martes, 14 de julio de 2009

AMB CAMES QUE RODEN (27)

Totes les persones volem tenir una vida independent. Cadascuna, en la mesura que podem, cerquem la manera d'aconseguir-ho, però no ens adonem que sense l’ajuda d’altri -encara que siga mínima- no seria possible assolir la nostra “independència”. Mai s'és tant independent com ens agrada creure.

Si parlem de persones amb diversitat funcional, no canvia l'objectiu i també desitgem gaudir una vida el més independent possible, però, com és lògic necessitem més suports (productes de suport –abans anomenades ajudes tècniques- i recursos humans) que compensen els dèficits d’autonomia personal que tenim.

Pensàvem que amb l'aprovació de la Llei d'autonomia personal tindríem l'oportunitat de tenir una vida més “independent” sense haver de dependre de la família i de les amistats per realitzar totes les nostres activitats diàries. Però no ha estat així, aquesta Llei, a banda del retard i deficiència en la seua implementació, no contempla correctament la figura de l'assistent personal, peça fonamental perquè les persones amb gran dependència puguem desenvolupar les nostres vides segons les nostres decisions.

D’altra banda, massa sovint es confon la figura de l'assistent personal amb la de la cuidadora cuidador i fins i tot preocupa que s’arribe a substituir una prestació per l’altra ja que no tenen res a veure. La regulació adequada de l'assistència personal, la qual s’ocuparia de realitzar les tasques que las persones amb diversitat funcional no poden fer sense ajuda, com són altres, banyar-se o dutxar-se, netejar la llar, o tasques d’acompanyament en viatges, gestions, etc., amb un horari individual i flexible adaptat a les necessitats de la persona atesa que és qui decideix quan i com, permetria plantejar-nos dur una vida plena i independent com qualsevol ciutadana o ciutadà.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 94 de VOX UJI. Abril 2009)

No hay comentarios:

Publicar un comentario