AMB CAMES QUE RODEN (59)

Els tabús que han envoltat des de sempre la sexualitat –i sobretot la de les dones- sembla que, de mica en mica, es van diluint. La informació i l’educació sexual s’han anat normalitzant i estenent, però, com ha estat habitual en tants altres àmbits, a les persones amb diversitat funcional se’ls hi ha negat l'accés tot adduint que aquestes eren subjectes asexuats i, per tant, no en tenien cap necessitat. Amb aquest plantejament se’ls hi ha privat de tota oportunitat de poder expressar la seua sexualitat, un dret humà universal. Per sort, en els darrers temps, aquesta situació es va capgirant gràcies a les iniciatives de moltes persones expertes, grups, organitzacions, etc., que investiguen sobre tot allò relacionat amb la sexualitat i van desmuntant alguns dels mites absurds que han tergiversat la sexualitat de les persones amb discapacitat, alhora que estan donant respostes i suport a les dones i als homes que pel seu grau de dependència requereixen recursos humans i tècnics per a manifestar-la.

Una de les qüestions que s’estan debatent a bastament en els mitjans de comunicació i, encara més, en les xarxes socials és la de la formalització de la figura de l'assistent/a sexual. Hi ha molta polèmica al seu voltant per l’equiparació de l’assistència sexual amb una forma de prostitució, fet que fa que des d’alguns sectors del moviment feminista es manifesten reticències a la seua regulació. Un dels motius és que malgrat la formació específica que es demana a les persones que presten assistència sexual en aquells països en què existeix alguna mena de reglamentació -Suïssa és l’únic que té una legislació al respecte-, els serveis acaben realitzant-los prostitutes professionals i per aquest motiu titllen aquestes pràctiques com una forma de prostitució encoberta. A banda, també hi ha  controvèrsia quant a quina formació hi han de rebre i si només podran optar a prestar aquests serveis persones que aparentment no tinguen cap diversitat funcional. Així mateix, una altra vessant que crea debat és si el fet de circumscriure l’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional no suposarà una nova forma d'aïllament social.

Entre les iniciatives conegudes que s’han posat en marxa a l’Estat espanyol es poden destacar algunes com Sex Asistent, una associació creada a Barcelona l’any 2012 per Silvina Peirano, orientadora sexual en discapacitat, que ara mateix té presència a Espanya, Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Israel, amb un projecte d'investigació l’objectiu del qual és la promoció de l'assistència sexual. No és una associació que gestione aquesta mena de serveis sinó que treballa per a la formació del personal que s’implique en la pràctica.

D’altra banda, Tandem Intimity, una iniciativa de Tandem Team Barcelona (associació creada per a la integració de les persones amb diversitat funcional en els àmbits sexual, laboral, emocional i cultural), segons s’indica a la seua pàgina web, és la primera proposta explícita d’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional a l’Estat espanyol. Tandem Intimity, que té com a referència el model belga i holandès, posa en contacte a les persones amb diversitat funcional que desitgen compartir la seua intimitat i la seua sexualitat amb el voluntariat disposat a prestar assistència sexual amb què compta l’associació. Aquest voluntariat el formen dones i homes, amb qui l’associació manté una entrevista prèvia per tal d’avaluar les seues capacitats, així com la seua disposició i allò que poden oferir; és a dir, quins límits posen al seu intercanvi sexual i quins tipus de discapacitats atendrien (física, psíquica, sensorial,...). Aquelles persones que només cerquen una retribució econòmica són descartades. Quant al perfil de les que són admeses, la majoria tenen experiència en àmbits com la infermeria o l’assistència personal i una característica que cal destacar és que s’atenen diferents tendències sexuals. D’altra banda, Tandem Intimity no cobra per la seua mediació entre les persones usuàries i el personal assistent. A més recomana que si les parts acorden una compensació entre elles per les despeses de desplaçament, etc., aquesta no supere els 75 euros.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat ens agradaria encetar un debat obert a tota la societat per a conèixer les vostres opinions sobre aquesta qüestió. Les podeu remetre a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es o expressar-les en el Facebook del grup: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/

Vosaltres què n’opineu?

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXVII. 23/06/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (58)

Una de les conclusions a què es van arribar després d’escoltar tant les exposicions de Cinta Escalera, psicòloga especialitzada en la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat intel·lectual, com les aportacions que hi van fer la resta de participants durant la xarrada-col·loqui sobre sexualitat i discapacitat celebrada el proppassat 9 de maig, és la importància de l’existència de fòrums per intercanviar experiències i fer visibles els obstacles i les necessitats que tenen les persones amb diversitat funcional per a desenvolupar amb normalitat la vessant afectivosexual de les seues vides.
A l’acte, que va estar organitzat per la Fundació Isonomia en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat que continua desenvolupant el tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional», hi van assistir professionals que treballen en associacions, serveis i centres d’atenció a persones amb discapacitat -sobretot intel·lectual-, que van manifestar la manca d’informació que troben al voltant d’aquesta temàtica i la necessitat de promoure espais en què es promoga el debat però protagonitzat per les mateixes persones amb discapacitat. S’hi va assenyalar que és fonamental que les mateixes dones i homes amb diversitat funcional exposen les seues dificultats i carències a l’hora d’expressar la seua sexualitat.
Entre les iniciatives que es van proposar per a fer visible aquesta situació i aconseguir que s’escolten les veus dels i de les protagonistes està la d’elaborar una publicació amb els relats en primera persona que aporten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que hi vulguen col·laborar. Les narracions s’haurien de basar en aquests tres aspectes: què representa la sexualitat en les seues vides; com la posen en pràctica, i com els agradaria viure-la. Quant a l’extensió dels escrits hauria d’estar entre dos i cinc folis. 

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat animem a totes les persones que ho desitgen que facen aportacions remetent els seus testimonis a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXV. 26/05/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (57)

Les persones amb discapacitat tenen el dret al respecte de la privacitat i el dret a la salut sexual, ambdos recollits en l’article 22 i l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. I precisament sobre aquests dos temes es debatrà en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia continuant amb el desenvolupament del tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: Importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional».

Cinta Isabel Escalera, psicòloga especialitzada en sexologia que desenvolupa la seua tasca professional en l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS), presentarà el documental «Una habitació pròpia», que tracta sobre com dur a terme la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat dins de les institucions basant-se en les experiències derivades de les accions que ha implementat l’IVAS en aquest sentit, sobretot amb persones que manifesten una discapacitat intel·lectual. Un dels aspectes que tractarà en la seua intervenció -que també es reflecteix en l’esmentat documental- és la manca d’un espai privat que afecta a les persones amb diversitat funcional a l’hora de poder expressar la seua sexualitat, ja siga en solitari o mantenint relacions sexuals amb una altra persona. Aquesta carència d’intimitat és un dels factors que impedeixen o dificulten la llibertat sexual de les persones amb diversitat funcional que depenen d’altres a l’hora de dur a terme activitats bàsiques de la vida diària i que s’aguditza si el seu entorn no és conscient de la importància que té per a totes les dones i tots els homes comptar amb les condicions adequades per a exercir el dret a manifestar la seua sexualitat.

La xarrada-col·loqui tindrà lloc el divendres 9 de maig, a les 16.00 h, a l'aula TD0302FJ (sala de juntes) situada en la segona planta de l'edifici TD de l'Escola Superior Tecnologia i Ciències Experimentals de la Universitat Jaume I, i hi podran assistir totes les persones interessades que així ho desitgen. 

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIII. 28/04/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (56)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia durant l’any 2013 va dedicar la seua activitat a treballar sobre la importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb discapacitat, sense deixar de banda la violència masclista que pateixen encara més que la resta de dones amb l’afegit de la discapacitat que, en molts casos, les fa persones més vulnerables. Una violència que es manifesta de diferents maneres i en distints graus, des del rebuig més ofenedor (que es pot expressar mitjançant mirades despectives), fins a abusos (relacions no consentides, tocaments,...), passant per l'agressió verbal. Així mateix hi ha diferències entre els casos d’abusos perpetrats en residències o altres centres d’atenció, per part de cuidadors i cuidadores professionals, i els succeïts a l’àmbit domèstic, comesos per familiars o persones conegudes de la víctima, ressaltant la situació d’indefensió que existeix i les greus dificultats que hi ha per a poder eixir d’aquest cercle viciós.

 

En les recerques que s’han realitzat sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional en general, i de les dones amb discapacitat en concret, ha quedat palesa una visió molt estesa que reflecteix que o bé "no tenen sexualitat" (està absolutament invisibilitzada) o bé es considera que "és un comportament aberrant", sense que entre una opció i una altra hi haja possibilitats sexuals intermèdies. Aquestes visions de la sexualitat de les persones amb discapacitat, desafortunadament, són molt generalitzades i es basen en el desconeixement i la negació dels drets d’aquestes dones i homes a expressar i manifestar les seues inquietuds sexuals com la resta de ciutadanes i ciutadans.

Sobre quina seria la millor manera de fer arribar a la ciutadania en general, i a les famílies implicades directament en particular, una certa reflexió sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, el grup de treball va concloure que un bon mitjà pot ser Internet i les xarxes socials (com blogs, Facebook, Twitter...). És evident que en Internet es reflecteixen les tendències i interessos de la societat i el tema de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, en aquests darrers anys, està suscitant moltes iniciatives, treballs, projectes i debats que s’estan difonen pels diversos mitjans de comunicació i que tant en webs específiques com en les xarxes socials estan tenint molt de ressò. La quantitat de materials relacionats amb el tema és molt abundant i per això des del grup es va decidir la creació d’un grup de Facebook -Grup de Treball sobre Discapacitat- l’objectiu del qual és que esdevinga un lloc on es pengen tots els materials i opinions sobre el tema específic que es treballe cada any des del grup, i que durant els seus primers mesos d’existència ja ha registrat moltes entrades amb informació qualitativa sobre sexualitat i persones amb discapacitat.

Així, les conclusions extretes fan avaluar com a necessari continuar aprofundint durant l’anualitat de 2014 la mateixa temàtica, pel seu interès i actualitat en l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. 

Així, les conclusions extretes fan avaluar com a necessari continuar aprofundint durant l’anualitat de 2014 la mateixa temàtica, pel seu interès i actualitat en l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. 

Totes les persones interessades en el tema, tant a títol personal com des d’associacions o altres tipus d’entitats, poden contactar amb el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia escrivint a l’adreça cesar.gimeno@uji.es  o cercant el grup de Facebook ja esmentat més amunt.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XX. 24/02/2014)

 

Un año mas y sigo progresando

Hoy cumplo 41 años y mirad desde hacía algunos ya había abandonado la idea de buscar trabajo, siendo realista mí CV no es muy bueno, es más bien normal pero no me quejo de él ya que es lo que he conseguido con mucho esfuerzo. Todo esto viene porque un día apareció un amigo    al cual la verdad es que le hacía poco caso y era él quien me hablaba siempre, me dijo: ¿Por qué no pruebas a trabajar desde casa (multiniveles)? Y yo siempre había visto anuncios pero siempre había pensado que era una estafa, pero de él me fiaba porque sabía que estaba metido en ese mundo y le iba muy bien, me dije: ¿Por qué no pruebas a ver qué tal? Total lo único que vas a perder es tiempo, pues llevo ya dos meses y os aseguro que si hoy me ofrecen un trabajo como muchas/os pensáis “normal” os juro que no lo iba a coger. Me gusta lo que hago y aprendo de ese mundo que muchos pensáis que es una estafa por lo que leéis u oís por la tele pero hoy en día… ¿Qué es o no es una estafa? Y en este mundo del multinivel es como todo los hay que no entran dentro de la legalidad y otros que si, al igual que si una persona te contrata te arriesgas a cobrar o no cobrar al acabar el mes pero como en muchas otras cosas. Aquí al menos nunca dejas de crecer, y hacía muchos años que no me sentía tan bien conmigo misma que lo que importa.

AMB CAMES QUE RODEN (55)

Al llarg de les nostres vides totes les persones usem infinitat d’utensilis per a dur a terme treballs, activitats de la vida diària relacionades amb l’alimentació, neteja, etc.; en definitiva eines que ens fan més fàcil la nostra quotidianitat i que, lògicament, tenen més o menys importància depenent de les circumstàncies i  necessitats de cada subjecte. Però en el cas de les persones amb diversitat funcional, molts dels objectes i dispositius que utilitzem són bàsics per a desenvolupar la nostra vida diària, augmentant la seua transcendència segons el grau de discapacitat que tenim. Entre altres aparells podem nomenar les cadires de rodes (ja siguen manuals o electròniques), crosses, audiòfons, màquina Perkins, grues, adaptacions per a l’ús de les noves tecnologies... que ens ajuden a gaudir de més independència.

El paràgraf b) de l’article 20 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que entre les mesures efectives que adoptaran els Estats part, perquè les persones amb discapacitat gaudisquen de mobilitat personal amb la major independència possible, figurarà la de «facilitar l’accés de les persones amb discapacitat a formes d’assistència humana o animal i intermediàries, tecnologies de suport, dispositius tècnics i ajudes per a la mobilitat de qualitat, inclús posant-les a la seua disposició a un cost assequible».

Això, com tantes altres coses que diu la Convenció, no s’està complint i l’accés als productes de suport -o ajudes tècniques, com s’anomenaven abans- es fa cada vegada més difícil. És irracional que molts d’aquests productes de suport, tan importants per a les persones que els necessitem, tinguen preus de veritables articles de luxe. Aquesta situació en lloc de millorar empitjora amb les retallades que es fan amb l’excusa de la crisi, que afecten les subvencions atorgades des de les Administracions per a la seua adquisició i, també, amb l’allargament dels terminis de sol·licitud. Comprar, per exemple, una cadira electrònica és quelcom impossible per a moltes persones si no és a través de les ajudes de l’Administració pertinent. La gamma de preus és ampla, depenent de les característiques, i la més barata pot valer uns 1.500 euros que és una petita fortuna per a ciutadans i ciutadanes a qui se’ls està reduint els ingressos i les ajudes, alhora que se’ls incrementa l’aportació en el copagament dels recursos que són imprescindibles per a la seua atenció, deixant-les sense una mínima capacitat econòmica per dur una vida digna. En molts casos no es poden ni pagar els medicaments.

Un altre aspecte a esmentar és el de la qualitat dels productes de suport, que sovint deixa molt a desitjar. S’ha de tenir en compte que parlem d'aparells i dispositius essencials en la nostra vida diària, que en cas d’avaria, en molts casos, a banda de causar possibles accidents ens deixen sense l’autonomia que ens proporcionen. Sense oblidar la tardança en les reparacions i el cost d’aquestes, que quasi es podria qualificar d’atracament. Qualsevol cargol o endoll costa molt més car en una ortopèdia que en qualsevol altre establiment. Però, és clar, el dubte de si les peces més barates tindran la mateixa qualitat fa que sempre acabem comprant en les ortopèdies i això fa que l’abús continue. Sempre s’ha parlat de la complicitat entre les fàbriques i les ortopèdies a l’hora de controlar aquest gran negoci, en aprofitar-se del fet que són articles de primera necessitat per a les persones usuàries. Tot i que volem pensar que no és així, hi ha evidències difícils d’obviar.

S’ha d’exigir que cap producte de suport no es considere un article de luxe i que es facilite l’accés a les prestacions ortopèdiques, fonamentals perquè les persones amb diversitat funcional puguen desenvolupar una vida independent.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XVIII. 20/01/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (54)

Sembla que estem en una època d'atorgar premis a tort i a dret. Això està molt bé quan de veritat es reconeixen els mèrits de persones, entitats, etc., que realment contribueixen a construir un món millor. L'inconvenient és que en moltes ocasions aquests premis no són el que semblen o no és lliuren en el moment més oportú. Ben sovint s’alegrem per la concessió d’un guardó sense saber si és merescut o es tracta només d'una parafernàlia per a fer veure que es fan grans coses pel bé de la societat. La ciutadania aliena a l’àmbit, entitat o persona que rep el premi queda enlluernada pel glamur d’aquest, però les persones a les quals el fet que ha motivat l’atorgament del guardó els toca de prop, i són conscients que no es veritat tot el que s’hi ha dit, fins i tot es poden sentir ofeses per aquest lliurament. 

Això ens ha succeït a les persones amb diversitat funcional davant la concessió del Premi Internacional Franklin Delano Roosevelt sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat 2012 a Espanya per la seua activa participació en l’elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Ens hi vam quedar com les tortugues marines en empassar-se una bossa de plàstic creient que era una medusa. I aquest sentiment de badoques creix en llegir les paraules que va pronunciar la Reina Sofia el proppassat 9 de setembre durant l’acte de lliurament del guardó a la seu de l'ONU a Nova York: «La legislació interna en el meu país es va adaptar ràpidament als reptes plantejats pel nou objectiu que impulsa aqueix instrument internacional [la Convenció]. Un objectiu que deixa de considerar a aqueixes persones com meres receptores d'assistència social i sanitària per a donar-los el lloc que els correspon com veritables titulars de drets».

Sí, durant les dècades anteriors l’Estat espanyol va avançar en el reconeixement dels nostres drets i del seu exercici, i va ser un dels impulsors de la Convenció. Però que tot just ara se li faça aquest honor, quan amb l’excusa de la crisi se’ns està collant des de totes les administracions que formen part d’aqueix Estat, retallant totes les prestacions i recursos que d’alguna manera ens apropaven a la possibilitat de dur una vida digna, ens resulta, si més no, ofensiu. Perquè qui mereixem aquest guardó som les persones amb discapacitat que intentem sobreviure a les retallades sense perdre la nostra dignitat. Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana hi som especialistes, perquè el Govern valencià encara ens ho posa més difícil amb la seua legislació agressora. El Decret 113/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual s'estableix el règim i les quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, n’és un bon exemple en promulgar una brutal pujada de preus i de despeses addicionals per a les persones en situació de dependència. Aquests augments afecten els serveis d'atenció residencial, centres de dia i de nit, teleassistència, ajuda a domicili, atenció en centres de rehabilitació i integració social i d'habitatges tutelats. Per exemple, en les residències, s’haurà d’aportar un 90% de la pensió, amb la qual cosa a aquestes usuàries i usuaris els hi quedarà una misèria per a les seues despeses personals. A més, aquest Decret és tan cruel que si per alguna raó un mes no es compleix amb el copagament la sanció serà l’expulsió del recurs de què s’estiga fent ús.

Per a finalitzar aquest article us agraïm la vostra fidelitat a totes les persones que ens llegiu i us desitgem unes bones festes i un feliç any 2014.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XVI. 16/12/2013)

 



AMB CAMES QUE RODEN (53)

MANIFEST DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS  DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL

Castelló de la Plana, 3 de novembre de 2013

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per a incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha sigut retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, amb majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

AMB CAMES QUE RODEN (52)

El proper diumenge 3 de novembre la VII Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals» tornarà a recórrer els carrers de Castelló de la Plana. Des de l’Associació Diversitat funcional Universitària (ADFU), l’entitat que compta amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I per organitzar aquest esdeveniment, en la jornada de la Marxa es tractarà, un any més, fer compatibles la reivindicació del compliment de la legislació relacionada amb la discapacitat i la visibilització de les dones i homes que la manifesten amb la vessant lúdica que es reflectirà en el dinar de pa i porta i les actuacions musicals que tindran lloc al recinte de La Pèrgola per tancar-hi l’esdeveniment.

Tot seguit publiquem el programa i les maneres d’inscriure’s a la Marxa, per si voleu participar-hi recolzant les veus que tornaran a fer-se escoltar cridant “som diferents, som iguals!” per evidenciar els valors positius de la diversitat i de la igualtat.

Programa:

11:00 h   Recepció i lliurament de materials a la plaça Major de Castelló.

12:30 h   Lectura de manifest a la plaça Major.

12:45 h   Inici del recorregut de la VII Marxa no competitiva.

13:30 h   Dinar de pa i porta al recinte de La Pèrgola.

15:00 h   Actuacions musicals.

17:00 h   Cloenda de la VII Marxa.

Inscripcions:

Per telèfon:

Del 7 al 25 d'octubre al 964 729145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10:30 a 13 h)

Per correu electrònic:

Del 2 de setembre al 27 d'octubre a l’adreça marchagiat@gmail.com (indicant nom i cognoms, a més de dir-nos si assistireu al dinar de pa i porta)

                                                  

 

 

 

AMB CAMES QUE RODEN (51)

Durant una conversa en una plàcida vesprada d’estiu a la vora de la mar, una amiga ens comentava el seu desig de ser mare algun dia. Afirmava que, si decidia fer-ho realitat, es faria inseminar de manera artificial o, en tot cas, mai no li faria saber a l’home que la fecundara que estava esperant una criatura seua. Per quina raó?, li vam demanar. Llavors, després d’una profunda inspiració, ens va fer una reflexió sobre com són d’inestables les relacions sentimentals en la nostra societat actual i que, per això mateix, temia que en cas de trencar amb la suposada parella aquesta poguera al·legar la discapacitat que manifesta ella per llevar-li la custòdia de la criatura.

Tot just pocs dies després hi vam llegir que s’havia presentat al Ministeri de Justícia, per part del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), un conjunt de propostes perquè siguen incloses a l'avantprojecte de Llei sobre l'exercici de la coresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, amb la finalitat d’evitar que la discapacitat no supose en cap cas discriminació o tracte desfavorable en la decisions judicials sobre pàtria potestat o guàrdia i custòdia dels fills i filles, en els supòsits de ruptures matrimonials o de parella.

El CERMI, en el document de propostes a l'esmentat avantprojecte de llei, exigeix que en el nou text legal s'incloguen disposicions explícites que impedisquen qualsevol discriminació o tracte menys favorable per raó de discapacitat en una de les persones progenitores a l'hora de decidir o acordar mesures en relació amb el règim de vida, l'atenció, l'assistència i la cura de les criatures. Malauradament, són molts els casos en què mares o pares amb diversitat funcional pateixen decisions injustes dictades per professionals de la judicatura que tenen en compte la discapacitat com a factor negatiu a l’hora d’emetre sentències sobre la pàtria potestat i la guàrdia i custòdia de filles i fills.

Recordem que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que la discapacitat no és un fet inherent del subjecte que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. Per tant, una mare o un pare amb diversitat funcional, amb els suports oportuns i proporcionats a la seua discapacitat, pot fer-se responsable de la criança de les seues filles i fills com qualsevol altra dona o home.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I denunciem com un greuge intolerable aquesta mena d’actes de discriminació que neguen la igualtat d’oportunitats i de tracte, real i efectiva, a les persones amb diversitat funcional davant els tribunals de justícia.  

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número X. 16/09/2013)