AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.

En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de

sos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun trebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.

D’uns anys ençà, els caipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.

Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.

És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.

Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

AMB CAMES QUE RODEN (120)

«Un 25 de novembre per a exigir l'eliminació de la violència contra totes les dones»

Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja tenien la discapacitat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. I, així i tot, moltes d'aquestes dones no tenen un certificat de discapacitat, ja que aquesta hauria sigut resultat de la violència. Aquesta dada hauria de significar que les dones amb diversitat funcional tingueren més protagonisme en la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, de cada 25 de novembre.

Massa sovint s’ha oblidat –i s’oblida- un col·lectiu de dones que per les seues circumstàncies personals necessiten més mesures i recursos accessibles de prevenció, atenció i protecció ja que, segons xifres extretes del monogràfic publicat per l’Observatori de Discapacitat Física (ODF) de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) el 2018, sota el títol «Dona amb discapacitat. Doble discriminació» (disponible en https://www.observatoridiscapacitat.org/sites/default/files/documents/monografic_10_cat_v7.pdf), tenen un 8% més de probabilitats d’esdevenir víctimes de violència masclista que la resta de dones. Un 23,30% de les dones amb discapacitat (és a dir, quasi una de cada quatre) diuen haver patit alguna vegada violència masclista (física, sexual o psicològica), enfront del 15,10% de les dones sense discapacitat. Teresa Palahí, secretària general de la Fundació ONCE, assenyala que la falta d'adaptació dels recursos fa que, per exemple, no puguen usar les cases d'acolliment disponibles perquè no són accessibles, sent derivades a dispositius especialitzats en discapacitat que, en última instància, invisibilitzen la situació de violència que pateixen aquestes dones en negar-los el poder anar pel mateix itinerari que la resta de víctimes. Tot i que, també s’ha de dir, van fent-se accions per a capgirar aquesta situació com la posada en marxa, per part de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), del servei ALBA per a l'atenció online i l'assessorament de dones amb discapacitat auditiva víctimes de violència masclista, del qual ja ens vam fer ressò fa uns mesos.

Un altre factor que dificulta l’eixida de les situacions de violència a les dones amb diversitat funcional és que es dubte de la credibilitat de les seues denúncies. Com explica Alba Prado, responsable de l’Àrea d’Igualtat de Gènere de la CNSE, existeix un «prejudici» davant les persones que utilitzen la llengua de signes per desconeixement d'aquesta realitat, de manera que aquestes dones temen que no les creuran i tenen «por» que no les consideren capacitades «només per la seua forma de comunicació» i els lleven la custòdia dels fills o filles. Aquesta por es pot extrapolar a la resta de tipus de discapacitats, que es reflexcteix en les dades publicades en un informe de la Fundació Cermi Dones, que indiquen que el 17% de les dones amb discapacitat víctimes de violència masclista no denuncien per temor a no ser cregudes enfront del 8% que al·lega aquest motiu entre les que no manifesten cap discapacitat. I ací cal afegir que les dones amb discapacitat intel·lectual són les més perjudicades per aquesta incredulitat quan intenten contar les seues situacions de violència.

Aquest proper 25 de novembre hauria de valer, a banda de per a fer visibles a totes les dones que són víctimes de violència masclista, absolutament totes –sense importar les seues circumstàncies personals-, per a exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXVIII 12/11/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (117)

«Taula de Supervivents de la Violència de Gènere»

El proppassat 18 de juny el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, seguint amb els monogràfics als quals s'estan dedicant les seues sessions d’enguany, va dedicar la seua tercera reunió de 2019 a la realització d’una Taula de Supervivents de la Violència de Gènere, impulsada per la Comissió de Dones del Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV). Les protagonistes d’aquesta taula van ser quatre dones que van ser capaces d’usar la resiliència per superar les diferents formes de violència de les quals van ser víctimes. Els testimoniatges de Nuria, María Teresa, Lucía i Susana van fer evident una vegada més la importància de saber detectar els senyals que indiquen que s'està en una relació de violència, així com la necessitat de visibilitzar aquestes situacions i la manca de referents de dones supervivents que podrien facilitar la presa de consciència perquè altres dones siguen capaces de cercar ajuda per posar fi a una relació desigualitària que anul·la la seua identitat.

Va resultar impactant el relat d'una d'aquestes quatre supervivents, a qui la seua parella li va contagiar el virus d’immunodeficiència humana (VIH) i amb la qual va haver de continuar convivint durant 11 anys malgrat els maltractaments i les contínues vexacions que li infringia, perquè en el seu horitzó no albirava cap mena d'eixida; fins i tot la seua pròpia família la rebutjava i la feia sentir culpable d'aquest contagi i de la seua situació. Això hauria de fer reflexionar a moltes persones que, en parlar-se de violència masclista, atribueixen part de la culpa a les dones per no posar fi a eixa relació al primer senyal de violència, i encara més si aquesta és física. Sí, seria l’ideal que totes les víctimes potencials tingueren aquesta capacitat psicològica i les condicions socioeconòmiques necessàries per a poder trencar una relació sentimental regida per la desigualtat, en la qual ja es fan evidents els actes violents. Però, malauradament, la realitat és ben diferent i en la majoria dels casos la dona és presa de la por i la impotència que li causen les amenaces del maltractador, tant cap a ella com vers els seus éssers estimats; a més de no comptar amb un entorn que possibilite l’eixida d’aquest cercle de violències i li facilite emprendre un nou projecte vital amb la seguretat i estabilitat necessàries.

Les dones amb diversitat funcional són més vulnerables davant la violència de gènere i, a més, víctimes potencials de més manifestacions d’aquesta com pot ser, per exemple, l'esterilització forçosa que sofreixen moltes dones amb discapacitat intel·lectual. Com es va comentar durant el desenvolupament de l’acte, seria bo estudiar en profunditat el percentatge de dones a les quals la violència masclista ha causat algun tipus de discapacitat o altres seqüeles. D’altra banda, en el marc de la parella també tenen més risc de sofrir violència masclista, al mateix temps que augmenta la dificultat per a detectar-la -i encara més per a denunciar-la!-, perquè sovint el seu agressor, a més de parella, és el seu cuidador principal. I en la mateixa situació es troben les dones que sofreixen violències per part de familiars o de personal professional que les atén en residències, centres de dia, etc. Com denunciar a qui et cuida, la persona de qui depens?

Així mateix, en el transcurs de l’acte ressenyat, es va assenyalar que la violència de gènere, sobretot la que pateixen les dones amb discapacitat, es continua silenciant i que aquesta mateixa invisibilizació és violència per part de la societat. D'acord amb les Nacions Unides, la violència contra les dones no és el resultat d'actes aleatoris i individuals de mala conducta, sinó que està profundament arrelada en les relacions estructurals de desigualtat entre dones i homes. La violència de gènere és un dels problemes socials i de salut més greus que pateixen les dones en el món; no és un problema de caràcter individual que solament afecte les dones agredides, sinó que concerneix el conjunt de la societat. Per això, totes i tots som responsables de posar fi a aquesta xacra que, segons estimacions de Nacions Unides, afecta al 35% de les dones de tot el món, que pateixen violència física i sexual per part d'un company sentimental o violència sexual per part d'una altra persona diferent a la seua parella (aquestes xifres no inclouen l'assetjament sexual) en algun moment de les seues vides. Sí, tots i totes tenim la responsabilitat de donar veu i suport a altres dones com Núria, María Teresa, Lucía i Susana perquè també siguen dones apoderades que puguen realitzar el seu propi projecte de vida.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXIII 23/07/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (112)

«La vaga general feminista del 8 de març i les cuidadores no professionals»

 

Pel 8 de març de 2018 es va dur a terme la primera vaga feminista a l'Estat espanyol, inspirada en iniciatives anteriors realitzades a països com Islàndia o Suïssa. Segons algunes fonts informatives, més de 5 milions de dones van seguir les aturades parcials que incloïa l’esmentada convocatòria, així com també va estar molt nombrosa la participació en les manifestacions que es van fer a diverses ciutats espanyoles. L'èxit d’aquesta vaga feminista, les imatges de la qual van estar difoses als noticiaris d’arreu del món, ha motivat que es continue convocant a Espanya i altres països mobilitzacions similars coincidint amb la propera Diada Internacional de les Dones, entre els quals estarien Alemanya, Portugal, Itàlia, Bèlgica o Suïssa.

La segona convocatòria de la vaga general feminista vol intensificar la vessant reivindicativa de l’anterior, basada en el lema «si nosaltres parem, el món s’atura», i es vertebrarà al voltant de les seues reivindicacions en quatre sectors concrets com són consum, ocupació, vida estudiantil i cures. Tot just en aquest darrer àmbit, el de les cures, es vol continuar incidint especialment en aquesta segona edició, encara que siga complicat de visibilitzar perquè les cures recauen en les dones sense una estructura social i econòmica de suport. A l'Estat espanyol hi ha més de dos milions de persones en situació de dependència que necessiten l'ajuda d'una cuidadora o cuidador per a poder realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Segons xifres facilitades per la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), en nou de cada deu casos són les dones les que es fan càrrec d’atendre a aquestes persones, que en la majoria de casos són els seus cònjuges, pares o mares. La majoria d’aquestes cuidadores no professionals tenen edats compreses entre els 45 i els 65 anys.

Entre moltes altres conseqüències que afronten aquestes dones per dedicar-se a la cura de familiars en situació de dependència es poden apuntar les següents. En l’àmbit personal, han de renunciar a desenvolupar el seu propi projecte de vida per ajustar-lo a les necessitats de la persona atesa, fet que hi pot causar angoixa, estrès, depressió i ansietat; problemes que encara poden aguditzar-se més si es tracta de cuidar pacients amb malalties neurodegeneratives com l'`Alzheimer. Socialment, les exigències de l'atenció obliguen la cuidadora a sacrificar la seua vida social habitual. I en el camp professional, en molts casos, la cuidadora principal ha d'abandonar el seu treball retribuït, deixant córrer així l'oportunitat d'obtenir ingressos, tot i que hi ha dones que compaginen com poden totes dues activitats, amb la corresponent sobrecàrrega de tasques i manca de descans. D’altra banda, un aspecte molt important que cal esmentar són els problemes físics originats dels esforços que han de fer diàriament per a moure les persones que atenen i que, en massa ocasions, poden derivar en afeccions greus de columna, etc., que no solen ser reconegudes com a malalties causades per la seua labor com a cuidadores informals, deixant-les sense la possibilitat d'accedir a una pensió d'invalidesa.

L'obligació de cotitzar a la Seguretat Social a les cuidadores informals per part de l'Estat, contemplada en la Llei d'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència que va entrar en vigor el 2007, si més no els atorgava una mínima possibilitat d'aconseguir una pensió de jubilació. Però, per desgràcia, el 2012, el Govern del Partit Popular va incloure entre les retallades que va promulgar la suspensió de l'esmentada mesura. Ara, l'actual Govern del Partit Socialista Obrer Espanyol, ha anunciat la imminent aprovació de la reactivació de la cotització de les persones que cuiden persones dependents en l'àmbit familiar, però davant les circumstàncies polítiques actuals podria quedar-se sense entrar en vigor.

La societat no és prou conscient del valor tant econòmic, com humà, de la labor desenvolupada per aquestes dones. Us imagineu una vaga de 24 hores de totes les dones que dediquen les seues vides a tenir cura de la llar, la seua família, incloent criatures i persones amb dependència? Les faenes de casa són invisibles, poques vegades tenen el reconeixement que mereixen i no estan remunerades. No obstant això, si es comptara el seu valor en euros, la xifra resultant seria impactant. Segons va publicar la periodista Maite Curto, al Diari de Tarragona l'octubre proppassat, el treball domèstic de les dones equival al 27% del total del PIB espanyol.

Per tant, dones, us animem a secundar la vaga del 8 de març. I als homes volem dir-vos que compartiu tasques; tant perquè elles puguen fer la vaga eixe dia, com perquè tinguen la mateixa qualitat de vida que vosaltres la resta dels 364 dies de l'any.
 

Més informació sobre la vaga general feminista: http://hacialahuelgafeminista.org/.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXIV 26/02/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (109)

«Una de cada tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»

 

Com cada 25 de novembre es commemorarà el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat, més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals, econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i, mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.

Quant a les dones amb discapacitat no hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

Els casos de violació o d’abusos en què les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.

Més enllà de la seua diversitat funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol tipus de violències masclistes.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXIX 27/11/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (107)

«ALBA, un nou recurs dirigit a dones amb sordesa víctimes de violència de gènere»

El proper 28 de setembre es compliran seixanta anys de la institució per Nacions Unides de la Diada Internacional de les Persones amb Sordesa. La finalitat d’aquesta commemoració és la de visibilitzar un tipus de diversitat funcional que manifesten prop d’un milió de dones i homes, en diferents graus i patologies, només a l’Estat espanyol. Aquestes persones, la discapacitat de les quals passa totalment desapercebuda si no es té un tracte directe amb elles, pateixen una discriminació absoluta en una societat en la qual s’interactua bàsicament a través del llenguatge oral i dels sons. Les disfuncions auditives, i encara més en els casos que afecten la capacitat d’aprendre o usar la parla oral, fan que tinguen moltes dificultats per a comunicar-se, així com per a rebre la informació imprescindible per a desenvolupar una activitat diària amb la mateixa mínima normalitat i seguretat que la resta de la ciutadania. S’hi podria adduir que amb les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) és molt fàcil comunicar-se mitjançant missatges escrits, però en la pràctica no són tan efectives com podria semblar per a les persones amb sordesa; sobretot per l'analfabetisme funcional que evidencien aquestes. Tenen molts problemes per a comprendre paraules escrites que representen conceptes i necessiten la interpretació en llengua de signes per a entendre el seu significat. Per aquesta raó, és essencial que la disponibilitat de serveis d’interpretació en llengua de signes es generalitze en tots els àmbits. I ací sí que serà fonamental que les TRIC esdevinguen la ferramenta que faça fàcil i ràpid l’accés a un d’aquests serveis.

Un bon exemple de la utilitat de les TRIC per a millorar la qualitat de vida d’aquestes persones és ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol·liciten. Des d’ALBA s’orienta les víctimes de violència masclista en tot allò que necessiten (serveis jurídics, recursos especialitzats d’atenció a víctimes, subvencions...), a més de fer-se un seguiment de cada cas. D’altra banda, també orienta el cercle proper a la víctima (família, amistats...) i ofereix servei de consultoria per a assessorar a entitats públiques i privades que treballen amb les víctimes de violència de gènere. Com va declarar Concha Díaz, presidenta de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), «les dones sordes són un col·lectiu especialment vulnerable davant la violència de gènere, fins el punt que algunes ni tan sols saben que estan sofrint aquesta violència, i encara menys què hi poden fer, quins drets tenen i quins serveis hi ha a la seua disposició».

El projecte ALBA, posat en marxa per la CNSE amb la col·laboració de la Fundació Mutua Madrileña, va ser un dels seleccionats en la VI Convocatòria Anual d’Ajudes a Projectes d’Acció Social, en concret en l’apartat de lluita contra la violència de gènere, que patrocina l’esmentada fundació. A aquesta iniciativa per a promoure la igualtat efectiva i prevenir les violències cap a les persones amb sordesa s’hi sumen altres com un programa de promoció accessible d’hàbits saludables, una campanya contra el micromasclisme i la formació de voluntàries per a la prevenció de la violència de gènere en dones sordes, que la CNSE desenvolupa des de fa anys amb el suport de la seua xarxa associativa. La web a través de la qual es pot contactar amb el servei d’atenció del projecte ALBA és: http://www.cnse.es/proyectoalba/index.php#popup.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló ens congratulem d’aquest projecte que hauria de servir per a esperonar, tant les administracions públiques com altres entitats, a fer més accessibles a totes les dones, sense importar les seues circumstàncies personals, tots els recursos relacionats amb la prevenció i assistència a les víctimes de violència de gènere.

 

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXV 24/09/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (105)

«Dues dones amb diversitat funcional, designades per a llocs de responsabilitat»

 

Dues dones amb diversitat funcional, amb els seus nomenaments per a desenvolupar el seu treball en dos llocs de responsabilitat, faran una miqueta més visible un col·lectiu de ciutadanes que ha de lluitar cada dia contra la doble discriminació que les afecta en tots els àmbits per ser dones i manifestar una discapacitat. D’una banda, Ana Peláez Narváez, que ha sigut elegida per a formar part del Comitè de la Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona de les Nacions Unides (CEDAW, per les seues sigles en anglès) i que és la primera dona amb diversitat funcional que s’integrarà en aquest comitè. De l’altra, Maria Pilar Díaz López, nomenada secretària d’Estat de Serveis Socials per la nova ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón.

Quant a Ana Peláez, va començar a formar-se al col·legi de l'ONCE de Sevilla i, més tard, al Liceu Saint Ubert de Brussel·les. En 1992 es va llicenciar per la Universitat de Sevilla en Ciències de l'Educació i en Psicologia, realitzant, després, el Màster de Postgrau en Necessitats Especials de les Persones amb Discapacitat i cursos de doctorat a la Universitat de Salamanca. Ha ocupat, i ocupa, molts càrrecs tant d’àmbit estatal com internacional. Actualment, entre altres coses, és vicepresidenta executiva de la Fundació CERMI Dones i del Fòrum Europeu de la Discapacitat, així com directora de relacions internacionals de l'ONCE i vicepresidenta executiva d’aquesta organització per a l’Amèrica Llatina. A banda de la seua important trajectòria en òrgans de les Nacions Unides (per exemple, en el Comitè Internacional per al Seguiment de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat), la seua designació per a ocupar un seient en el Comitè de la CEDAW durant el quadrieni 2019-2022 s’ha produït gràcies al fet que l'Aliança Internacional de la Discapacitat va donar suport a la seua candidatura, esperant que faça d'altaveu de les seues demandes en aquest òrgan de l'ONU creat fa quatre dècades. Recordem que el Comitè CEDAW està integrat per 23 persones independents d’arreu del món, expertes en matèria de drets de les dones, i és la instància encarregada de supervisar l'aplicació de la Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (1979) pels estats part i del seu protocol facultatiu (1999). (Més informació en https://www.ohchr.org/EN/HRBodies/CEDAW/Pages/CEDAWIndex.aspx)

Maria Pilar Díaz, per la seua part, es va graduar en Treball Social per la Universitat de Barcelona, en la qual va impartir classes a la Unitat d’Investigació i Formació de Treball Social. Durant 14 anys va presidir l’Associació d’Amputats Sant Jordi, i el 2016 va passar a fer-se càrrec de la  presidència de la Federació d’Entitats de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica Frances Layret (COCEMFE Barcelona) i a dirigir l’Observatori de la Discapacitat Física i Orgànica. De les publicacions i articles, en què ha participat com a coautora, es pot inferir la seua implicació en la reivindicació del reconeixement dels drets de les persones amb diversitat funcional, la promoció de l’accessibilitat universal o l’impuls de polítiques de discapacitat. Tant de bo des d’aquesta secretaria d’Estat, de la qual l’han feta responsable, tinga l’oportunitat d’implementar accions positives per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania que té unes necessitats especials, sense oblidar-se de la imprescindible perspectiva de gènere per a promocionar la igualtat d’oportunitats i de tracte de les dones. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CX 18/06/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (102)

«La bretxa salarial per gènere i les dones amb diversitat funcional»

 

La Vaga feminista del proppassat 8 de març, una convocatòria de vaga internacional que a l'Estat espanyol va estar impulsada per la Comissió 8 de Març integrada per un conjunt de col·lectius feministes, a banda de pretendre una vaga laboral i estudiantil també cridava a l’aturada en altres àmbits com ara les cures i el treball domèstic -a més del consum-, tasques que solen dur a terme les dones de manera majoritària. Els objectius principals eren reclamar la igualtat de gènere i denunciar, entre altres, la bretxa salarial de gènere i l'atur crònic femení. Aquesta iniciativa es va inspirar en la vaga de dones del 24 d'octubre de 1975 a Islàndia, amb la qual les vaguistes van paralitzar el país durant un dia, fent palesa la importància de l’aportació indispensable de les dones en l'economia i la societat d’aquest país nòrdic on, per cert, des del passat 1 de gener és il·legal que les dones cobren menys que els homes per fer la mateixa feina.

A l’Estat espanyol, per desgràcia, qui té la responsabilitat de prendre decisions com l’esmentada, per tal d’erradicar la desigualtat entre dones i homes, no mostra massa sensibilitat sobre aquesta qüestió. Fa uns mesos el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, a una pregunta sobre la bretxa salarial per gènere, va contestar que entre les competències de qui governa «no hi ha cap que siga igualar salaris». Fins i tot va tancar la qüestió afirmant «no ens fiquem en açò», quan li van preguntar si ni tan sols s’hauria d’intervenir per sancionar en els casos d'homes i dones que fan la mateixa feina i cobren diferent. Tot i que dies després va voler desdir-se’n en una altra intervenció, ja havia quedat retratat el tarannà del seu Govern. A més, amb aquestes respostes hi va fer manifest el seu desconeixement de la legislació vigent, perquè el mateix Estatut dels Treballadors diu en el seu article 17 que s'entendran nuls i sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules dels convenis col·lectius, els pactes individuals i les decisions unilaterals de l'empresari que donen lloc en l'ocupació, així com en matèria de retribucions, jornada i altres condicions de treball, a situacions de discriminació directa o indirecta desfavorables per raó de sexe i/o discapacitat, entre altres motius; així com l’article 8, apartat 12, de la Llei d’Infraccions i Sancions de l’Ordre Social que qualifica de faltes molt greus les decisions unilaterals de l’empresa que impliquen discriminacions en matèria de retribucions per circumstàncies de sexe, discapacitat, etc. D’altra banda, és xocant que un Govern que posa tant d’èmfasi en el compliment de la Constitució Espanyola en altres apartats no es preocupe per fer complir el seu article 35 o l’article 5 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, on s’especifica també el dret a la igualtat salarial i la no discriminació retributiva entre dones i homes.

Segons la darrera dada de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals. D’altra banda, una de les conclusions de l’informe «El Salarideles Persones amb Discapacitat» (http://www.ine.es/prensa/spd_2015.pdf), basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, assenyala que en el cas de les dones amb discapacitat la bretxa salarial amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa evident que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por a que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col·lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.

Ja és hora d’acabar amb la injustícia de totes les bretxes salarials i, per a això, les administracions públiques han de vetlar, prenent les mesures necessàries, perquè les dones i els homes reben igual salari per la mateixa feina feta. I en el cas de les persones amb diversitat funcional, exigir que s’acomplisca tot el que diu la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en el seu article 27, quant als drets al treball i l’ocupació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CIV 20/03/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (99)

MANIFEST

 

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2017.

Arribada la data del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una vegada més el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló es fa ressò de les veus de les dones i homes amb diversitat funcional que posem de manifest la gran discriminació que seguim patint cada dia. Uns ciutadans i ciutadanes que només exigim, ni més ni menys, que els poders polítics prenguen d'una vegada les mesures necessàries perquè la implementació i compliment de les lleis i normatives siga una realitat. Així com que la societat en general prenga consciència, de manera col·lectiva i individual, que la seua actitud és fonamental perquè siga real i efectiva la plena inclusió de la ciutadania que tenim capacitats diferents, en totes les etapes i aspectes de les nostres vides.

Perquè això esdevinga una realitat és fonamental que l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol s’adapte als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006. Després de més de nou anys en vigor a l’Estat espanyol, encara segueix pendent d’adaptació molta legislació. En aquest sentit, s’ha anunciat que el 2018 es procedirà a reformar el Codi Civil sobre tutela de persones amb discapacitat per a adequar-lo al que diu l’esmentada Convenció i assolir, així, un sistema menys paternalista i amb més igualtat jurídica. I a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, les Corts han aprovat per unanimitat l’inici de la modificació de la llei sobre l’Estatut de les persones amb discapacitat.                                                   Parlant del compliment de normatives, hem d’esmentar la legislació promulgada sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social (2013), en la qual s'assenyala el 4 de desembre de 2017 com la data màxima de totes les que es van marcar per a fixar els successius terminis en què ja serien exigibles les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació en diferents entorns, àmbits, espais, edificacions, tecnologies, productes, serveis, etc. És cert que amb la pressió reivindicativa, i l’aplicació de l’esmentada llei, s’ha anat aconseguint que les persones amb mobilitat reduïda ens puguem moure amb més facilitat en els diversos mitjans de transport públics i que es tinga en compte la diversitat funcional a l’hora de dissenyar productes i oferir serveis. Però l’accessibilitat universal a tot arreu, i en tot moment, seguirà sent una utopia durant molts anys, si és que alguna vegada arriba a fer-se realitat. Un bon exemple d’això és el servei de ferrocarril de rodalies a la Comunitat Valenciana, on només un de cada tres trens és accessible; això significa que quan una persona usuària de cadira de rodes o amb moltes dificultats per a moure’s va a l’estació a agafar un tren de rodalies juga a una mena de loteria, en la qual el premi serà que li pertoque en sort un comboi accessible. Si no és així, dependrà de l’ajuda que puguen donar-li qui l’acompanye o altres persones de bona voluntat ben disposades. Una acció sempre arriscada, tant per a la gent que ajuda com per qui la rep, perquè potser no tenen idea de com fer-ho. És veritat que en algunes estacions –molt poques- existeix el servei Atendo que, previ avís, assisteix a les persones que tenim necessitats especials, però, malauradament, és un recurs escàs i amb molts dèficits.

Quant a la implementació real de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, segons les dades que l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials va fer públiques el proppassat estiu, la xifra de les persones amb un grau de dependència reconegut pel qual tenien dret a una ajuda que encara no rebien va baixar un 16,2% durant el període que va entre juliol de 2016 i juliol de 2017. Una dada que sembla positiva però que no ho és tant, tenint en compte que el descens més significatiu (22,4%) es va produir en el nombre de persones pendents d’atenció que tenien el grau I de dependència –el més lleu-; mentre que la xifra de les persones dependents en situacions més greus (graus II i III) només havia baixat el 4%. És a dir, de les 125.900 persones que més ajuda necessitaven a data de juliol de 2016, un any després, tan sols 5.000 havien començat a beneficiar-se de la prestació o servei al que tenien dret. Aquest fet, a banda de ser totalment injust, fa pensar en una operació de maquillatge de les xifres de la llista d’espera per part de les administracions implicades, donant preferència als casos de persones que manifesten un grau de dependència més lleuger l’atenció de les quals comporta una despesa econòmica més baixa. I en aquest punt no es pot ometre la xifra més punyent de totes: la de les 40.000 persones que van morir durant l’any 2016 sense arribar a gaudir de l’ajuda que els pertocava per l’aplicació de la llei. Per al 2017 es calcula que seran 34.000 les persones que moriran sense haver rebut l'atenció reconeguda.

Un altre aspecte de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal a millorar és el desenvolupament d’un dels recursos previstos en el catàleg de serveis d’atenció del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD). Ens referim a la prestació econòmica d’assistència personal que, per exemple, a la Comunitat Valenciana només perceben, ara mateix, sis persones. A banda de no promocionar-se des de les administracions, les condicions requerides per a sol·licitar-la són molt restrictives, ja que exigeixen que la persona que la demane demostre que està estudiant o que té un contracte de treball. Si no és així, per més activa que siga la seua vida, no hi tindrà dret. Tot i que també és cert que el cas d’una de les receptores d’aquesta prestació podria servir de precedent per a futures sol·licituds, ja que va aconseguir que se li concedira pel fet de realitzar múltiples activitats.

D’altra banda, la invisibilitat de les dones amb diversitat funcional segueix sent latent, les quals massa sovint no són «reconegudes» com a dones i no són incloses en actes reivindicatius, formatius o educatius propis del seu gènere. Queden excloses perquè pesa més l'etiqueta de la seua discapacitat i això fa que solament tinguen veu en espais exclusius per a dones amb diversitat funcional, corrent el perill que elles mateixes caiguen en l’error de creure que ha de prevaler la seua condició de discapacitat sobre la de dona. Cal visibilitzar-les per a conscienciar a la societat que abans que res són dones, que han de tenir veu pròpia en tots els àmbits i poder exercir els mateixos drets que la resta de ciutadania. Aquesta visibilitat faria possible treballar per a evitar que la xifra de dones amb diversitat funcional que són víctimes d’agressions masclistes es reduïra, ja que actualment una de cada tres dones (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Esperem que les mesures per a l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, previstes en els pactes contra la violència masclista signats recentment tant a l’àmbit estatal com a la Comunitat Valenciana, siguen efectives per a prevenir, detectar i eradicar les violències que pateixen.

Un altre escenari en què les dones amb diversitat funcional són objecte de doble discriminació és el mercat laboral, ja que el 61,1% dels contractes de persones amb discapacitat són d’homes, segons un informe estatal del mercat de treball. D’altra banda, segons les dades del darrer informe de l’Observatori de les Ocupacions del  Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), durant 2016 es van registrar 268.160 contractes de persones amb diversitat funcional, un 10,3% més que a l'any anterior, tot i que el nombre de persones contractades no s'ha incrementat d'igual manera, en part per la temporalitat d’aquests contractes. En 2016, el 90,3% dels contractes registrats van ser de caràcter temporal, enfront d'un 9,7% de contractes indefinits.

Com cada any, per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem de recordar el lema que referma la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIX 18/12/2017)



AMB CAMES QUE RODEN (98)

«25 de novembre. Una data per a fer visible la violència masclista de 365 dies»

 



El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, una xacra social que cada any causa la mort de milers de dones a mans d’homes, en la majoria dels casos, amb qui mantenen o han mantingut una relació de parella. Algunes, per dir-ho d'alguna manera, tenen la sort de sobreviure, però amb greus seqüeles derivades dels maltractaments que les marquen per sempre. Després de molta ajuda i de deixar córrer el temps, algunes poden reprendre les seues vides amb certa «normalitat». D’altra banda, no s’han d’oblidar les víctimes indirectes que s’hi veuen afectades per formar part de l'entorn familiar de les dones agredides, que en moltes ocasions senten impotència per no poder fer res per a remeiar la situació i que, per desgràcia, sovint acaben patint també la violència de manera directa, com sol succeir en els casos de filles i fills que són objecte, fins i tot, d’assassinat.

 

El Congrés dels Diputats -i Diputades (ja tocaria visibilitzar-les en la denominació de la cambra)- va aprovar aquest proppassat estiu el Pacte d'Estat contra la violència masclista, que entre les 213 mesures que inclou per prevenir-la, detectar-la i eradicar-la, també en preveu de concretes per a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que pateixen casos de violència. De la mateixa manera, el Pacte valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, signat el proppassat 18 de setembre, en la seua Línia estratègica 3 fixa com un dels objectius l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, tenint en compte les múltiples discriminacions des de la interseccionalitat. Entre aquests grups estan les dones amb diversitat funcional, un col·lectiu amb una xifra de víctimes d’agressions alarmant, ja que quasi una de cada tres dones amb discapacitat (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Atesa la manca de visibilitat d'aquestes dones, sobretot si manifesten un grau de discapacitat greu -fet que fa més difícil comptabilitzar els actes violents que les afecta-, fa pensar que la quantitat de casos pot ser molt més nombrós.

 

Aquesta falta de coneixement augmenta la dificultat a l’hora de crear eines adequades i accessibles en tots els sentits per a atendre-les i orientar-les. Esperem que les mesures previstes en els pactes esmentats canvien la situació. Així mateix, un altre factor important en aquest sentit seria que en cursos, jornades, congressos, conferències, campanyes, etc., sobre violència de gènere i masclista es parlara més d’aquestes dones que semblen invisibles per tenir una altra condició física, sensorial o intel·lectual. Es com si es pensara que la violència que sofreixen aquestes dones fóra intrínseca de la seua deficiència. I el pitjor és que les mateixes víctimes arriben a creure que és així per la pressió social que se'ls exerceix. Com denunciar la persona de qui depens i que et «cuida»? Reivindiquem que el dia 25 de novembre també siga el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones amb Diversitat Funcional.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCVIII 27/11/2017)



AMB CAMES QUE RODEN (86)

El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, una data que va fixar l’Organització de Nacions Unides (ONU) en 1999 amb l’objectiu de visibilitzar aquest greuge que viola els drets i la integritat  física, psíquica i moral de dones de totes les races, creences, ideologies, nivells econòmics i edats. Una xacra social que no decreix malgrat els nombrosos programes de prevenció i de conscienciació, així com mesures jurídiques, que s’han establit durant les darreres dècades. Tot i que la societat en general ha augmentat el seu grau de sensibilització vers aquesta greu problemàtica, cada any segueixen morint milers de dones arreu del món víctimes de la violència masclista.

Com succeeix massa sovint en la majoria d’àmbits, les dones amb diversitat funcional se senten discriminades –quan no oblidades- perquè se'ls tracta com un col·lectiu a part, com si no foren dones amb els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadanes, i com si la violència que pateixen no fos tan greu. Segons l’ONU, el 80 per cent de les dones que manifesten una discapacitat són objecte d’algun tipus d’agressió relacionada amb la violència de gènere. Només per aquesta dada el col·lectiu de les dones amb diversitat funcional ja mereixeria una atenció especial. Però encara més si es té en compte que la majoria d’incidents violents que afecten a dones amb discapacitat queden ocults perquè es produeixen en l'entorn familiar o en centres residencials, fet que fa molt difícil que arriben a denunciar. La por i la dependència física, psicològica o econòmica que senten cap l’agressor, o agressora –encara que en aquest cas no parlaríem de violència de gènere-, representen els obstacles principals que fan invisibles tants casos; tot i que també s’han de tenir en compte el grau i el tipus de discapacitat que manifesten, que en moltes ocasions els fa molt complicat o impossible accedir als recursos necessaris per a denunciar, i fins i tot adonar-se que són víctimes de violència masclista. Per sort, hi ha notícies que obrin un horitzó d’esperança quant a millorar la situació d’aquestes dones que sofreixen la violència en silenci, com la de la posada en marxa d’un protocol contra la violència de gènere en dones amb discapacitat per part de l'Institut Aragonès de la Dona (IAM), acció que farà que la Comunitat Autònoma d'Aragó siga la primera que adaptarà els recursos a les necessitats de les dones.

Un tipus de violència cap a les dones que també està invisibilitzada és la esterilització forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l’argument que és el millor per a elles. L’esterilització va quedar despenalitzada a Espanya en l’article 156 del Codi Penal si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l’autoritza un jutge o una jutgessa. Tot i així, l'esterilització és contrària a la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que l’Estat espanyol va ratificar en 2008, que promou que «les persones amb discapacitat, inclosos els xiquets i les xiquetes, mantinguen la seua fertilitat, en igualtat de condicions amb les altres». És molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius de soca-rel i que l’esterilització forçosa és una violació dels drets fonamentals de les dones amb diversitat funcional.

Com ja s’ha dit, cal fer visibles les dones amb diversitat funcional que pateixen la violència masclista. Però, a més, és fonamental fer-los arribar la informació a les que encara no n’han sigut víctimes perquè tinguen recursos de prevenció i detecció. Una manera d’aconseguir-ho seria fer accessibles totes les activitats que s’organitzen al voltant del 25 de novembre, ja siga afegint subtítols als cinefòrums, fent interpretació de llengua de signes en conferències i debats, etc., per a promocionar i fer possible la presència física i la participació de totes les dones sense importar les seues capacitats i circumstàncies. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXVII. 21/11/2016)

NOSOTRAS

No podía faltar en mi blog un apartado dedicado a las mujeres con diversidad funcional, ya que, como bien me enseño la que fue mi jefa durante algunos años -aunque para mí siempre lo será-, es importante inculcar la perspectiva de género en todos los ámbitos de la sociedad y reivindicar nuestros derechos como mujeres.
----------------------------------------------------------------------------------------------------

Documento que realizamos entre Soledad Arnau, Eva Gil y yo sobre Género y Vida Independiente (octubre 2008)
http://www.minusval2000.com/relaciones/vidaIndependiente/pdf/subforo_mujer_octubre_2008.pdf

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Conferencia que dí sobre mujer y discapacidad, organizada por el Ayuntamiento de Alcora (Castellón) con motivo del Día internacional de la mujer, el 8 de marzo de 2007

http://isonomia.uji.es/docs/spanish/investigacion/ciclo/charlamar.pdf

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Junto a mi estimado amigo Cèsar Gimeno, realizamos una comunicación titulada Atender el problema de la violencia doméstica e institucional hacia personas con algún tipo de discapacidad. Síntesis y propuestas, presentada el 29 de septiembre durante el transcurso de la última jornada del Seminario Internacional Contra la Violencia de Género: Amores que matan ¿terrorismo de género o violencia doméstica? Perspectivas para el nuevo milenio, organizado por la Fundación Isonomía para la Igualdad de Oportunidades de la Universidad Jaume I de Castelló de la Plana. El objetivo del escrito era denunciar la violencia de cualquier tipo que sufren millones de personas con discapacidad en todo el mundo y que, desgraciadamente, casi siempre queda escondida. 2004

http://isonomia.uji.es/docs/spanish/investigacion/ciclo/violencia_domestica.pdf