que un partit polític pot representar millor els seus interessos que un altre. Amb aquesta reforma de la LOREG s’atén una demanda històrica d’organitzacions que duen a terme la seua labor en l’àmbit de la discapacitat, com ara Plena Inclusión que durant set anys ha tractat de conscienciar, tant la societat com els poders públics, de la discriminació que suposava per a aquestes persones sotmeses a processos d’incapacitació veure’s excloses del cens electoral. Tot just dos joves amb discapacitat intel·lectual membres de l’esmentada entitat a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, José Vicente i Víctor,  van ser entrevistats al programa de ràdio Citrícoles (en aquest cas en el número 21 de la sèrie, disponible, com tota la resta, en la pàgina web https://www.ivoox.com/podcast-citricoles_sq_f1310051_1.html). En les seues declaracions, tots dos joves expressen el dolor que van sentir al perdre el seu dret al vot quan va fer-se efectiva la seua incapacitació jurídica; i, així mateix, manifesten que recuperar el dret al sufragi els fa sentir-se molt bé, com persones realment integres. A més, animen a totes les persones en la seua situació a exercir aquest dret perquè opinen que qui vota pot queixar-se d’allò que passe després de les eleccions, alhora que ressalten la importància del vot i de mantenir el secret d’aquest, així com de fer-ne un bon ús informant-se degudament abans de decidir l’opció que s’escollirà.
A la pregunta de si, com a jurista, creuria vulnerat el seu dret al sufragi si algú intentara manipular o forçar l’orientació del seu vot, l’advocat Vives respon que si això succeïra s’estaria conculcant el dret a votar de manera voluntària i lliure d’una persona, que és com s’ha de poder fer sempre. Recorda que, històricament, totes les ampliacions del dret a votar han despertat suspicàcies per la possible manipulació que podia haver-hi. Curiosament, sempre han estat els partits d’esquerres els més escèptics sobre l’oportunitat d’aquestes mesures i un bon exemple és que durant la Segona República Clara Campoamor i Victoria Kent -les dues militaven en formacions esquerranes- van mantenir debats ardus sobre el vot femení. Campoamor deia que era un dret fonamental i que les dones tenien el mateix dret que els homes a exercir-lo; mentre que Kent defenia que potser no era el moment oportú perquè les dones podien ser més vulnerables i estar influenciades per l’església i pels poders conservadors. Finalment, l’1 d’octubre de 1931 les Corts espanyoles aprovaren que les dones pogueren exercir el dret fonamental al vot. 
Com afirma Vives, sempre ens hem d’alegrar de les ampliacions de drets. En el cas de les persones amb diversitat funcional, poden tenir limitacions físiques, psíquiques o mentals que facen necessàries en alguns casos mesures judicials per protegir-les de possibles abusos de tercers, però mai no s’han d’anul·lar els seus drets com a ciutadanes i ciutadans, com ara el dret a votar, que és un dels reflectits en la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, concretament en l’article 29, «Participació en la vida política i pública».
 
 
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

AMB CAMES QUE RODEN (110)

Manifest del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. 
 
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2018
El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que cada 3 de desembre es commemora, té l’objectiu de promoure activitats encaminades a aconseguir el gaudi ple i en igualtat d’oportunitats dels drets humans, així com la participació en la societat, per part de les persones amb diversitat funcional tal com es va establir en el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides en 1982. Vint-i-sis anys després segueix sent imprescindible cridar l’atenció de la ciutadania sobre la desigualtat i, en massa casos, discriminació que pateixen cada dia, des que s’aixequen al matí fins que es giten a la nit, al voltant de 650 milions d’habitants del món pel simple fet de manifestar una discapacitat.
L’accés a drets bàsics com la salut, l’educació, el treball, etc., segueix sent complicat, quan no impossible, per a milions de dones i homes amb diversitat funcional. Recentment, un informe realitzat per la relatora especial dels drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides, Catalina Devandas, denunciava les greus mancances que dificulten l’accés d’aquestes ciutadanes i ciutadans al dret a la salut i l’atenció sanitària, vulnerant, d’aquesta manera, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada l’any 2006 per Nacions Unides en la qual les persones amb discapacitat són reconegudes com a subjectes de dret.
L'esmentat informe assenyala el manteniment de les pràctiques d'esterilització forçosa en dones amb discapacitat psicosocial i intel•lectual, així com la submissió a avortaments coercitius, com a pràctiques que s’han d’erradicar. Com també indica que cal suprimir la mesura de la incapacitació jurídica, que possibilita que una tercera persona prenga decisions en nom de la dona o l'home amb discapacitat, substituint-lo per un sistema de suports en la presa de decisions. Alhora critica l’existència de textos legals com la Convenció de Drets Humans i Biomedicina del Consell d'Europa, de 1997, que justifiquen l'ús de la coerció contra les dones i homes amb discapacitat en matèria sanitària, i considera molt important garantir la llibertat i el consentiment informat del subjecte afectat a l'hora de dur a terme tractaments mèdics. A més, informa que més de la meitat de les persones amb discapacitat no tenen prou recursos econòmics per a pagar-se totes les seues necessitats sanitàries.
D’altra banda, el proppassat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Les violències que pateixen les dones amb diversitat funcional, ja siga en institucions, en l'entorn familiar o en qualsevol altre àmbit, sempre han sigut invisibilitzades tant conscient com inconscientment. Tots els tipus de violències (física, psicològica, econòmica, social, etc.) són més intenses quan afecten a dones amb discapacitat per les seues situacions personals que, en la majoria dels casos, és de total indefensió i les conseqüències de les quals poden durar tota la vida. És molt significativa la dada publicada a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir, quasi una de cada tres, declara que ha sigut víctima de violència de gènere. A més, les seues possibilitats de denunciar sovint són gairebé inexistents. En aquest aspecte s’ha de destacar positivament la posada en marxa del projecte ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol•liciten.
A l’àmbit laboral segueixen vigents les bretxes salarials. Segons les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat», basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, la bretxa salarial existent en el cas de les dones amb discapacitat amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada -segons dades de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals-, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa patent que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por al fet que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col•lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.
El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, seguint les seues tasques d’indagació sobre qüestions que afecten el dia a dia de les persones amb diversitat funcional, s’ha dedicat aquest any a cercar quina és la percepció, el coneixement, l’ús i la penetració de les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) en aquest col•lectiu. A tal fi, des d’aquest Grup, es va configurar una xicoteta enquesta que es va distribuir entre els diferents col•lectius de persones amb discapacitat, principalment, de la província de Castelló. Un fet que ja és evident és que el coneixement i domini d’aquestes tecnologies ja resulten imprescindibles i que qui no tindrà uns coneixements mínims en l’ús no podrà desenvolupar la seua vida amb la mateixa fluïdesa que la resta de ciutadania; fins i tot podria quedar-se fora de la societat digital, amb tot el que això comportaria. Per aquest motiu, és molt important que es complisquen els articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en els quals es requereix als Estats part que emprenguen o promoguen la investigació i el desenvolupament, i fomenten la disponibilitat i l'ús de noves tecnologies, incloses les tecnologies de la informació i les comunicacions (article 4, apartat g); així com que promoguen l’accessibilitat a les esmentades tecnologies (article 9, apartats g i h) per part de les persones amb diversitat funcional.
Per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, una vegada més, recordem el lema que referma la diversitat i la igualtat com valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:
Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot