miércoles, 6 de junio de 2018

AMB CAMES QUE RODEN (104)

«Enquesta sobre la percepció i l'ús de les tecnologies de les relacions, la informació i la comunicació per part de les persones amb diversitat funcional»

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, seguint amb les seues activitats d’indagació i debat de qüestions que afecten la vida diària de les dones i homes amb diversitat funcional, s’ha decidit dedicar l’anualitat 2018 a realitzar un estudi sobre la percepció que tenen i l'ús que fan les persones amb diferents discapacitats de les tecnologies de les relacions, la informació i la comunicació (TRIC). Aquestes eines i programes que s'utilitzen per a processar, administrar i compartir la informació mitjançant diversos suports tecnològics, com ara ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, televisors, reproductors portàtils d'àudio i vídeo, consoles de joc, etc., que ja han deixat de ser «noves tecnologies» per a esdevenir elements que estan presents quasi les 24 hores del dia en totes les activitats que desenvolupem, encara poden resultar més influents quan les persones que les usem tenim necessitats especials que les TRIC poden resoldre, o minorar, en molts casos i àmbits. Perquè cal tenir en compte el doble vessant de les TRIC. Per un costat, com a tecnologies que es poden considerar com a productes de suport per a persones amb discapacitat, que les ajuda a compensar dèficits a l’hora de dur a terme tasques i rutines quotidianes; i, d’altra banda, com a tecnologies que faciliten el seu accés a l'educació, l'ocupació, l'oci, l'entreteniment i les relacions personals.
Com a eina d’indagació, des del grup s’ha confeccionat un qüestionari de preguntes –basat en models que han utilitzat altres entitats amb el mateix propòsit- que servirà per a  l’enquesta que s’ha posat en marxa fa pocs dies, en la qual s’espera que participen persones que manifesten diversos tipus de discapacitat, siga física, intel·lectual, sensorial o malaltia mental. El qüestionari s’ha creat mitjançant l'aplicació Formularis de Google i es pot emplenar telemàticament; però també està disponible en format Word per a qui preferisca contestar-lo per escrit. Així mateix, s’ha preparat una versió que s'ha tractat d'adaptar a lectura facilitada per tal d’aconseguir que les preguntes siguen més fàcils d'entendre per part d’alguns col·lectius de persones amb discapacitat com l'intel·lectual. Aquesta versió adaptada s’acompanya d’unes indicacions per a les persones que participen en la facilitació de l’emplenament del qüestionari per part de dones i homes amb dificultats cognitives. En la realització d’aquesta enquesta col·laboraran les entitats que participen en el grup i està oberta a totes aquelles persones amb discapacitat que vulguen aportar les seues respostes (es pot contactar amb la coordinació del grup redes-iso@uji.es per a demanar-hi més informació) a aquest estudi que pretén obrir futures línies d'acció que milloren la inclusió digital i la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional en relació amb les TRIC.
Naturalment, en aquest estudi s'inclourà en tot moment la perspectiva de gènere com un factor important que cal tenir en compte, ja que és necessari detectar si fan un ús diferent de les TRIC dones i homes, així com les actituds que mostren ells i elles davant d’aquestes. Un altra qüestió que podria confirmar l’enquesta és si la bretxa digital que afecta a les persones amb diversitat funcional en l’ús d’aquestes tecnologies és tan important com assenyalen altres estudis, i si en aquest col·lectiu també existeix una bretxa digital per raons de gènere i per grau de discapacitat.
Quant al termini de recollida de dades, serà el pròxim dia 15 de juny quan es tancarà. A partir d’aleshores es passarà a treballar en el tractament de la informació recopilada i la posterior elaboració de conclusions, que es faran públiques en el seu moment.
Més informació del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia en: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-discapacidad/.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CVIII 21/05/2018) 

domingo, 20 de mayo de 2018

AMB CAMES QUE RODEN (103)

«Les persones amb diversitat funcional també són literates»
 
El 23 d'abril és el Dia Internacional del Llibre, una data en la qual, a més de commemorar els aniversaris de les morts de dos escriptors insignes -Miguel de Cervantes i William Shakespeare-, es tracta de fomentar la lectura, una activitat molt important per a desenvolupar i obrir la ment dels éssers humans a nous horitzons tant reals com fantàstics. Amb aquest propòsit s’organitzen fires del llibre i altres actes arreu de les ciutats, en els quals estan presents els autors i autores més populars per a signar exemplars de les seues obres a les lectores i lectors que així els ho demanen. Aquests esdeveniments també haurien de ser una bona oportunitat perquè les escriptores i els escriptors novells es donaren a conèixer, i als quals tingueren accés les persones amb més dificultats per a promocionar les seues obres, com són les que manifesten alguna diversitat funcional, fet que no passa habitualment. En comptades ocasions se’ls convida a debats literaris i, si les  entrevisten per a promocionar les seues obres, les tracten com si fóra un miracle que pogueren escriure un llibre.
En una recerca ràpida a Internet els autors que solen aparèixer són Homer i José Luís Borges (amb discapacitat visual), el mateix Cervantes (amputat a la batalla de Lepant) i Christy Brown, afectat de paràlisi cerebral que escrivia amb el peu esquerre. Les escriptores amb diversitat funcional més habituals en els resultats d’aquestes recerques són Virginia Wolf, afectada de trastorn bipolar, i Hellen Keller, activista i professora sordcega, que va escriure la història de la seua vida. Però indagant més a fons sí que es troben més autores i autors amb alguna discapacitat reconeguda que han publicat, o publiquen llibres, ja siguen de narrativa o de temàtica didàctica. També ací, com sol succeir arreu dels àmbits, el nombre d’homes és més nombrós que el de dones.
Un altre aspecte a tenir en compte és la distinció entre qui escriu narrativa de diferents estils i qui es centra a escriure la seua autobiografia, o basa els seus llibres en les seues experiències vitals mediatitzades per la seua discapacitat. Aquests darrers casos solen ser freqüents i d’aquests sí que es fan ressò sovint els mitjans de comunicació. A l’Estat espanyol hi ha dos bons exemples: Pablo Pineda, primer titulat universitari europeu amb síndrome de Down, guanyador d’una Concha de plata al millor actor en el Festival de cinema de Sant Sebastià, que ha publicat dos llibres; i Juan Manuel Montilla “Langui”, actor i cantant de rap afectat de paràlisi cerebral, premiat amb dos premis Goya (un al millor actor revelació i un altre per la millor cançó), que ja té tres llibres editats.
Per a tancar aquest article, volem esmentar les col·laboradores i col·laboradors del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia que, relatant les seues experiències vitals, van donar forma a les publicacions Relatos sobre discapacidad y economías de a pie (2013) i También tenemos sexo (2015) editades per la Fundació Isonomia, i a la nostra companya Marta Senent, doctora per la Universitat Jaume I, que ha publicat dos llibres: Arte y discapacidad. Otra visión del arte i Ana te presta su espejo. A banda d’això, Marta -afectada de paràlisi cerebral i tot un referent a la província de Castelló- té un altre lligam personal amb el món de la literatura, ja que des de 2010 és directora d’ACEN Editorial fundada per ella mateixa.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CVI 23/04/2018) 

AMB CAMES QUE RODEN (102)

«La bretxa salarial per gènere i les dones amb diversitat funcional»
 
La Vaga feminista del proppassat 8 de març, una convocatòria de vaga internacional que a l'Estat espanyol va estar impulsada per la Comissió 8 de Març integrada per un conjunt de col·lectius feministes, a banda de pretendre una vaga laboral i estudiantil també cridava a l’aturada en altres àmbits com ara les cures i el treball domèstic -a més del consum-, tasques que solen dur a terme les dones de manera majoritària. Els objectius principals eren reclamar la igualtat de gènere i denunciar, entre altres, la bretxa salarial de gènere i l'atur crònic femení. Aquesta iniciativa es va inspirar en la vaga de dones del 24 d'octubre de 1975 a Islàndia, amb la qual les vaguistes van paralitzar el país durant un dia, fent palesa la importància de l’aportació indispensable de les dones en l'economia i la societat d’aquest país nòrdic on, per cert, des del passat 1 de gener és il·legal que les dones cobren menys que els homes per fer la mateixa feina.
A l’Estat espanyol, per desgràcia, qui té la responsabilitat de prendre decisions com l’esmentada, per tal d’erradicar la desigualtat entre dones i homes, no mostra massa sensibilitat sobre aquesta qüestió. Fa uns mesos el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, a una pregunta sobre la bretxa salarial per gènere, va contestar que entre les competències de qui governa «no hi ha cap que siga igualar salaris». Fins i tot va tancar la qüestió afirmant «no ens fiquem en açò», quan li van preguntar si ni tan sols s’hauria d’intervenir per sancionar en els casos d'homes i dones que fan la mateixa feina i cobren diferent. Tot i que dies després va voler desdir-se’n en una altra intervenció, ja havia quedat retratat el tarannà del seu Govern. A més, amb aquestes respostes hi va fer manifest el seu desconeixement de la legislació vigent, perquè el mateix Estatut dels Treballadors diu en el seu article 17 que s'entendran nuls i sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules dels convenis col·lectius, els pactes individuals i les decisions unilaterals de l'empresari que donen lloc en l'ocupació, així com en matèria de retribucions, jornada i altres condicions de treball, a situacions de discriminació directa o indirecta desfavorables per raó de sexe i/o discapacitat, entre altres motius; així com l’article 8, apartat 12, de la Llei d’Infraccions i Sancions de l’Ordre Social que qualifica de faltes molt greus les decisions unilaterals de l’empresa que impliquen discriminacions en matèria de retribucions per circumstàncies de sexe, discapacitat, etc. D’altra banda, és xocant que un Govern que posa tant d’èmfasi en el compliment de la Constitució Espanyola en altres apartats no es preocupe per fer complir el seu article 35 o l’article 5 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, on s’especifica també el dret a la igualtat salarial i la no discriminació retributiva entre dones i homes.
Segons la darrera dada de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals. D’altra banda, una de les conclusions de l’informe «El Salarideles Persones amb Discapacitat» (http://www.ine.es/prensa/spd_2015.pdf), basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, assenyala que en el cas de les dones amb discapacitat la bretxa salarial amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa evident que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por a que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col·lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.
Ja és hora d’acabar amb la injustícia de totes les bretxes salarials i, per a això, les administracions públiques han de vetlar, prenent les mesures necessàries, perquè les dones i els homes reben igual salari per la mateixa feina feta. I en el cas de les persones amb diversitat funcional, exigir que s’acomplisca tot el que diu la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en el seu article 27, quant als drets al treball i l’ocupació.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CIV 20/03/2018)

sábado, 10 de marzo de 2018

AMB CAMES QUE RODEN (101)

«Diversitat funcional i l'accés al mercat laboral»
 
Fa pocs mesos va tindre lloc a la Universitat Jaume I de Castelló el II Congrés Nacional sobre Emprenedoria Social, Ocupació i Discapacitat (www.congresoeed.uji.es). Aquests tipus d'iniciatives són una peça clau per a indagar i reflexionar sobre la situació de les persones amb diversitat funcional en el món laboral. És fonamental que en el marc d’aquesta mena d’actes siguen les mateixes dones i homes amb discapacitat qui facen escoltar les seues veus per a explicar les seues inquietuds i necessitats.
Sembla que les administracions públiques, de mica en mica, van prenent consciencia de la importància de la labor social de les persones amb discapacitat i per aquest motiu s'han incrementat els pressupostos per a promocionar-la, per la qual cosa les dades reflecteixen un augment de la incorporació al món laboral de les persones amb diversitat funcional. Però, tot i això, les estadístiques demostren que l’índex de desocupació segueix sent alt entre aquest sector de la ciutadania i que sembla evident que està relacionat amb l’escàs nivell educatiu del col·lectiu de persones amb discapacitat si es compara amb el que assoleix, en general, la resta de població. Es tracta d’un fet que, com succeeix en tots els àmbits, s’greuja encara més en el cas de les dones amb diversitat funcional. Un aspecte que es podria millorar si s’implementara l’educació inclusiva des del primer moment en l’escolarització, perquè inserir a les persones amb capacitats diferents en el sistema educatiu des de l’inici és la millor manera de normalitzar la seua quotidianitat. La formació compartida des de la infantesa augmenta el respecte per la diversitat i la igualtat d’oportunitats, i fa possible la inclusió social de les persones amb diversitat funcional. La convivència minimitza el rebuig vers la diferència, perquè allò que no és visible se sol pensar que no existeix i, per això mateix, es refusa.
S’ha de promoure l’emprenedoria empresarial i informar les empreses per a erradicar els prejudicis que segueixen havent-hi a l’hora de contractar persones amb discapacitat. La desinformació, sovint, fa veure més complicada del que en realitat és la inclusió en la societat de les persones que tenen unes necessitats especials. Això fa que els centres especials d'ocupació es consideren com a única opció de treball per a aquestes persones. Sí, es fonamental que aquests centres seguisquen existint, però mai no han de representar la meta sinó el punt de partida per a encetar una vida laboral. L’objectiu sempre ha de ser l'ocupació ordinària digna en empreses públiques o privades, i comptar amb el suport que calga per a atendre les necessitats personals de treballadores i treballadors amb algun tipus de discapacitat. Una de les mesures més importants que s’hauria de fer efectiva és la reserva, contemplada per la legislació vigent, del 2 per 100 dels llocs de treball existents en les empreses públiques o privades amb 50 o més persones contractades, així com que s'incloga el disseny universal i l'aprenentatge basat en productes i serveis en els estudis. Alhora que s'ha de reivindicar un nou marc legal clarament especificat, l’incompliment del qual tinga greus conseqüències per a qui l’infringisca.
Des de la perspectiva de la Universitat s'intenten dur a terme diferents accions, com facilitar l'adaptació curricular formativa i la inclusió social. I perquè això ocórrega és necessari formar equips sensibilitzats i tenir les tècniques de suport necessàries. Així mateix, s’estima molt important la creació de llocs de trobada de persones amb diversitat funcional, personal tècnic i membres del teixit empresarial.
Per a acabar, volem remarcar la importància d’accedir a una educació inclusiva que compte amb les ajudes tecnològiques i humanes imprescindibles per a després poder optar a un treball digne, tenint en compte que el món està canviant i moltes vegades el que importa és mantenir una bona actitud i obrir-se als canvis.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CIII 26/02/2018) 

viernes, 2 de febrero de 2018

AMB CAMES QUE RODEN (100)

Em costa creure que estic preparant l’article que farà 100 d’aquesta columna. Sembla que fou ahir i tot just aquest mes de gener es compleixen 14 anys de la publicació del primer. Tot va començar quan Sandra Barrancos, la Papalloneta que en aquells temps escrivia en el VOX UJI, em va preguntar si m’agradaria publicar en el diari oficial de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Jo em vaig quedar més parat que un rellotge sense corda, però amb la seua persuasió va fer que em llançara de cap a redactar l’article que inauguraria la columna que vaig titular «Amb cames que roden», nom que vaig triar amb l’assessorament i el vistiplau del meu amic Josep Ramon Buxó que, malauradament, va morir poc de temps després.
Els tres primers articles els vaig redactar tot sol i els vaig signar amb el pseudònim «el cèsar cibernètic». Els vaig escriure amb un estil ben diferent, sobretot l’inaugural, als noranta-sis publicats posteriorment, per a la redacció dels quals he comptat amb la inestimable col·laboració de la meua companya, i amiga, Mar Dalmau que té una participació decisiva a l’hora de l’elecció dels temes i la recerca d’informació, a més d’aportar la perspectiva de les dones, quelcom que enriqueix molt els continguts dels nostres articles. Perquè un fet que s’ha de tenir sempre present i s’ha de tractar transversalment en tots els àmbits, tant públics com privats, és la doble discriminació que pateixen les dones amb diversitat funcional simplement pel fet de ser dones i manifestar una discapacitat, que massa sovint desemboca en situacions de violència que en molts casos resten invisibilitzades.
En començar a compartir la responsabilitat de la columna amb Mar, ja hi vam signar com a membres del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En els nostres articles s’han denunciat, s’han reivindicat i s’han explicat moltes de les qüestions que dificulten el desenvolupament quotidià de les vides de les persones amb diversitat funcional, a més de difondre les tasques que porta a terme aquest grup de treball, concebut com una estructura permanent de reflexió activa entorn de la diversitat funcional, en el qual participen persones que manifesten algun tipus de discapacitat, ja siga física, sensorial, intel·lectual o malaltia mental, així com col·lectius i institucions relacionades amb la discapacitat, autoritats polítiques, serveis d'atenció i treball social, familiars i persones que vetlen pels drets de les persones amb diversitat funcional. La finalitat d'aquest grup és proposar alternatives a les necessitats que plantegen les pròpies persones afectades amb el propòsit de millorar la qualitat de vida de la societat en general, i de les persones amb diversitat funcional en particular, així com transferir informació a la ciutadania i donar suport al treball de professionals i grups de persones relacionades d'una forma o una altra amb l’atenció a la discapacitat.
Cada any, les persones que participen en el grup trien un tema monogràfic concret sobre el que es treballa i es debat en les reunions que es convoquen periòdicament. En aquesta pàgina web trobareu informació sobre els treballs duts a terme fins ara: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-discapacidad/
Una manera de contactar amb el grup, que està obert a tota la ciutadania interessada i que vulga col·laborar-hi, és a través d’aquesta adreça de Facebook: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/
Per tancar aquest article número 100 volem agrair al personal responsable de l’elaboració del VOX UJI que seguisca comptant amb nosaltres. Per la nostra part continuarem «fent rodar les cames» per a visibilitzar tot allò que impedeix a les persones amb diversitat funcional gaudir dels seus drets humans.
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CI 29/01/2018)
 

domingo, 21 de enero de 2018

AMB CAMES QUE RODEN (99)

MANIFEST
 
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2017.
Arribada la data del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una vegada més el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló es fa ressò de les veus de les dones i homes amb diversitat funcional que posem de manifest la gran discriminació que seguim patint cada dia. Uns ciutadans i ciutadanes que només exigim, ni més ni menys, que els poders polítics prenguen d'una vegada les mesures necessàries perquè la implementació i compliment de les lleis i normatives siga una realitat. Així com que la societat en general prenga consciència, de manera col·lectiva i individual, que la seua actitud és fonamental perquè siga real i efectiva la plena inclusió de la ciutadania que tenim capacitats diferents, en totes les etapes i aspectes de les nostres vides.
Perquè això esdevinga una realitat és fonamental que l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol s’adapte als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006. Després de més de nou anys en vigor a l’Estat espanyol, encara segueix pendent d’adaptació molta legislació. En aquest sentit, s’ha anunciat que el 2018 es procedirà a reformar el Codi Civil sobre tutela de persones amb discapacitat per a adequar-lo al que diu l’esmentada Convenció i assolir, així, un sistema menys paternalista i amb més igualtat jurídica. I a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, les Corts han aprovat per unanimitat l’inici de la modificació de la llei sobre l’Estatut de les persones amb discapacitat.                                                   Parlant del compliment de normatives, hem d’esmentar la legislació promulgada sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social (2013), en la qual s'assenyala el 4 de desembre de 2017 com la data màxima de totes les que es van marcar per a fixar els successius terminis en què ja serien exigibles les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació en diferents entorns, àmbits, espais, edificacions, tecnologies, productes, serveis, etc. És cert que amb la pressió reivindicativa, i l’aplicació de l’esmentada llei, s’ha anat aconseguint que les persones amb mobilitat reduïda ens puguem moure amb més facilitat en els diversos mitjans de transport públics i que es tinga en compte la diversitat funcional a l’hora de dissenyar productes i oferir serveis. Però l’accessibilitat universal a tot arreu, i en tot moment, seguirà sent una utopia durant molts anys, si és que alguna vegada arriba a fer-se realitat. Un bon exemple d’això és el servei de ferrocarril de rodalies a la Comunitat Valenciana, on només un de cada tres trens és accessible; això significa que quan una persona usuària de cadira de rodes o amb moltes dificultats per a moure’s va a l’estació a agafar un tren de rodalies juga a una mena de loteria, en la qual el premi serà que li pertoque en sort un comboi accessible. Si no és així, dependrà de l’ajuda que puguen donar-li qui l’acompanye o altres persones de bona voluntat ben disposades. Una acció sempre arriscada, tant per a la gent que ajuda com per qui la rep, perquè potser no tenen idea de com fer-ho. És veritat que en algunes estacions –molt poques- existeix el servei Atendo que, previ avís, assisteix a les persones que tenim necessitats especials, però, malauradament, és un recurs escàs i amb molts dèficits.
Quant a la implementació real de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, segons les dades que l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials va fer públiques el proppassat estiu, la xifra de les persones amb un grau de dependència reconegut pel qual tenien dret a una ajuda que encara no rebien va baixar un 16,2% durant el període que va entre juliol de 2016 i juliol de 2017. Una dada que sembla positiva però que no ho és tant, tenint en compte que el descens més significatiu (22,4%) es va produir en el nombre de persones pendents d’atenció que tenien el grau I de dependència –el més lleu-; mentre que la xifra de les persones dependents en situacions més greus (graus II i III) només havia baixat el 4%. És a dir, de les 125.900 persones que més ajuda necessitaven a data de juliol de 2016, un any després, tan sols 5.000 havien començat a beneficiar-se de la prestació o servei al que tenien dret. Aquest fet, a banda de ser totalment injust, fa pensar en una operació de maquillatge de les xifres de la llista d’espera per part de les administracions implicades, donant preferència als casos de persones que manifesten un grau de dependència més lleuger l’atenció de les quals comporta una despesa econòmica més baixa. I en aquest punt no es pot ometre la xifra més punyent de totes: la de les 40.000 persones que van morir durant l’any 2016 sense arribar a gaudir de l’ajuda que els pertocava per l’aplicació de la llei. Per al 2017 es calcula que seran 34.000 les persones que moriran sense haver rebut l'atenció reconeguda.
Un altre aspecte de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal a millorar és el desenvolupament d’un dels recursos previstos en el catàleg de serveis d’atenció del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD). Ens referim a la prestació econòmica d’assistència personal que, per exemple, a la Comunitat Valenciana només perceben, ara mateix, sis persones. A banda de no promocionar-se des de les administracions, les condicions requerides per a sol·licitar-la són molt restrictives, ja que exigeixen que la persona que la demane demostre que està estudiant o que té un contracte de treball. Si no és així, per més activa que siga la seua vida, no hi tindrà dret. Tot i que també és cert que el cas d’una de les receptores d’aquesta prestació podria servir de precedent per a futures sol·licituds, ja que va aconseguir que se li concedira pel fet de realitzar múltiples activitats.
D’altra banda, la invisibilitat de les dones amb diversitat funcional segueix sent latent, les quals massa sovint no són «reconegudes» com a dones i no són incloses en actes reivindicatius, formatius o educatius propis del seu gènere. Queden excloses perquè pesa més l'etiqueta de la seua discapacitat i això fa que solament tinguen veu en espais exclusius per a dones amb diversitat funcional, corrent el perill que elles mateixes caiguen en l’error de creure que ha de prevaler la seua condició de discapacitat sobre la de dona. Cal visibilitzar-les per a conscienciar a la societat que abans que res són dones, que han de tenir veu pròpia en tots els àmbits i poder exercir els mateixos drets que la resta de ciutadania. Aquesta visibilitat faria possible treballar per a evitar que la xifra de dones amb diversitat funcional que són víctimes d’agressions masclistes es reduïra, ja que actualment una de cada tres dones (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Esperem que les mesures per a l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, previstes en els pactes contra la violència masclista signats recentment tant a l’àmbit estatal com a la Comunitat Valenciana, siguen efectives per a prevenir, detectar i eradicar les violències que pateixen.
Un altre escenari en què les dones amb diversitat funcional són objecte de doble discriminació és el mercat laboral, ja que el 61,1% dels contractes de persones amb discapacitat són d’homes, segons un informe estatal del mercat de treball. D’altra banda, segons les dades del darrer informe de l’Observatori de les Ocupacions del  Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), durant 2016 es van registrar 268.160 contractes de persones amb diversitat funcional, un 10,3% més que a l'any anterior, tot i que el nombre de persones contractades no s'ha incrementat d'igual manera, en part per la temporalitat d’aquests contractes. En 2016, el 90,3% dels contractes registrats van ser de caràcter temporal, enfront d'un 9,7% de contractes indefinits.
Com cada any, per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem de recordar el lema que referma la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIX 18/12/2017)


jueves, 4 de enero de 2018

Medicinas y ortopedia

Conselleria de Sanidad Universal y Salud Pública. DECRETO 216/2017, de 22 de diciembre, por el que se aprueban las bases para la concesión de subvenciones directas al colectivo de personas con diversidad funcional, destinadas a compensar gastos relacionados con la protección de la salud en 2018 [2017/12182]

 (DOGV núm. 8201 de 29.12.2017) Ref. Base Datos 011704/2017
 



martes, 2 de enero de 2018

RD cuantias minimas garantizadas

Real Decreto 1082/2017, de 29 de diciembre, por el que se determina el nivel mínimo de protección garantizado a las personas beneficiarias del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia.

 

Resolución, certificado de profesionalidad

Resolución de 11 de diciembre de 2017, de la Secretaría de Estado de Servicios Sociales e Igualdad, por la que se publica el Acuerdo del Consejo Territorial de Servicios Sociales y del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia, que modifica parcialmente el Acuerdo de 27 de noviembre de 2008, sobre criterios comunes de acreditación para garantizar la calidad de los centros y servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia.