«Una de cada tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»
Com cada 25 de novembre es commemorarà el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat, més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals, econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i, mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.
Quant a les dones amb discapacitat no hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
Els casos de violació o d’abusos en què les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.
Més enllà de la seua diversitat funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol tipus de violències masclistes.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
