AMB CAMES QUE RODEN (119)

«Dia Mundial de la Vista»

De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les. Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.

A l’Estat espanyol, segons les dades de l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.

A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per la mateixa institució.

Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de 1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.

El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE (CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).

Per tancar aquest article dedicat a les persones amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les paperetes impreses en Braille.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXVI 15/10/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (118)

«L’aïllament comunicatiu i social de les persones amb sordesa»

Les persones amb sordesa pateixen problemes d’aïllament en el seu entorn quotidià causats per la dificultat que tenen per comunicar-se. La sordesa priva del sentit de l’oïda, en diferents graus, des d’una disminució parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons fins a la incapacitat total per a percebre’ls. Aquesta afectació pot ser transitòria o permanent, i en alguns casos es pot guarir amb tractament mèdic. Les persones amb sordesa manifesten dificultats especials en la percepció i comprensió de la informació, així com a l’hora de desenvolupar les habilitats socials de tipus comunicatiu.

Aquest mes, tot just quan es commemora el Dia Internacional de les Persones amb Sordesa (28 de setembre), dedicarem el nostre article a assenyalar accions que poden reduir el seu aïllament comunicatiu i, per tant, social. En aquest sentit, és obvi que és fonamental la predisposició a intentar comunicar-se amb les persones que manifesten dificultats auditives. Per exemple, parlar lentament, procurant pronunciar cada síl·laba amb claredat, facilita que aquelles que tenen l’habilitat de llegir els llavis ens puguen entendre.

Una de les mesures que augmentaria la qualitat de vida de moltes d’aquestes persones amb sordesa seria facilitar el seu accés als implants coclears, que fan possible que puguen escoltar els sons que es produeixen al seu voltant. En aquest sentit, el proppassat 1 de juliol, les comunitats autònomes van haver d’actualitzar les seues respectives carteres de serveis per a cobrir algunes despeses dels i de les pacients per una ordre del Govern central promulgada a principis d’any. Pel que fa a les pròtesis generals, el catàleg no s'havia actualitzat des de 1998, i fins el proppassat mes d'abril l'ordre de l'Executiu no incloïa implants. Segons les associacions de persones sordes, la resolució continua sent insuficient perquè les quanties de les ajudes aprovades són molt baixes i en molts casos hi hauran de continuar assumint copagaments, fet que impedirà millorar la seua qualitat de vida a aquelles persones que no tenen suficients ingressos per a pagar l’esmentada despesa.

D’altra banda, ens hem de fer ressò de notícies com la del Departament d’Intel·ligència Artificial de Google que ha anunciat que, en el futur, els smartphons tindran la capacitat de desxifrar la llengua de signes. Tot i que significaria avançar en el camp de la comunicació de les persones amb sordesa, des d’alguns sectors apunten que la idea que una aplicació reproduïsca àudio, només amb senyals manuals, farà que es perda qualsevol expressió facial, fet que pot canviar el significat d’allò que es diu.

També cal destacar la iniciativa de Pikara Magazine, que compta amb el suport econòmic de l’Institut Basc de la Dona (Emakunde), d’impulsar l’elaboració d’un glossari en llengua de signes que, segons manifesten des de la mateixa publicació, pretén ser un lloc en Internet en el qual consultar el significat dels termes bàsics per al Feminisme (com ara gènere, apoderament o violència masclista) i d'altres que, si bé no són propis de la teoria feminista, es defineixen sota una perspectiva que té en compte els drets de les dones i les implicacions específiques per a aquestes (com poden ser medicalització, sedentarisme o dildo).

L’equip que s’encarrega de la creació d’aquest glossari afirma que no pretenen que els signes siguen considerats oficials o estipulats de forma definitiva, perquè la llengua de signes és una llengua viva i en constant evolució. L'equip diu que està obert a propostes, idees i col·laboracions, i a tal fi posa a disposició l’adreça electrònica glosario@pikaramagazine.com perquè les persones que vulguen participar en el projecte o fer algun suggeriment puguen fer les seues aportacions.

Com diu Raquel Lamelas, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, «el que no s’anomena no existeix». Moltes dones sordes desconeixen els termes que vol fer visibles el glossari promogut per Pikara Magazine. La reflexió que proposa Raquel és: si desconec que això existeix no puc saber que sóc víctima ni puc entendre que és el que m'està succeint. Per aquest motiu, és tan important tant l’accés com la comprensió de la informació.

Aquest és l’enllaç del glossari de Pikara Magazine: http://glosario.pikaramagazine.com/inicio.php?lg=es&sec=inicio

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXIV 17/09/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (117)

«Taula de Supervivents de la Violència de Gènere»

El proppassat 18 de juny el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, seguint amb els monogràfics als quals s'estan dedicant les seues sessions d’enguany, va dedicar la seua tercera reunió de 2019 a la realització d’una Taula de Supervivents de la Violència de Gènere, impulsada per la Comissió de Dones del Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV). Les protagonistes d’aquesta taula van ser quatre dones que van ser capaces d’usar la resiliència per superar les diferents formes de violència de les quals van ser víctimes. Els testimoniatges de Nuria, María Teresa, Lucía i Susana van fer evident una vegada més la importància de saber detectar els senyals que indiquen que s'està en una relació de violència, així com la necessitat de visibilitzar aquestes situacions i la manca de referents de dones supervivents que podrien facilitar la presa de consciència perquè altres dones siguen capaces de cercar ajuda per posar fi a una relació desigualitària que anul·la la seua identitat.

Va resultar impactant el relat d'una d'aquestes quatre supervivents, a qui la seua parella li va contagiar el virus d’immunodeficiència humana (VIH) i amb la qual va haver de continuar convivint durant 11 anys malgrat els maltractaments i les contínues vexacions que li infringia, perquè en el seu horitzó no albirava cap mena d'eixida; fins i tot la seua pròpia família la rebutjava i la feia sentir culpable d'aquest contagi i de la seua situació. Això hauria de fer reflexionar a moltes persones que, en parlar-se de violència masclista, atribueixen part de la culpa a les dones per no posar fi a eixa relació al primer senyal de violència, i encara més si aquesta és física. Sí, seria l’ideal que totes les víctimes potencials tingueren aquesta capacitat psicològica i les condicions socioeconòmiques necessàries per a poder trencar una relació sentimental regida per la desigualtat, en la qual ja es fan evidents els actes violents. Però, malauradament, la realitat és ben diferent i en la majoria dels casos la dona és presa de la por i la impotència que li causen les amenaces del maltractador, tant cap a ella com vers els seus éssers estimats; a més de no comptar amb un entorn que possibilite l’eixida d’aquest cercle de violències i li facilite emprendre un nou projecte vital amb la seguretat i estabilitat necessàries.

Les dones amb diversitat funcional són més vulnerables davant la violència de gènere i, a més, víctimes potencials de més manifestacions d’aquesta com pot ser, per exemple, l'esterilització forçosa que sofreixen moltes dones amb discapacitat intel·lectual. Com es va comentar durant el desenvolupament de l’acte, seria bo estudiar en profunditat el percentatge de dones a les quals la violència masclista ha causat algun tipus de discapacitat o altres seqüeles. D’altra banda, en el marc de la parella també tenen més risc de sofrir violència masclista, al mateix temps que augmenta la dificultat per a detectar-la -i encara més per a denunciar-la!-, perquè sovint el seu agressor, a més de parella, és el seu cuidador principal. I en la mateixa situació es troben les dones que sofreixen violències per part de familiars o de personal professional que les atén en residències, centres de dia, etc. Com denunciar a qui et cuida, la persona de qui depens?

Així mateix, en el transcurs de l’acte ressenyat, es va assenyalar que la violència de gènere, sobretot la que pateixen les dones amb discapacitat, es continua silenciant i que aquesta mateixa invisibilizació és violència per part de la societat. D'acord amb les Nacions Unides, la violència contra les dones no és el resultat d'actes aleatoris i individuals de mala conducta, sinó que està profundament arrelada en les relacions estructurals de desigualtat entre dones i homes. La violència de gènere és un dels problemes socials i de salut més greus que pateixen les dones en el món; no és un problema de caràcter individual que solament afecte les dones agredides, sinó que concerneix el conjunt de la societat. Per això, totes i tots som responsables de posar fi a aquesta xacra que, segons estimacions de Nacions Unides, afecta al 35% de les dones de tot el món, que pateixen violència física i sexual per part d'un company sentimental o violència sexual per part d'una altra persona diferent a la seua parella (aquestes xifres no inclouen l'assetjament sexual) en algun moment de les seues vides. Sí, tots i totes tenim la responsabilitat de donar veu i suport a altres dones com Núria, María Teresa, Lucía i Susana perquè també siguen dones apoderades que puguen realitzar el seu propi projecte de vida.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXIII 23/07/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (116)

«El Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a persona autònoma»

Una sentència del Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a autònom.

El cas que ha dut a emetre l’esmentada sentència té el seu origen quan, l’any 2009, un home que amb anterioritat treballava com a cuiner, va començar a percebre una pensió per incapacitat permanent absoluta. Transcorreguts set anys, en 2016, va acceptar un treball en una empresa informàtica en qualitat d’autònom. La faena la realitzava assegut i amb un temps parcial de sis hores diàries de dilluns a divendres. En assabentar-se d’aquesta circumstància, l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social) va decidir retirar-li la prestació perquè estimava que s'estava beneficiant d'un subsidi d'incapacitat mentre exercia com a autònom, fet que es considerava del tot incompatible.

El treballador ho va dur a judici i el tribunal, al qual va recórrer l’home, li va donar la raó. No obstant això, el cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, que va dictar sentència a favor de l’INSS revocant la sentència anterior i, finalment, desprès de ser recorregut de nou pel treballador, el Tribunal Suprem va manifestar que declarar la incompatibilitat entre un subsidi per incapacitat i el treball «tindria un cert efecte desmotivant sobre la reinserció social i laboral de qui es troba en situació d'incapacitat permanent». També va indicar que es pot permetre la simultaneïtat entre les pensions vitalícies, com en el cas de la d'incapacitat permanent absoluta, i aquelles activitats que siguen compatibles amb l'estat del subjecte en qüestió.

Aquesta sentència pot establir un precedent en una qüestió que en molts casos frena la iniciativa de moltes persones amb discapacitat que intentarien posar en marxa projectes o acceptar treballs que poden fer perfectament. La por a perdre els ingressos d’una pensió que els dona una mínima seguretat les coarta a l’hora de prendre decisions.

Així mateix, són molt positius els avanços en la protecció social de las persones que treballen com a autònomes i manifesten una discapacitat, inclosos en el Reial Decret que va publicar-se el proppassat 28 de desembre en el BOE i que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any. Entre altres mesures s’ha de destacar la que afavoreix la continuïtat laboral de treballadors/es per compte propi que tenen una discapacitat igual o superior al 33%, ja siga per un accident o una malaltia, certificada mentre estan donades d’alta en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), podent-se beneficiar, d’aquesta manera, de les reduccions i bonificacions existents per a les persones amb discapacitat que accedeixen a tals avantatges al donar-se d’alta com a autònomes i que ja tenien una discapacitat inicial.

D’altra banda, aquelles persones amb discapacitat que s’hi donen d’alta inicial o que no hagueren esta donades d’alta en els dos anys immediatament anteriors a la data de la seua afiliació, es podran beneficiar, si elegeixen cotitzar per la base mínima, d’una reducció sobre la cotització per contingències comuns durant els primers 12 mesos següents a la data de l’alta, consistent en una quota única mensual de 60 euros.

Entre les noves mesures també està la possibilitat de contractació per compte d’altri de fills o filles amb discapacitat, fins i tot convivint, sense importar la seua edat quan manifeste una discapacitat física o sensorial reconeguda igual o superior al 33% i inferior al 65%, sempre que s’hi done d’alta per primera vegada en el sistema de la Seguretat Social.

Totes aquestes millores podran afavorir que la inserció o la continuïtat en el món laboral puga ser més factible per a les persones amb diversitat funcional. I és evident que tenir un treball remunerat, a banda de pujar l’autoestima, proporciona una mínima estabilitat econòmica que pot augmentar la qualitat de vida d’aquestes dones i homes que tenen unes necessitats especials.

En aquest enllaç podreu trobar el text complet del Reial decret llei 28/2018, de 28 de desembre, per a la revaloració de les pensions públiques i altres mesures urgents en matèria social, laboral i d’ocupació: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2018/12/29/pdfs/BOE-A-2018-17992-C.pdf

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXI 18/06/2019)