AMB CAMES QUE RODEN (81)

Els orígens del Moviment de Vida Independent estan molt relacionats amb les lluites de moviments com el feminista o de la població afroamericana pels drets civils, durant les dècades dels 50 i dels 60 del segle XX als Estats Units, i es pot datar en 1962 el seu naixement. Aquell any, Ed Roberts, un estudiant que manifestava una tetraplegia, va aconseguir ser admès a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, quan no hi havia precedents en les universitats nord-americanes.

Roberts i altres companys amb necessitats especials van demanar millores en el campus perquè no estava adaptat ni existia cap habitatge estudiantil accessible per a una persona amb tetraplegia. La solució proposada per la universitat va ser permetre-li l’ús de l’hospital del recinte com a dormitori. L’estudiantat amb diversitat funcional, basant la seua força en la unió i el suport mutu, hi va desenvolupar de manera espontània un programa de serveis de suport per a ajudar a l’alumnat amb discapacitats que ho necessitaren per a poder viure independentment i dur a terme les seues activitats.

Uns anys més tard, quan moltes d’aquelles persones amb necessitats especials estaven a punt de finalitzar els seus estudis universitaris, van tindre ben clar que els caldria implementar en la comunitat un servei d’ajuda, similar al que tant d’èxit havia assolit a la universitat, per a seguir desenvolupant una vida independent. Amb la col·laboració de l’administració pertinent, van decidir posar en marxa un servei que consistia en un equip de gent disponible per a ajudar-los a fer qualsevol activitat bàsica de la vida diària, que seria gestionat per les pròpies persones usuàries. I és que un punt fonamental de la filosofia de vida independent que propulsa aquest moviment és que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, per a la qual cosa han de comptar amb els recursos humans, tècnics, etc., que necessiten segons el grau de dependència derivat de les seues discapacitats.

Com a conseqüència d'això, en 1977 es va crear als Estats Units el primer Centre per a la Vida Independent (C.I.L. en anglès) que va ser el precedent dels més de 300 que hi ha actualment en aquell país. Aquest centre va estar la primera organització basada en una comunitat controlada per les pròpies persones usuàries que combinava, alhora, serveis i suport, amb l'objectiu de permetre que la gent amb diversitat funcional millorara les seues condicions de vida. L’esmentat centre desenvolupava diferents serveis, com ara allotjament, assistència personal, transport accessible, assessorament sobre accessibilitat, suport entre iguals... S’ha de destacar la importància de l’assistència personal, un recurs imprescindible per a assolir una vida independent. Qui treballa com a assistent o assistenta personal no es dedica a cuidar sinó a assistir una persona en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida, com ara pot ser banyar-se o dutxar-se, netejar la llar, o tasques d’acompanyament en viatges, gestions, etc., amb un horari individual i flexible adaptat a les necessitats de la persona atesa que és qui decideix quan i com.

En un proper article es parlarà de l’expansió del Moviment de Vida Independent a Europa i, en especial, a l’Estat espanyol.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXVI. 17/05/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (80)

Cronològicament, el model social de la discapacitat ha estat el tercer paradigma que ha intentat explicar-la. Es pot dir que hi va nàixer a les acaballes de la dècada dels 60 del segle XX als Estats Units i el Regne Unit, quan les mateixes persones afectades es van rebel·lar contra la «institucionalització» que, en la pràctica, era l’única opció que se’ls oferia. Hi van denunciar el seu estatus de ciutadanes i ciutadans de segona amb tot un seguit de reivindicacions que van obrir el debat polític i social, especialment en l’àrea dels drets civils i de la legislació antidiscriminatòria.

En el model social es defineix la discapacitat com el desavantatge que viu un/a individu/ídua quan l’entorn és incapaç de donar respostes a les necessitats derivades de les seues característiques personals (De Lorenzo, 2007). Per primera vegada es deia que la discapacitat no és pròpia de la persona que la manifesta sinó producte de les barreres físiques i socials que aixeca la societat. Per aquesta raó, en aquest model, s’assenyalen com a factors bàsics per a capgirar la situació: fomentar la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació, la normalització de l’entorn i l’accessibilitat universal. La frase que va escriure Jenny Morris (2008) defineix molt bé la idea principal que transmet el model social: «Una incapacitat per a caminar és una deficiència, mentre que una incapacitat per a entrar a un edifici perquè a l'entrada hi ha una sèrie de graons és una discapacitat».

Quant als mitjans de subsistència de les persones afectades, aquest model proposa la seguretat social i el treball ordinari, suggerint l'ocupació protegida com a opció excepcional i transitòria. Per tant, el model social recull una part del postulat del model rehabilitador, que afirmava que el treball era l’únic camí que portava a la integració social, però assenyala que no és l’única forma d’aconseguir la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. Per això es fa èmfasi en la importància que la discapacitat s’enfoque des de totes les perspectives. L`exclusió que ens afecta a les persones amb discapacitat és el resultat de la discriminació estructural que patim en diferents àmbits, fet que fa evident que la qüestió de la inserció laboral té la seua rellevància però no n’és l’únic factor, també ho són l’educació, la salut, l’economia, l’oci, etc.

Per a tancar la sèrie d’articles en què hem parlat dels paradigmes, cal que esmentem el model de la diversitat. Aquest model vol anar més enllà del model social i es fonamenta en la idea que una persona amb discapacitat és un ésser valuós en si mateix per la seua diversitat. Impulsat per les mateixes associacions de persones amb discapacitat, el model de la diversitat proposa l’abandó del concepte de capacitat com a manera de percebre i descriure una realitat humana en la qual el més rellevant és la discriminació d’un col∙lectiu de persones que som diferents però tenim els mateixos drets que la resta de ciutadania. En lloc d’això, planteja l’ús de la dignitat i la diversitat com a conceptes que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat i la discriminació com a factor que s’ha d’eliminar. Es per aquesta raó que basa la seua anàlisi i les seues propostes en l’ús i el desenvolupament dels drets humans i la proposta d’una visió bioètica sobre la diversitat funcional, fruit de les experiències diàries de les persones que convivim amb la realitat d’aquesta.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXIV. 19/04/2016)

Condenados al Bordillo

Entrevista a Condenados al Bordillo por el proyecto

'Som iguals, som diferents'

 

 

La Asociación Condenados al Bordillo de Dénia colabora con el colegio Pou de la Muntanya en el proyecto 'Som Iguals, Som Diferents'. Condenados realiza actividades extraescolares para los alumnos de este centro educativo de Primaria, divididas en tres bloques, tres días a la semana. Durante las mismas, desarrollan actividades de deporte adaptado, de comunicación y juegos de dinámicas de grupo.

 

http://play.cadenaser.com/audio/1479197785_904749/



AMB CAMES QUE RODEN (79)

El proppassat 8 de març es va tornar a commemorar, un any més, la Diada Internacional de les Dones. Així, en plural, perquè al planeta hi ha més de 3.600 milions de dones i s’ha de ressaltar la diversitat de la ciutadania femenina. I dins d’aquesta pluralitat s’han de fer visibles les dones amb diversitat funcional, que formen part del 15% de la població mundial que manifesta algun tipus de discapacitat. Per aquesta raó dediquem aquest article a anomenar dones que, des de diferents àmbits, fan palès que una discapacitat no els ha impedit assolir fites que s’hi van proposar.

Comencem per Soledad Arnau Ripollés, col·laboradora de la Fundació Isonomia, que manifesta una diversitat funcional causada per una artrogriposi múltiple congènita que fa que necessite assistència personal per a desenvolupar totes les seues activitats diàries. És llicenciada en Filosofia i compta amb un extens currículum acadèmic; investigadora amb molts treballs publicats sobre discapacitat, gènere, sexualitat, etc.; conferenciant; activista del Moviment de Vida Independent; coprotagonista de Yes, we fuck!, documental sobre l’assistència sexual; protagonista del curtmetratge Habitación, que ha rebut diversos premis arreu d’Europa, etc. Actualment també és directora i presentadora del programa de ràdio «Acuéstate conmigo», creat per ella. Entre altres reconeixements, ha rebut el I premi del XXV Concurs de treballs sobre les persones amb discapacitat física, de l’Asociación Roosevelt de Conca, per la presentació de la investigació «Derechos Sexuales y Bioética. Nuevos desafíos para la consolidación del Derecho (Humano) a una Vida Independiente en materia de Sexualidad». Així mateix, la mateixa associació li ha atorgat enguany, en el Dia Internacional de la Dones, el Premi a la Superació.

La següent dona que volem anomenar és Marta Senent Ramos, col·laboradora de la Fundació Isonomia, per a qui la paràlisi cerebral infantil no ha estat obstacle per a completar una brillant trajectòria acadèmica. És llicenciada en Humanitats i doctora per la Universitat Jaume I amb qualificació d’excel·lent cum laude per la seua tesi doctoral «La diversidad funcional en el cine español». Entre les seues publicacions es poden esmentar els llibres Arte y discapacidad, otra visión del arte i, el darrer que acaba de presentar, Ana te presta su espejo. També fa conferencies i tallers sobre discapacitat i gènere. D’altra banda és directora d’ACEN Editorial.

També volem destacar a Virginia Felipe Saelices, elegida senadora en les eleccions del proppassat 20 de desembre. Té una atròfia muscular espinal que fa que use cadira de rodes des la infantesa, però que no li ha impedit ser mare de dues criatures, únic cas a l’àmbit de l’Estat espanyol amb la seua discapacitat. Al prometre el seu càrrec com a representant del poble, va dir que no tornaria a fer-ho en una sala amb barreres on no siguen efectius els drets de totes les persones.

La cuarta pionera és Pilar Lima Gozálvez, diplomada en treball social i en llenguatge de signes, que va estar la primera dona amb discapacitat auditiva en arribar a senadora. Va prometre el seu càrrec mitjançant el llenguatge de signes –del qual n’és professora especialista- i l’assistència d’una traductora. Durant tres mesos va exercir de portaveu de la Comissió d’Igualtat del Senat.

Cal esmentar també a Irene Villa González, que va perdre les dues cames i tres dits de la mà esquerra, quan tenia 12 anys, en esclatar una bomba lapa que havien fixat als baixos del cotxe de sa mare. Ha cursat diverses carreres universitàries, exerceix de periodista en diferents mitjans de comunicació i ha publicat cinc llibres. A banda, ha guanyat diversos campionats d’Espanya en diferents modalitats d’esquí alpí i ha estat membre de l’equip paralímpic. És mare de dues criatures.

Per últim, volem anomenar a Madeline Stuart, una jove australiana a qui la síndrome de Down no li ha impossibilitat fer realitat el seu somni de treballar de model. Amb el suport de sa mare, va començar a fer esport i a seguir una dieta saludable, una rutina que li va fer perdre 20 quilos i deixar enrere el típic problema de sobrepès d’aquest trastorn genètic. Madeline ha participat en nombroses campanyes treballant de model per a firmes de luxe.

Aquesta llista podria esdevenir infinita perquè, per sort, hi ha moltes dones amb diversitat funcional que representen un exemple de motivació. I encara podrien ser-ne moltes més si tingueren igualtat d’oportunitats i no foren víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXII. 14/03/2016)



AMB CAMES QUE RODEN (78)

Tal com vam anunciar en l’anterior article, en el qual parlàvem de la violència cap a les persones amb discapacitat que s’ha manifestat durant tota la història de la humanitat amb més o menys intensitat i de diferents maneres, en aquesta ocasió encetarem un repàs dels diferents models que, al llarg dels temps, han intentat explicar la discapacitat. Farem un esbós dels elements conceptuals essencials de cadascun d’aquests paradigmes per a apropar-vos a l’evolució del tractament que s’ha donat a les persones amb discapacitat.

Començarem pel model tradicional, o de prescindència, que considerava que les vides de les persones amb discapacitat no tenien cap sentit. La sentència d’Aristòtil defineix molt bé aquesta percepció negativa: «Quant a l'exposició o criança dels fills, ha d'ordenar-se que no es crie a cap defectuós». Les deficiències s’interpretaven com un càstig diví i, fins i tot, que albergaven connotacions diabòliques. Per això, en moltes cultures de l’antiguitat, com ja vam explicar, les criatures que manifestaven alguna discapacitat eren rebutjades i eliminades. Més tard, a l’Edat Mitjana, ja no se’ls eliminava gràcies al missatge del cristianisme que s’havia anat difonen des de segles enrere i que deia que també eren criatures de Déu, tot i que mostraren senyals de càstigs per algun pecat comés. No obstant, se’ls va continuar excloent de la societat i van ser incloses en els grups de persones marginades que havien de sobreviure gràcies a les almoines o a la caritat que començaven a rebre, sobretot, des d’institucions religioses. Curiosament, la mateixa Església que va potenciar hospitals i asils d’assistència també va engegar la maquinària de la Inquisició, de la qual van ser víctimes moltes persones amb discapacitat sota l’acusació d’estar endimoniades.

Els primers indicis del model mèdic-rehabilitador, que va substituir al tradicional, es daten a començaments de l’Edat Moderna tot i que es va consolidar a principis del segle XX. En aquest model les persones amb discapacitat van esdevenir «objectes mèdics» i per a justificar les deficiències ja no s’adduïen causes divines ni diabòliques sinó científiques, i van passar a ser considerades «malalties» o «absència de salut». Pel que fa als subjectes que les patien, ja eren vistos com a persones amb possibilitats d’aportar alguna cosa a la comunitat, però sempre que foren «normalitzades»; és a dir, que mitjançant els tractaments de rehabilitació es pogueren assimilar a la resta de la ciutadania. Aquesta perspectiva subestimava les capacitats d’aquestes persones i es centrava en la discapacitat, que seguia atribuint-se al subjecte. Això va dur a la seua «institucionalització», a internar a aquestes persones en centres especialitzats, pensant que era la millor solució per a protegir-les, quan el resultat aconseguit era una sobreprotecció paternalista que impedia el desenvolupament de les seues personalitats. El principal mitjà de subsistència de les persones amb discapacitat era l’assistència social, reservada per a qui no podia treballar. Cal assenyalar que es continuava subestimant la seua aportació i potser per això va aparèixer la modalitat de l’«ocupació protegida».

En el proper article us parlarem del model social, en el qual va canviar del tot el concepte dels factors que causen una discapacitat.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LX. 15/02/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (77)

La notícia va saltar als mitjans de comunicació el proppassat mes de desembre: els clergues comissionats per l'autodenominat Estat Islàmic per a interpretar i fer complir la sharia (legislació islàmica) van promulgar una fàtua (edicte religiós) a Mosul, la segona ciutat més importànt de l’Iraq, autoritzant als seus militants a matar els nounats amb síndrome de Down i malformacions congènites, així com els menors d'edat amb algun tipus de discapacitat. Tot i l’extrema barbàrie d’aquesta ordre tan macabra, tampoc no havia de sorprendre tant venint d’un grup que no mostra cap mena de respecte vers els drets humans. Com ha succeït tantes vegades sota els designis de moviments amb ideals ultraradicals, les persones amb discapacitat sempre han estat les primeres víctimes. Adolf Hitler afirmava que la guerra «era el millor moment per a eliminar als malalts incurables». Les persones amb discapacitats físiques i mentals eren considerades inútils per a la societat, tota una amenaça per a la puresa genètica ària promoguda per la ideologia del Partit Nacionalsocialista Alemany i, per aquest motiu, eren perseguides per a eliminar-les en el marc del que el nazisme anomenava Aktion T4.

Però la violència cap a les persones amb discapacitat s’ha manifestat al llarg de tota la història de la humanitat. Des de l’antiguitat se’ns va considerar éssers inferiors, que no hi aportàvem res, i per això en quasi totes les civilitzacions antigues les persones que mostraven algun signe de debilitat eren apartades de la comunitat, eren abandonades a la seua sort en llocs inhòspits (deserts, boscos, selves...) o llançades des de penya-segats com, per exemple, succeïa a Esparta fins la reforma de Pericles (499-429 aC) que va establir la seua atenció en centres assistencials. Fins i tot en societats considerades cultes com ara la grega, en el seu culte a la bellesa i a la perfecció física, s’expulsava de les ciutats a les persones que tenien alguna «tara» o directament eren eliminades. A la banda contraria podem trobar posicions com la del judaisme, precursor del cristianisme, que va entronitzar la dignitat de la persona humana i va establir com a deure l’atenció a las persones amb discapacitat, tot i que els antics hebreus creien que els defectes físics eren una marca del pecat. Aquesta visió també s’ha donat en altres religions. No obstant, en altres cultures se’ls considerava éssers màgics i fins i tot s’arriba a venerar-los com a representacions divines.

Com que pensem que el desenvolupament de la percepció de la discapacitat a través dels temps és una qüestió interessant, perquè la història sempre ens ha de servir per a entendre d’on venim i per a encaminar el nostre futur, dedicarem un proper article a repassar els diferents models de la discapacitat emprats durant l’Edat Contemporània, sobretot en el segle XX.

 

Per a finalitzar la columna d’aquest mes volem manifestar el nostre més ferm rebuig i condemna dels actes criminals dels assassins que no respecten el dret a la vida en general i de les persones amb discapacitat en particular. Alhora que reivindiquem el respecte i l’observació dels Drets Humans, així com el desenvolupament i compliment dels continguts de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en tots els països del món.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número LVIII. 18/01/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (76)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2015.

Com cada any, ja en fa trenta-tres, el 3 de desembre commemorem la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat que va instituir Nacions Unides. Des de la positivitat, les diades internacionals són una manera de recordar a la societat en el seu conjunt que hi ha col·lectius de ciutadanes i ciutadans que, per les seues circumstàncies personals, veuen restringit l’exercici real i efectiu dels seus drets. Però aquests recordatoris que es commemoren una vegada a l’any no són prou, perquè els inconvenients, en diverses formes, que obstaculitzen l’accés a la igualtat d’oportunitats i afecten el desenvolupament de les seues vides estan presents cada dia. Per tant, s’haurien de recordar els 365 dies de l’any les situacions anòmales que pateixen, en aquest cas concret, les dones i homes amb discapacitat.

Un dels fets presents en la quotidianitat d’un nombre molt alt d’aquestes persones, que s’hauria de denunciar cada dia, és el perill de patir violència des de l’entorn més proper (parella, família, personal que les atén...), risc que creix amb l’augment del tant per cent de discapacitat que s’hi manifesta i, encara més, quan aquesta causa situacions de dependència. Com succeeix en tots els àmbits, les dones sempre són les més afectades i al risc de sofrir agressions per manifestar una discapacitat li sumen el de ser víctimes de la violència masclista, que es com s’ha d’anomenar la violència infligida per homes cap a dones. Segons les dades registrades anualment per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, s’estima que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista tenen una discapacitat certificada. Aquesta xifra només visibilitza els casos més extrems, restant invisibles per a la resta de la societat la immensa majoria d’agressions (expressades en totes les seues formes: físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques, socials...) que pateixen, de manera silenciosa i anònima, les dones amb diversitat funcional.

D’altra banda, des de les administracions públiques segueixen afeblint les ja escasses possibilitats d’abastar un benestar amb dignitat. Ara ha estat el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat qui ha llançat un altre torpede a la línia de flotació del col·lectiu en fixar un límit a les subvencions per a adquirir productes del catàleg ortoprotèsic amb l’excusa de «racionalitzar» la despesa. Això vol dir que si es vol optar a un prototip millor, no inclòs en aquest catàleg, s’obliga a renunciar a la subvenció i a pagar el 100% del preu de l’article. Un exemple de les conseqüències que tindrà aquesta limitació és que, a l’hora de comprar una cadira de rodes lleugera, l’administració solament donarà 352 euros d'ajuda. Per aquesta quantitat, la cadira menys pesada que es pot trobar pesa 11 quilos. Així que, si es necessita una cadira més lleugera, de 6 quilos, ja no tindrà subvenció i s’haurà de pagar el cost íntegre de la cadira amb la repercussió negativa per a les economies de supervivència que tenen la major part de les persones amb discapacitat.

Unes economies ja molt ressentides pel copagament que es va establir a la Comunitat Valenciana fa dos anys mitjançant el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials i que segueix vigent malgrat que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar en diverses ocasions la seua anul·lació. A més, les promeses manifestades per membres dels partits que ara governen la Generalitat Valenciana, en el sentit que tramitarien la derogació del copagament, encara no s’han fet realitat. Potser serà que és més fàcil fer promeses quan no es té la responsabilitat de quadrar els comptes.

En un altre ordre de coses, s’ha d’esmentar la Resolució de 3 de novembre de 2015, sobre acreditació de centres i serveis del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència. Aquesta mesura, si s’aplica correctament, pot esdevenir molt important perquè controlarà –i és d’esperar que millorarà- el nivell de la qualificació professional del personal que atén a les persones amb discapacitat. Tot i que, com sol ocórrer en molts àmbits de la vida, a banda de la preparació teòrica que es puga adquirir mitjançant estudis, que més tard se certificaran amb títols, és fonamental l’experiència acumulada en el treball de cada dia i la intel·ligència emocional. Una dona, o un home, pot comptar amb una excel·lent preparació acadèmica però no tenir la sensibilitat i l’empatia necessàries per a treballar atenent a persones en circumstàncies especials.

Així mateix, és positiva la sentència del Tribunal Suprem (TS) reconeixent el dret de les persones dependents a escollir l'ajuda que consideren més adequada, desestimant el recurs que havien interposat vuit residències contra una resolució del TSJCV sobre procediment per a reconèixer el dret a prestacions de persones dependents.

També, una vegada més, s’ha de recordar la importància d’implementar els principis i mandats de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides en 2006. Que els seus postulats estiguen presents en tota la legislació que es promulga, sense que hagen de ser lleis específiques per al col·lectiu.

Per a tancar aquest manifest, com tots els anys, recordarem el lema que assevera que el dret a la diversitat i a la igualtat són valors universals que s’han de defensar a tot arreu:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al VOX UJI Número LVII. 14/12/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (75)

Lamentablement vivim en una societat en què la violència de qualsevol tipus està a l'ordre del dia, i és difícil recordar una jornada en la qual els mitjans de comunicació no s’hagen fet ressò d’algun succés violent. Amb això es corre el perill que al final s’arribe a percebre la violència com un fet més o menys normal i es pense que hi ha poca cosa a fer per a eradicar-la. Entre tanta barbàrie que estem patint arreu del món no ens hem d’oblidar de la violència de gènere que cada any sega la vida de milers de dones a tot el planeta. Tots els 25 de novembre es commemora la Diada Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però del nombre tan alt de víctimes de la violència masclista –que es com s’ha d’anomenar aquesta violència infligida per homes cap a dones- no ens hem de recordar només en una data concreta sinó cada dia perquè, malauradament, aquesta violència és present tots els dies. Per cert, es va triar el 25 de novembre en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana.

En l'editorial del número 7 del butlletí digital Generosidad, corresponent al mes de novembre, publicat per la Fundació CERMI Dones, es reflecteixen algunes de les dades recollides en la macroenquesta de violència contra la dona 2015, elaborada per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. Aquestes dades posen de manifest que, a l’Estat espanyol, les dones amb certificat de discapacitat de grau igual o superior al 33% que diuen haver patit violència física, sexual o por per part de les seues parelles actuals o anteriors, representen un percentatge del 23,3%, una xifra superior a la d'aquelles que no tenen certificat de discapacitat, que és del 15,1%. Això fa palès que un tant per cent molt important de les víctimes d’agressions són dones amb algun tipus de discapacitat, la qual, en molts casos, passa desapercebuda per no estar certificada per un document oficial. En l'esmentat editorial, que porta per títol «La violència contra les dones amb discapacitat. Què està passant…?», també s’inclouen xifres de les estadístiques anuals de la mateixa delegació que assenyalen que l'any 2014, de les 54 dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, quatre hi manifestaven una discapacitat; el 2013, de les 54 víctimes mortals, cinc eren dones amb discapacitat; i el 2012 van ser set les dones mortes amb una discapacitat reconeguda, del total que va ascendir a 52 feminicidis. Això fa que s’estime que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista són persones amb discapacitat.

Els percentatges reals segur que han de ser superiors als que estan registrats. És molt difícil que mai es coneguen les xifres exactes perquè és un col·lectiu que pateix la violència masclista en totes les seues expressions (física, psicològica, sexual, econòmica, social...) de manera silenciosa, perquè, en la majoria dels casos, les circumstàncies de les dones amb diversitat funcional fan que siguen invisibles per a la resta de la societat per diversos motius. L’exclusió social; les dificultats per a denunciar les agressions que pateixen, de vegades per no poder accedir als llocs o mitjans on s’hi pot fer degut a la idiosincràsia de les seues discapacitats; la inseguretat de les pròpies afectades, que en massa ocasions tenen por d’assenyalar com a agressor la persona de qui tenen una dependència, i que ben sovint és la seua parella, un familiar proper o el seu cuidador; la por a patir represàlies; etc. Tants entrebancs donen lloc a que els silencis d’aquestes dones amb diversitat funcional deixen en la invisibilitat més impune tantes agressions.

Per a fer visible aquesta violència masclista que afecta a dones amb discapacitat és imprescindible que estiga present en les campanyes d'informació i conscienciació que es fan sobre aquesta matèria. Així mateix, és essencial que els recursos dedicats a la prevenció, denúncia i atenció de les víctimes de violència siguen accessibles, i que el personal involucrat en aquesta qüestió compte amb la informació i formació necessària, a fi de garantir l’atenció més adequada en cada cas.

Per a tancar aquest article recordarem el que es diu en un estudi de la Secretaria General de Nacions Unides sobre com posar fi a la violència contra les dones, en el qual s’assenyalen les causes de la qüestió: «Les arrels de la violència contra la dona estan en la desigualtat històrica de les relacions de poder entre l'home i la dona i la discriminació generalitzada contra la dona en els sectors tant públics com privats. Les disparitats patriarcals de poder, les normes culturals discriminatòries i les desigualtats econòmiques s'han utilitzat per a negar els drets humans de la dona i perpetuar la violència. La violència contra la dona és un dels principals mitjans que permeten a l'home mantenir el seu control sobre la capacitat d'acció i la sexualitat de la dona».

Treballar per la igualtat entre dones i homes significa caminar cap a l’eradicació de la violència contra les dones.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número LVI. 23/11/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (74)

El proppassat 25 de setembre va estar investida doctora per la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana, Marta Senent Ramos, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En si ja seria una bona nova que una altra dona assolisca el grau de doctora, però en el cas de Marta encara és més destacable perquè a més, segons la informació que ens han facilitat des del Programa d'Atenció a la Diversitat de la Unitat de Suport Educatiu de l’UJI, és la primera persona amb discapacitat en aconseguir-ho en l’UJI.

Marta manifesta una Paràlisi Cerebral Infantil (PCI) des de ben petita que no li ha impedit desenvolupar plenament la seua vida tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Mai no ha anat a un col·legi d’educació especial i sempre ha cursat els seus estudis en centres docents públics. Amb constància i treball va anar completant etapes acadèmiques fins assolir la llicenciatura en Humanitats en 2006  també a l’UJI. D’aleshores ençà, mentre anava concebent com seria la seua tesi doctoral i -més tard- durant la seua elaboració, ha dut a termini moltes activitats. Entre aquestes va escriure un llibre (Arte y discapacidad, otra visión del arte) que va publicar l’editorial ACEN, fundada per ella i de la qual n’és gerent, que es dedica a editar obres d’autores i autors novells.

Per fi, en 2015 va arribar a la recta final del llarg procés que comporta la redacció d’una tesi i el dia 12 de juny va ser la data fixada per a la seua lectura, amb la qual va obtenir la qualificació d'excel·lent cum laude per part del Tribunal. El títol de la tesi doctoral és «La diversidad funcional en el cine español», i en aquesta es reflecteix com ha retratat el cinema fet a Espanya, durant el període que va de 1896 a 2010, les persones amb discapacitat. Una anàlisi basada en el visionat de 175 pel·lícules en les quals, amb més o menys protagonisme, apareixen personatges que manifesten algun tipus de discapacitat. La consulta virtual d'aquest treball encara no està disponible però si que es pot llegir si se sol·licita a la biblioteca de la Universitat Jaume I Castelló.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LIV. 26/10/2015

AMB CAMES QUE RODEN (73)

Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet, tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo; o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos, congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle o acte al que s’assisteix té més durada.

En l’article 30, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i, tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives, recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests àmbits.

Una mesura que hauria d’estar establerta i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas, que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades, inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

Aquesta disposició serviria per a promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LII. 28/09/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (72)

La jornada organitzada per la Fundació Isonomia sota el títol «Dones, discapacitat i vida independent», que va tindre lloc a Benicàssim el proppassat dia 23 de juny, tenia per objectiu la sensibilització en el context municipal (organitzacions, administracions i comunitat) de la necessitat de facilitar a les persones amb diversitat funcional en general, i a les dones amb diversitat funcional en particular, els suports indispensables perquè puguen desenvolupar les seues vides d’una manera independent, afavorint una adequada inclusió social, alhora que es visibilitza la doble discriminació que pateixen les dones amb discapacitat.

En aquesta direcció van anar tant els parlaments de María José Ortí, en representació d’Isonomia, i Elena Llobell, regidora d'Igualtat de l'Ajuntament de Benicàssim que va subvencionar aquest esdeveniment, com la resta d’intervencions que es van fer al llarg de l’acte. Començant per la conferència de Soledad Arnau, directora de la Universitat Oberta Iberoamericana Manuel Lobato, que portava per títol «La vida independent des d'una perspectiva de gènere», i seguint pels testimonis de tres dones i un home amb diversitat funcional que van compartir amb el públic assistent les seues experiències de vida autònoma i independent, en una taula redona que va presentar Carmen Ulldemolins, treballadora social de l'Ajuntament de Benicàssim. Tant els relats de Rebeca Carmona, que treballa a la Direcció provincial del SERVEF a Castelló, i Marta Senent, doctora cum laude per la Universitat Jaume I de Castelló i gerent de l’editorial ACEN, que es van enregistrar en vídeo davant la impossibilitat d’assistir a la Jornada, com els d’Inma Córcoles, treballadora d’ASPROSERVIS, i José Alfonso López, un dels fundadors de l’ONG ¿Cómo quieres vivir?, que si que van poder contar en persona les seues vivències, van fer palès com d’important és l’empoderament entès com el fet de tindre els mecanismes i les eines emocionals necessàries per a poder determinar i dur a terme el propi projecte de vida, així com tindre consciència de saber com es vol viure i de les conseqüències que d’això es poden derivar.

A continuació es va projectar el documental Una habitación propia, elaborat en 2011 per la UNED i l'Institut Valencià d'Atenció a Discapacitats (IVADIS), la presentació del qual va estar a càrrec de Cinta Escalera, psicòloga de l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS). Aquest reportatge conta l’experiència que es duu a terme als habitatges tutelats que té l’IVAS a Rocafort, província de València, on diverses parelles tenen la possibilitat de compartir habitacions pròpies, fet que permet que tinguen la necessària intimitat per a mantenir relacions sexuals.

Per a tancar la jornada es van lliurar els certificats a l’alumnat que ha participat en el curs «Discapacitat, autonomia i vida independent», desenvolupat per la Fundació Isonomia dins del marc del projecte «Programa de formació i orientació per a la inclusió social i la vida autònoma i independent per a persones adultes amb discapacitat», finançat per la Secretaria d'Estat d'Educació, Formació Professional i Universitats del Ministeri d'Educació, Esport i Cultura.

I nosaltres tancarem aquest article amb les paraules que va dir un dels alumnes quan va recollir el seu certificat: «Recordem els milions de dones amb diversitat funcional que pateixen algun tipus de violència cada dia i que, per la seua condició de dones i de persones amb discapacitat, mai no tindran la possibilitat de prendre cap decisió sobre les seues pròpies vides. No les oblidem».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XLVIX. 06/07/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (71)

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i el seu Protocol facultatiu van estar aprovats per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006 i ratificats pel Govern d’Espanya el 21 d’abril de 2008, any en què va entrar en vigor, concretament el 3 de maig. Tots dos són tractats internacionals que recullen els drets de les persones amb discapacitat, així com les obligacions dels Estats de promoure, protegir i assegurar aquests drets. I precisament d’això va tractar el sisè mòdul del curs teòric i pràctic sobre «Discapacitat, autonomia i vida independent», dels «Drets de les persones amb discapacitat».

Aquest darrer mòdul, que tancava el curs desenvolupat per la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, va estar impartit per José Alfonso López i Juan Benages, cofundadors de «¿Cómo quieres vivir?», una ONG que dóna suport a les persones amb diversitat funcional per a que s’independitzen i es valguen per elles mateixes, alhora que promou i ofereix el lloguer d’habitatges adaptats, compartits i econòmicament accessibles. Per a començar-hi es recorda l’article 19 de l’esmentada Convenció que diu que totes les dones i homes amb discapacitat tenen dret a viure de forma independent i a la seua inclusió en la comunitat. I per aconseguir això s’han d’adoptar mesures efectives i pertinents que faciliten el ple gaudi d'aquest dret, assegurant que tinguen l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui desitgen viure, en igualtat de condicions amb les altres persones, i no es vegen obligades a viure conformement a un sistema de vida específic. Per a això cal que tinguen accés a una varietat de serveis d'assistència domiciliària, residencial i altres serveis d’ajuda de la comunitat, inclosa l'assistència personal, un recurs que, al contrari d’allò que s’hi creu, no tan sols està dirigit a les persones amb discapacitats físiques sinó també per a les persones amb discapacitats sensorials i intel·lectuals.

Com a exemples il·lustratius de vida independent i de la importància de promoure-la, José Alfonso López –persona amb diversitat funcional- explica dos vivències personals fruit de la seua decisió de mamprendre una vida autònoma. D’una banda les dificultats per a orientar-se, ja que estava acostumat a moure’s sempre acompanyat; i d’altra la manca d’habilitats per a usar i administrar els diners, sobretot a l’hora de fer una compra setmanal equilibrada en què no falten aquells aliments realment imprescindibles per a una bona nutrició. Dues qüestions molt importants a l’hora de dur a terme una vida independent.

Així mateix, en aquesta sessió es va comptar amb el testimoni de Katja Villatoro, diplomada en Infermeria i Salut Pública, que entre les moltes tasques que porta a terme també duu a terme docència. Katja és activista del Moviment de Vida Independent a la Comunitat Valenciana i a través de videoconferència va compartir les seues experiències tant a l’àmbit personal com ser mare des d’una cadira de rodes, com al camp professional. Katja és tot un exemple de superació personal i del desenvolupament d’una vida independent, tot i que ella manifesta que, com a molt, és un exemple de motivació.

Cal recordar que les dones sempre pateixen més discriminació, ja que a qualsevol exclusió que pot afectar a l’ésser humà, com són motius de raça, creences religioses, orientació sexual, etc., sempre se li afegirà la discriminació per ser dona. L’article 7 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat garanteix els drets de les dones i xiquetes amb discapacitat.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XLVIII. 22/06/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (70)

El cinquè mòdul del curs teòric i pràctic sobre «Discapacitat, autonomia i vida independent» que desenvolupa des de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I va tractar sobre «Autodeterminació, participació social i participació laboral». Marta Senent, llicenciada en Humanitats i gerent de l’editorial ACEN, va dinamitzar les sessions els dies 6 i 27 de maig amb l’objectiu principal que l’alumnat reflexionara sobre si mateix i sobre la importància de la seua participació, dins de les seues possibilitats personals, en els cercles socials i laborals.

La primera classe va començar parlant de l’autodeterminació, i va ressaltar la importància de tenir consciència de nosaltres mateixos, mitjançant el plantejament de les següents qüestions: Qui som? Quines capacitats tenim? Quines coses no podem fer o ens resulten molt complicades? Què és el que ens agrada fer? Així mateix hem de ser conscients de tot allò que ens envolta: la família, les amistats, l’entorn en què vivim, en quin moment històric ens trobem i quina és la nostra situació econòmica, i potser el més important, saber comunicar tot això a les altres persones. Pel que fa a la participació social es va assenyalar la seua rellevància i es van indicar els diferents àmbits en els quals hi entra en acció (el cercle familiar, el de les amistats, el de les persones conegudes…) i espais on es fa efectiva com són associacions, ONGs, llocs d’entreteniment i d’oci, etc. D’altra banda, es va comentar com les noves tecnologies poden ajudar a reforçar la participació social i com és d’important que les persones amb diversitat funcional ens esforcem per a aconseguir-la. Pel que fa a la participació laboral, es va dir que s’havia de tenir present tot allò exposat fins a aquell moment, doncs, tant l’autodeterminació com el grau de participació social que tinguem influiran de manera directa en la nostra participació laboral. Evidentment, el nivell d'estudis i de formació reglada és fonamental a l’hora d’optar a un treball, així com tenir la seguretat que sabrem desenvolupar-lo. Així mateix és important conèixer els canals més efectius per a dur a terme una recerca d’ocupació.

L'exposició teòrica de Marta Senent es va combinar amb la participació activa de l'alumnat que va aportar-hi els seus propis coneixements i experiències, amb la qual cosa van enriquir els resultats del curs. En referència a la segona sessió d’aquest mòdul, va ser una classe pràctica de com redactar un currículum implementant tot allò aprés en la classe teòrica, per a posteriorment fer que cada alumna i alumne elaborara el seu. A més també es va indicar la conveniència d’acompanyar el currículum amb una carta de presentació adreçada a l’empresa/entitat on es vol treballar, perquè en aquesta es poden destacar les capacitats pròpies i detallar els tipus d’adaptacions que calen per a desenvolupar amb garanties i eficiència el treball al qual s’opta.

Per a posar-hi punt final, Marta Senent i María José Ortí, membre de l’equip de coordinació de la Fundació Isonomia, van posar en pràctica un role playing escenificant diversos comportaments que es poden trobar per part de les persones que puguen fer una entrevista de treball i que en ocasions poden ser fins i tot ofensius pel seu desinterès, manca d’atenció, etc. Per això cal un bon ús de la intel·ligència emocional i de les habilitats socials, aspectes tractats en altres mòduls del curs.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XLVII. 08/06/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (69)

Les habilitats socials permeten relacionar-se amb altres persones sense dificultats i que d'aquesta interrelació deriven resultats bons i que beneficien a tots els subjectes que intervenen en tal tracte o connexió social. És a dir, habilitat social es tot comportament o conducta que porta a una persona a manifestar-se i interrelacionar-se d'una manera adequada i eficaç. El quart mòdul del curs teòric i pràctic sobre «Discapacitat, autonomia i vida independent», que es va impartir els dies 15 i 22 d’abril, tot just es va dedicar a les «Habilitats socials, l’autonomia personal i l’autoregulació», i la primera sessió va estar a càrrec de l’equip de la Fundación ASMI de Zafra (Badajoz), entitat que col·labora amb la Fundació Isonomia en el desenvolupament d’aquest curs a Extremadura.

Les habilitats socials s’adquireixen, no són innates, es van aprenent les diferents pautes socials com a subjectes humans i socials, des de la més íntima interrelació fins a portar-la a la macrosocial. D’una banda estan les habilitats motrius i d’una altra les socials que fan que ens relacionem de manera correcta amb el nostre entorn, com són per exemple aquelles referides a la cura del nostre cos, l’alimentació, la neteja de la llar, etc. Tots aquests hàbits bàsics es van adquirint i capaciten per a manejar-se tant en àmbits privats com en públics, constituint la base de l’autonomia personal que s’ha de promoure des de l’instant que naixem, ja que es tracta de la capacitat o condició de desenvolupar tasques d’una manera independent que permetrà que el nostre desenvolupament personal i social no depenga d’altres persones.

Amb la primera activitat proposada, que consistia en la realització d’un treball manual fet en equip, es va fer palesa la importància de la comunicació tant verbal com no verbal en la pràctica de les habilitats socials, així com de l’assertivitat i l’empatia. A continuació, amb la representació del conte «L’aneguet lleig», es va ressaltar la importància de l’autoestima i la positivitat de la diversitat, perquè ser diferents no ha d’implicar res negatiu.

La segona sessió de l’esmentat mòdul la va impartir María José Ortí, psicòloga i membre de l’equip de coordinació de la Fundació Isonomia, que va repassar els temes tractats en mòduls anteriors. Va recordar la filosofia de la vida independent, entesa com la capacitat individual de prendre les pròpies decisions, cosa que també poden fer les persones amb una discapacitat important si compten amb l'assistència personal i altres recursos que necessiten per a assolir el control de les seues vides. Així mateix va revisar els avantatges que aporten les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), alhora que va recomanar la visita al web www.pantallasamigas.net, una iniciativa que promociona l'ús segur i saludable de les noves tecnologies i el foment de la ciutadania digital responsable en la infància i l'adolescència; tot seguit es projectar alguns vídeos molt instructius sobre la prevenció del ciberassetjament, la ciberextorsió, etc., que es poden produir per revelar les nostres contrasenyes, compartir fotos compromeses o qualsevol altra dada personal amb gent que després pot usar-les per a fer-nos mal. Després va recordar la importància del bon control de la intel·ligència emocional i va fer un repàs de les sis categories d’emocions bàsiques que tenen una finalitat adaptativa i que són felicitat/alegria, tristesa, empipament/ira, sorpresa, por i disgust/fàstic. Finalment, va fer un repàs a les habilitats d’autonomia personal, habilitats socials i habilitats d’autorregulació.

Un aspecte molt positiu que s’ha notat en l’alumnat que participa en el curs és que, amb el pas de les sessions, ha augmentat la seua capacitat per a preguntar sobre aquelles qüestions que no tenen prou clares, així com la d’exposar les seues opinions crítiques.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

 

(publicat al VOX UJI Número XLVI. 26/05/2015)

Amb cames que roden (68)

La intel·ligència emocional és la capacitat humana per a conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Aquelles persones que són capaces de desenvolupar-la poden reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les de les altres persones per a adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si ateixes. La intel·ligència emocional s’ha d’exercitar cada dia com succeeix amb molts altres aspectes físics i intel·lectuals, com qui va al gimnàs per tal de guanyar massa muscular. Conèixer les pròpies emocions i ser conscients d’allò que sentim evitarà que estiguem al servei de les emocions incontrolades. Saber manejar-les és important a l'hora de relacionar-nos amb les altres persones i ser capaç de gestionar les emocions en el nostre benefici i no deixar-nos dominar per elles, així com reconèixer les emocions de les altres persones, desenvolupant l'empatia, ens hauria de permetre relacionar-nos des del bon tracte i tenir relacions de cooperació que facen felices a ambdues parts. Aquestes van ser algunes de les pautes que va proporcionar Anna Garcia Torres, psicòloga encarregada d’impartir les dues sessions corresponents al tercer mòdul celebrades els dies 18 i 25 de març, dins del curs teòric i pràctic sobre «Discapacitat, autonomia i vida independent» que porta a terme la Fundació Isonomia. Aquest mòdul es va dedicar a la «Intel·ligència emocional», descrita amb una frase de Charo Altable que diu que «és l'escolta tranquil·la i amorosa de les emocions pròpies i alienes».

Amb la projecció del curtmetratge «Cervell dividit» es va fer evident la transcendència de ser capaç de controlar l’equilibri entre les parts racional i emocional del nostre cervell. El descontrol de les emocions pot comportar situacions conflictives tant per a nosaltres com per a qui es relaciona amb nosaltres. Com molt bé descriu el conte «El monstre dels colors», cal identificar les nostres emocions i separar-les les unes de les altres per a saber com s’ha d’actuar en cada circumstància. Amb aquesta intenció, Anna Garcia va plantejar un seguit d’exercicis que serveixen per a aprendre a reconèixer i a controlar les emocions i ser capaç de transmetre-les de la manera més convenient en el moment oportú al subjecte adequat, així com per a entendre l’estat emocional de les altres persones. D’altra banda, després del visionat d’un altre curtmetratge titulat «El pont», es va mostrar a l’alumnat com es pot expressar el que sentim, les emocions problemàtiques que de vegades experimentem, sense insultar ni atacar. S’indicaren tres factors bàsics per a aconseguir-ho: respecte, tolerància i assertivitat. Per a assolir una bona convivència amb les altres persones són fonamentals el respecte i la comprensió, a més de no creure’s millor que ningú. En la resolució de conflictes és molt important usar l’assertivitat perquè la persona assertiva identifica els seus drets i els defèn, però sempre respectant els de les altres persones. I per a un bon control de les emocions i de les situacions és important relaxar-se abans d’actuar, estat que es pot assolir amb una respiració regular, profunda, que es pot aprendre fent els exercicis respiratoris adequats.

La intel·ligència emocional, en el cas de les persones amb diversitat funcional encara més, és una eina fonamental per a reforçar l’autoestima i aprofitar al màxim les capacitats personals des d’un estat emocional òptim.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XLIV. 27/04/2015)

Amb cames que roden (67)

Els proppassats dies 18 i 25 de febrer es va impartir el segon mòdul del curs teòric i pràctic sobre «Discapacitat, autonomia i vida independent» que la Fundació Isonomia desenvolupa dins del marc del projecte «Programa de formació i orientació per a la inclusió social i la vida autònoma i independent per a persones adultes amb discapacitat», finançat per la Secretaria d'Estat d'Educació, Formació Professional i Universitats del Ministeri d'Educació, Esport i Cultura. Aquest segon mòdul, dedicat a les «Eines per a la comunicació en la societat 3.0», va estar impartit per l’informàtic Daniel Renau, i l'objectiu del qual era donar a l'alumnat les nocions bàsiques sobre l'ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació –les populars TIC- perquè puguen usar-les com a instruments que faciliten la seua autonomia personal tot aprofitant la cara positiva d'aquestes tecnologies. Perquè, per a les persones amb diversitat funcional, són uns mitjans molt importants per a aconseguir la integració social i millorar la nostra qualitat de vida. La telecomunicació, mitjançant els moderns ordinadors personals i tota la gamma de telefonia mòbil que no para d’actualitzar-se per oferir noves utilitats i més completes, ens permet, a les persones que tenim greus problemes per fer desplaçaments, accedir a una gran quantitat de productes i serveis, alhora que representa tot un ventall de possibilitats per a comunicar-nos amb la resta de la societat; poder aconseguir un teletreball; formar-nos –com és el cas d’aquest curs que es desenvolupa de manera simultània a Castelló i Zafra (Badajoz) mitjançant les TIC-; realitzar tràmits burocràtics que, d'haver-los de fer presencialment, físicament ens representarien grans esforços; sense oblidar, és clar, la vessant lúdica d'Internet que ens permet l'accés a publicacions digitals, visites virtuals a museus, etc.

A l’alumnat se li va mostrar com realitzar cerques en Internet que els poden ajudar en la seua vida diària com, per exemple, preparar una recepta de cuina o fer una senzilla reparació; a més de com crear un compte de correu o com dissenyar i usar un blog. Al respecte, durant la impartició del mòdul es va crear el blog amb l'adreça https://autonomiacondiscapacidad.wordpress.com/. Des d’aquest espai animem a totes les persones que ens llegeixen a entrar a aquest blog en el qual les i els participants en el curs hi han publicat diverses entrades.

 

D'altra banda s’hi va tractar d'inculcar el bon ús de les TIC i es va recalcar la importància de no revelar les contrasenyes personals i es van recordar els perills de relacionar-se amb persones desconegudes mitjançant Internet, ja que és molt fàcil suplantar altres personalitats. No s’ha d’oblidar que, malauradament, les noves tecnologies de la informació i la comunicació poden ser usades amb finalitats negatives i s’ha d’insistir en la importància de prevenir problemes que poden esdevenir molt greus com ara el ciberassetjament (més conegut per l’anglicisme ciberbullying), una tendència que trasllada l'assetjament escolar o laboral de les aules o llocs de treball fins a Internet. El ciberassetjament consisteix en bromes cruels, insults i molèsties que se li adrecen a la víctima a través de correus electrònics, xats, xarxes socials (Facebook, Twitter,...) o qualsevol altre mitjà tecnològic. A diferència de l’assetjament tradicional, el ciberbullying no es queda en un espai públic, com pot ser una escola, una empresa o el mateix carrer, sinó que envaeix l’espai privat a l’estar present les 24 hores del dia.

 

El dret a l’accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació per part de les persones amb diversitat personal es reflecteix en diferents apartats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, com en l’article 9 que parla sobre l’accessibilitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XLII. 23/03/2015)

Condenados al bordillo

http://www.tvdenia.com/noticias/el-programa-a-por-la-inclusion-integrara-a-seis-personas-con-discapacidad-que-trabajaran-en-los-proyectos-que-desarrolla-la-asociacion-condenados-al-bordillo.html