domingo, 2 de julio de 2017

AMB CAMES QUE RODEN (93)

Moltes persones amb diversitats funcionals que comporten mobilitat reduïda naixem –sobretot si ho vam fer fa més de 25 anys- amb unes quantes barreres arquitectòniques incorporades, com si formaren part del nostre ADN. Ens referim al fet de nàixer al si d’una família que residisca en una finca sense ascensor o que, en cas d’haver-hi, en molts casos per a accedir-hi s’ha de superar un tram d’escalons, construcció del tot il·lògica des de la nostra perspectiva actual però molt comú en els edificis construïts en uns temps en què no existia cap mena de consciència sobre la importància de l’accessibilitat. Aquesta és una de les primeres barreres a què ens enfrontem gairebé sense adonar-nos-en i que, en la primera etapa de la nostra infantesa, passa més o menys desapercebuda gràcies a la mare, el pare o altres familiars que, amb esforç i bona cosa de voluntat, ens baixen i ens pugen tantes vegades com calga. Fins que amb el pas dels anys anem creixent i arriba un dia en què l’acció de moure’ns amunt i avall ja representa molt d’esforç. Aleshores es van espaiant les eixides casa i només ho fem en casos molt necessaris, encetant, així, un procés d’exclusió social en el qual la nostra llar es converteix en la nostra presó particular. Un aïllament que ens impedeix desenvolupar una vida estàndard, que ens complica l’accés als estudis i anul·la les possibilitats de treballar fora de casa, barrant les possibilitats de plantejar-nos una vida independent. A més, redueix a la mínima expressió les nostres relacions socials i ens fa perdre vivències vitals imprescindibles per a la maduració com a ésser humà.
Massa sovint s’oblida que de l’accessibilitat universal ens podem beneficiar totes les persones. Qui vota en contra d’instal·lar un ascensor, per exemple, no té en compte que d’ací uns anys, per naturalesa, envellirà i se li farà més difícil pujar i baixar escales; o que en qualsevol moment pot sofrir un accident i haver de moure’s en cadira de rodes, siga temporalment o per sempre. I qui diu un accident, diu una malaltia que reduïsca la mobilitat.
L'entrada en vigor de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (coneguda amb les sigles LIONDAU), va comportar la  reforma la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), fet que ha facilitat la instal·lació d'ascensors en edificis antics per tal de facilitar l'accessibilitat en igualtat de condicions a totes les persones usuàries i millorar, d’aquesta manera, l'habitabilitat dels edificis. En l’article 10 apartat b de l’LPH, s’estableix que tindran caràcter obligatori i no requeriran d'acord previ de la Junta de propietaris les obres i actuacions que resulten necessàries per a garantir els ajustos raonables en matèria d'accessibilitat universal als edificis i, en tot cas, les requerides a instàncies de les persones propietàries d'habitatges o locals en què visquen, treballen o presten serveis voluntaris, persones amb discapacitat, o majors de setanta anys, amb l'objecte d'assegurar-los un ús adequat a les seues necessitats dels elements comuns, així com la instal·lació de rampes, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que afavorisquen l'orientació o la seua comunicació amb l'exterior.
Amb aquest canvi legislatiu moltes persones amb mobilitat reduïda, que resideixen en edificis construïts abans que l’accessibilitat universal d’aquests estara garantida per la llei, han trobat una solució per a desencallar els conflictes que mantenien amb les seues respectives comunitats de veïns i veïnes que s’oposaven a fer qualsevol reforma en les zones comunes. Tot i així, en obres en les quals l'import repercutit anualment d’aquestes, una vegada descomptades les subvencions o ajudes públiques, excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes, s’estipula com a necessari el vot favorable de la majoria dels propietaris o propietàries que al seu torn representen la majoria de les quotes de participació de la comunitat afectada. El fet que la resta del seu cost, més enllà de les esmentades mensualitats, siga assumit pels qui les hagen requerit, no eliminarà el caràcter obligatori d'aquestes obres. D’altra  banda, el vot en contra, siga quin siga el motiu al·legat (inclòs dificultats econòmiques), no eximirà del pagament de la part corresponent, sempre que l’acord s’aprovara per la majoria exigida, tal com s’assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de Setembre de 1997, confirmada en moltes sentències posteriors. Quant als vots de les persones que no facen acte de presència en la Junta, si no manifesten la seua discrepància en el termini de 30 dies naturals després de rebre la notificació de l’acord, es computaran com a favorables per a la formació de les majories i les seues conseqüències.
Tot i haver millorat, cal una legislació unificada i més clara, que evite que aquestes adaptacions tan imprescindibles depenguen dels vots de la comunitat veïnal o del seu estat econòmic, ni d'un llarg procés judicial que pot tardar anys en resoldre’s. És primordial que se tinguen molt en compte les disposicions de la Llei d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. I, sobretot, fer que aquestes es complisquen per a acabar amb els casos de ciutadanes i ciutadans amb mobilitat reduïda que estan tancades a les seues cases, sense poder sortir dels seus habitatges, a causa de la manca d’acord en les comunitats veïnals per a fer les pertinents adaptacions.
Com ja hem comentat, tots i totes ens hi podem beneficiar al llarg del nostre cicle vital perquè ningú sabem què ens depararà la vida i en qualsevol moment podem patir problemes de mobilitat. A més, accions tan quotidianes com pujar un carret de bebè o el carro de la compra són més còmodes i senzilles de fer si no s’han de salvar escalons. Perquè no s’ha d’oblidar que un simple graó ja crea inaccessibilitat i marginació.
 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)


No hay comentarios:

Publicar un comentario