AJUDES

ORDE 42/2014, de 30 de desembre, de la Conselleria de Benestar Social, per la qual es regulen les bases per a la concessió d'ajudes i subvencions per a l'atenció a persones amb discapacitat o amb malaltia mental crònica i per a la promoció de l'accessibilitat, i es fa pública la seua convocatòria per a l'any 2015. [2015/57]

 (DOCV núm. 7440 de 12.01.2015) Ref. Base de dades 000213/2015

http://www.docv.gva.es/index.phpid=79&sig=000213/2015

 

• 
  

CORRECCIÓ

CORRECCIÓ d'errades de l'Orde 34/2014, de 22 de desembre, de la Conselleria de Benestar Social, per la qual es modifica l'Orde 21/2012, de 25 d'octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d'accés al Programa d'Atenció a les Persones i a les seues Famílies en el marc del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència en la Comunitat Valenciana. [2015/12]

 (DOCV núm. 7437 de 07.01.2015) Ref. Base de dades 000074/2015 

http://www.docv.gva.es/index.phpid=79&sig=000074/2015

• 
  

ORDE

ORDE 34/2014, de 22 de desembre, de la Conselleria de Benestar Social, per la qual es modifica l'Orde 21/2012, de 25 d'octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d'accés al Programa d'Atenció a les Persones i a les seues Famílies en el marc del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència en la Comunitat Valenciana. [2014/11922]  (DOCV núm. 7434 de 31.12.2014) Ref. Base de dades 011513/2014 http://www.docv.gva.es/index.php?id=79&sig=011513/2014 

AMB CAMES QUE RODEN (64)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA 

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2014

Com cada any, avui es commemora el Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat, jornada instituïda per Nacions Unides en 1982 amb el propòsit d'ajudar a entendre les qüestions relacionades amb la discapacitat, els drets de les persones que la manifesten i els beneficis que es derivarien de la integració d'aquestes en tots i cadascun dels aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural de les seues comunitats.

I també, com cada any, hem de seguir denunciant els greuges que afecten a les persones amb discapacitat. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) per dues vegades ha anul·lat el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, per estimar que el copagament s’ha de regular com a taxa perquè aquest servei és «objectivament indispensable per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars». Així que el Consell, insensible a les protestes de les persones afectades, ja ha anunciat que va a regular per llei el copagament aplicat a les persones majors o amb discapacitat que són usuàries de serveis de residències o centres de dia gestionats per la Generalitat, per a convertir-lo en una taxa. Amb aquesta mesura, simplement s'assegura que podrà continuar esplomant encara més les paupèrrimes economies d’aquelles persones que més necessitat de suport tenen.

D'altra banda, el president del Generalitat Valenciana va anunciar una baixada d'impostos que, va afirmar, beneficiarà a «tota la ciutadania». Així mateix va declarar que ja no exigirà més sacrificis als valencians (i se suposa que tampoc a les valencianes). Tot açò dóna motiu per a pensar que el Molt Honorable President no inclou a les persones amb discapacitat en situació de dependència entre aquesta «ciutadania». I si no és així, que explique si l'aplicació del copagament a aquestes dones i homes que usen els serveis assistencials públics a causa de les seues circumstàncies personals que fan necessària una atenció contínua, en molts casos durant les 24 hores, no és un greuge i un atac directe a la mínima qualitat de vida a la qual tenen dret com a ciutadanes i ciutadans. Perquè per a aquestes persones la baixada d'impostos no representarà cap millora en les seues economies; doncs la gran majoria d'aquestes persones perceben pensions i prestacions per sota del salari mínim i després d'abonar el copagament només els queda una quantitat ínfima per a fer front a les seues despeses personals, entre les quals es troben les de medicaments, roba, productes d’higiene, etc., i es queden sense diners per a poder mantenir una mínima vida social, anar al cinema o assistir a qualsevol altre espectacle.

I per si no fóra bastant oprobi aquest copagament i les retallades patides durant els últims anys, tampoc no deixen d’esclatar casos de malversació de cabals públics, així com de l'ús, o abús, de mitjans, recursos o personal en benefici propi per part de persones amb i sense discapacitat que exercien –i en algun cas encara ho fan- càrrecs importants en entitats públiques de l'àmbit de la discapacitat. I, com tristament és habitual en temes relacionats amb la corrupció i el malbaratament, la Comunitat Valenciana és de les comunitats on més casos es descobreixen.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat està encara molt lluny de ser un factor que incidisca de manera positiva en l'esdevenir diari d'aquestes ciutadanes i ciutadans. De la mateixa manera que el dret a una vida independent, dret reflectit en aquesta Convenció, està lluny de ser una possibilitat per a moltes dones i homes per la falta d'accessibilitat als recursos i suports necessaris per a poder desenvolupar-la.

Per a acabar recordarem el lema de la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional que durant set edicions va recórrer els carrers de Castelló de la Plana proclamant que la diversitat i la igualtat són valors innegociables:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXVI. 09/12/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (63)

Totes les persones de bé hauríem de tenir consciència que la violència de gènere és una de les xacres més vergonyoses i doloroses que arrossega la humanitat i que encara és més penosa de suportar quan es produeix en una societat moderna i –suposadament- civilitzada com és la nostra. Sí, si més no, molts casos ixen a la llum i, de vegades, s’evita que avancen fins al desenllaç irreparable del femicidi. Però una immensa majoria de les situacions de violència envers les dones, si no deriven en episodis de violència com malauradament és tan habitual a l’Estat espanyol, restaran per sempre en la foscor més perversa, ja siga per manca de proves o perquè les víctimes i el seu entorn tenen por a les represàlies que puguen sofrir si denuncien. L’índex dels casos de violència coneguts no baixa amb el transcórrer dels anys malgrat l’existència de programes de prevenció i d’intervenció que, vistos els resultats, sembla que no són prou efectius ni suficients, o és que no s’apliquen com caldria. Sense oblidar els factors socials o culturals que propicien l’exercici de la violència contra les dones, potser perquè vivim en una societat que no es capaç de transmetre els valors de la igualtat, la no violència, el respecte a la diversitat i tants d’altres que millorarien la convivència.

 

Una part encara molt més oculta de la violència de gènere és la que pateixen les dones amb discapacitat, manifestada tant amb agressions físiques com maltractaments psicològics. El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha apuntat que alguns aspectes claus de la Llei de Violència de Gènere cal modificar-los. Una de les seues propostes és la incorporació d'indicadors de gènere i discapacitat en la recopilació de dades i estadístiques sobre violència, ja que, ara mateix, no hi ha informació estadística sobre el nombre de dones amb discapacitat que pateixen maltractaments físics i psicològics, malgrat que s'estima que la xifra és elevada i que aquestes dones tenen cinc vegades més de probabilitats de ser víctimes de violència que la resta de població femenina. Així mateix, el CERMI recorda que tant l'esterilització forçosa com l'avortament coercitiu es segueixen practicant, sobretot en el cas de les dones i xiquetes amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, sense tenir en compte la seua opinió ni demanar el seu consentiment, adduint que s’apliquen pel seu benestar, i afirma que aquestes pràctiques han d’estar considerades formes de violència contra la dona perquè aquests actes poden arribar a equivaldre a la tortura. L'esmentada entitat també creu necessari ampliar el concepte de violència contra les dones i les xiquetes adoptant la redacció del Consell de Drets Humans de Nacions Unides que diu que la violència contra les dones i les xiquetes amb discapacitat contempla, no solament la infligida per la parella o cònjuge, sinó també aquella que procedisca d’altres membres de l'entorn familiar i institucional (l’exercida per cuidadors i cuidadores), ja que són qui més fàcil accés tenen a la seua intimitat, en especial en el cas de les xiquetes.

 

Els recursos per a combatre la violència envers les dones són limitats i poc accessibles per a les dones amb discapacitat, tant per raons socioculturals com físiques (per exemple les barreres arquitectòniques de les cases d'acolliment). Les administracions públiques haurien de prendre consciència que aquestes dones que són víctimes per partida doble –per raons de gènere i per la seua discapacitat- necessiten que s’apliquen mesures especials i que siguen efectives per evitar la seua indefensió davant del terrorisme masclista.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXV. 24/11/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

 

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

 

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.

 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXIII. 27/10/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (61)

Parlar de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional s’està convertint, tal com ha de ser, en quelcom natural perquè és una faceta molt important en el desenvolupament de l'ésser humà. En anteriors articles publicats en aquesta columna s’ha fet referència a diferents aspectes relacionats amb visions discriminatòries, entrebancs, etc., amb què es troben les dones i homes amb discapacitat a l’hora d’expressar la seua sexualitat. En aquesta ocasió tractarem dels joguets eròtics i sexuals, uns complements que poden enriquir i trencar la monotonia de la vida sexual de qualsevol parella o representar una bona opció per a assolir el plaer en solitari.

En el cas de les persones amb diversitat funcional, com ja hem dit en anteriors articles, la immensa majoria no tenen les mateixes oportunitats que poden assolir altres subjectes per a viure la seua sexualitat de manera digna i normalitzada. Per això no és d'estranyar que, si ens referim a aquestes joguines eròtiques, gosem catalogar-les com a productes de suport perquè poden ser de gran ajuda en parelles en què una o les dues persones que la integren manifesten alguna mena de discapacitat física o disfunció fisiològica; així com també esdevenen uns accessoris fonamentals per a dones i homes amb diversitat funcional que, ja siga per lliure elecció o davant la dificultat de trobar una persona amb qui mantenir relacions sexuals, recorren a la masturbació com a única pràctica sexual.

 

De la importància de satisfer les necessitats especials que manifesta aquest col·lectiu, referides a productes eròtics que estiguen adaptats, ja se n'han adonat en àmbits propers a la discapacitat, fet pel qual es van posant en marxa iniciatives per a crear nous productes adaptats perquè totes i tots hi puguem accedir al seu ús sense cap tipus d'impediment o, si més no, amb la màxima autonomia possible. Però aquestes iniciatives encara són minoritàries i el disseny dels articles és poc atractiu. És evident, com succeeix amb tota mena de productes, que l‘oferta i la demanda són els factors que qüestionen l’evolució de la seua disponibilitat, qualitat, varietat, etc., i que de vegades no resulta fàcil esbrinar quin obstaculitza a l’altre, si és la manca de demanda qui frena el creixement de l’oferta o és a l’inrevés. I un altre element relacionat són els preus i els llocs on es puguen adquirir aquests productes. La normalització absoluta seria que pogueren trobar-se en sex shops tot i que potser les ortopèdies serien el millor canal de distribució perquè el personal d’aquests establiments, en general, té preparació per entendre i atendre les necessitats de la clientela. L’adaptació d’aquests estris eròtics, en molts casos, hauria de ser personalitzada; per exemple, una ansa col·locada amb diferent grau d’inclinació hi pot millorar l’adaptació. Però, compte!, si per vendre’s en una botiga especialitzada els seus preus han de ser de luxe com succeeix amb altres articles de primera necessitat que es venen a les ortopèdies, malament, no seran assequibles per a moltes persones.

La integració en l’àmbit de la sexualitat s’ha de fer efectiva eliminant tots els obstacles possibles perquè puguem manifestar-la en la mesura de les nostres circumstàncies individuals, però amb les mateixes oportunitats perquè les nostres diversitats no siguen un impediment per a poder gaudir del sexe.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXI. 29/09/2014)

 

AMB CAMES QUE RODEN (60)



La sexualitat de les dones sempre ha estat invisibilitzada, i quan es fa visible, gairebé en totes les ocasions, és des d'una perspectiva esbiaixada i manipulada per homes per tal d’ajustar-la a la seua iconografia amb l’objectiu de satisfer els seus desitjos libidinosos. En el cas de les dones amb diversitat funcional aquesta manipulació encara és més deforme, alhora que contradictòries són les visions que s’hi manifesten perquè igual se'n diu, d'una banda, que «aquestes dones no tenen sexualitat» –perquè l’oculten interessadament- o pel contrari, a l'extrem oposat, s'afirma que tenen un comportament sexual «aberrant i desenfrenat», sense que entre ambdues visions hi haja cap altra alternativa. Unes posicions tan insensates que, sovint, intenten justificar la violència sexual masclista que pateixen les dones amb discapacitat tot dient que encara se’ls hi fa un favor perquè, en la seua situació, d’altra manera no tindrien ocasió de “gaudir” d’una relació sexual.

A més, les dones amb diversitat funcional, com succeeix en la quasi totalitat d’àmbits, en el terreny de la sexualitat també són víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat. Fins i tot a l’hora de dur a terme investigacions i d’intentar implementar solucions per a capgirar aquesta alienació forçada del seu dret a manifestar la sexualitat que pateixen aquestes ciutadanes i ciutadans, les dones amb discapacitat són marginades gairebé sempre. Un bon exponent n’és l’assistència sexual. En molts dels models que es proposen per a instaurar aquest recurs les necessitats de les dones amb diversitat funcional semblen quedar en un segon pla, quan no són ignorades de bon principi en la majoria dels casos. Fet que també es produeix en el camp cinematogràfic, en el qual la diferència entre el nombre de pel·lícules protagonitzades per dones o homes amb diversitat funcional és brutal a favor d’aquests.

En la tercera sessió del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, que va tenir lloc aquest mes, també es va fer palesa una vegada més la importància de les accions per a normalitzar la sexualitat d’aquestes dones que en molts casos no són capaces ni d’exposar les seues dificultats i necessitats que tenen a l’hora de plantejar-se manifestar-la. Des del grup es va fer una crida perquè facen aportacions personals sobre aquest tema i, així, significar que la sexualitat és una qüestió de primer ordre també per a les dones (l’Organització Mundial de la Salut considera la sexualitat com un aspecte central de l’ésser humà al llarg de la seua vida).

Us recordem que es poden remetre aportacions a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es. Fes-vos visibles!

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIX. 28/07/2014)