AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.

En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de

sos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun trebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.

D’uns anys ençà, els caipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.

Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.

És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.

Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

AMB CAMES QUE RODEN (99)

MANIFEST

 

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2017.

Arribada la data del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una vegada més el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló es fa ressò de les veus de les dones i homes amb diversitat funcional que posem de manifest la gran discriminació que seguim patint cada dia. Uns ciutadans i ciutadanes que només exigim, ni més ni menys, que els poders polítics prenguen d'una vegada les mesures necessàries perquè la implementació i compliment de les lleis i normatives siga una realitat. Així com que la societat en general prenga consciència, de manera col·lectiva i individual, que la seua actitud és fonamental perquè siga real i efectiva la plena inclusió de la ciutadania que tenim capacitats diferents, en totes les etapes i aspectes de les nostres vides.

Perquè això esdevinga una realitat és fonamental que l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol s’adapte als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006. Després de més de nou anys en vigor a l’Estat espanyol, encara segueix pendent d’adaptació molta legislació. En aquest sentit, s’ha anunciat que el 2018 es procedirà a reformar el Codi Civil sobre tutela de persones amb discapacitat per a adequar-lo al que diu l’esmentada Convenció i assolir, així, un sistema menys paternalista i amb més igualtat jurídica. I a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, les Corts han aprovat per unanimitat l’inici de la modificació de la llei sobre l’Estatut de les persones amb discapacitat.                                                   Parlant del compliment de normatives, hem d’esmentar la legislació promulgada sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social (2013), en la qual s'assenyala el 4 de desembre de 2017 com la data màxima de totes les que es van marcar per a fixar els successius terminis en què ja serien exigibles les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació en diferents entorns, àmbits, espais, edificacions, tecnologies, productes, serveis, etc. És cert que amb la pressió reivindicativa, i l’aplicació de l’esmentada llei, s’ha anat aconseguint que les persones amb mobilitat reduïda ens puguem moure amb més facilitat en els diversos mitjans de transport públics i que es tinga en compte la diversitat funcional a l’hora de dissenyar productes i oferir serveis. Però l’accessibilitat universal a tot arreu, i en tot moment, seguirà sent una utopia durant molts anys, si és que alguna vegada arriba a fer-se realitat. Un bon exemple d’això és el servei de ferrocarril de rodalies a la Comunitat Valenciana, on només un de cada tres trens és accessible; això significa que quan una persona usuària de cadira de rodes o amb moltes dificultats per a moure’s va a l’estació a agafar un tren de rodalies juga a una mena de loteria, en la qual el premi serà que li pertoque en sort un comboi accessible. Si no és així, dependrà de l’ajuda que puguen donar-li qui l’acompanye o altres persones de bona voluntat ben disposades. Una acció sempre arriscada, tant per a la gent que ajuda com per qui la rep, perquè potser no tenen idea de com fer-ho. És veritat que en algunes estacions –molt poques- existeix el servei Atendo que, previ avís, assisteix a les persones que tenim necessitats especials, però, malauradament, és un recurs escàs i amb molts dèficits.

Quant a la implementació real de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, segons les dades que l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials va fer públiques el proppassat estiu, la xifra de les persones amb un grau de dependència reconegut pel qual tenien dret a una ajuda que encara no rebien va baixar un 16,2% durant el període que va entre juliol de 2016 i juliol de 2017. Una dada que sembla positiva però que no ho és tant, tenint en compte que el descens més significatiu (22,4%) es va produir en el nombre de persones pendents d’atenció que tenien el grau I de dependència –el més lleu-; mentre que la xifra de les persones dependents en situacions més greus (graus II i III) només havia baixat el 4%. És a dir, de les 125.900 persones que més ajuda necessitaven a data de juliol de 2016, un any després, tan sols 5.000 havien començat a beneficiar-se de la prestació o servei al que tenien dret. Aquest fet, a banda de ser totalment injust, fa pensar en una operació de maquillatge de les xifres de la llista d’espera per part de les administracions implicades, donant preferència als casos de persones que manifesten un grau de dependència més lleuger l’atenció de les quals comporta una despesa econòmica més baixa. I en aquest punt no es pot ometre la xifra més punyent de totes: la de les 40.000 persones que van morir durant l’any 2016 sense arribar a gaudir de l’ajuda que els pertocava per l’aplicació de la llei. Per al 2017 es calcula que seran 34.000 les persones que moriran sense haver rebut l'atenció reconeguda.

Un altre aspecte de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal a millorar és el desenvolupament d’un dels recursos previstos en el catàleg de serveis d’atenció del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD). Ens referim a la prestació econòmica d’assistència personal que, per exemple, a la Comunitat Valenciana només perceben, ara mateix, sis persones. A banda de no promocionar-se des de les administracions, les condicions requerides per a sol·licitar-la són molt restrictives, ja que exigeixen que la persona que la demane demostre que està estudiant o que té un contracte de treball. Si no és així, per més activa que siga la seua vida, no hi tindrà dret. Tot i que també és cert que el cas d’una de les receptores d’aquesta prestació podria servir de precedent per a futures sol·licituds, ja que va aconseguir que se li concedira pel fet de realitzar múltiples activitats.

D’altra banda, la invisibilitat de les dones amb diversitat funcional segueix sent latent, les quals massa sovint no són «reconegudes» com a dones i no són incloses en actes reivindicatius, formatius o educatius propis del seu gènere. Queden excloses perquè pesa més l'etiqueta de la seua discapacitat i això fa que solament tinguen veu en espais exclusius per a dones amb diversitat funcional, corrent el perill que elles mateixes caiguen en l’error de creure que ha de prevaler la seua condició de discapacitat sobre la de dona. Cal visibilitzar-les per a conscienciar a la societat que abans que res són dones, que han de tenir veu pròpia en tots els àmbits i poder exercir els mateixos drets que la resta de ciutadania. Aquesta visibilitat faria possible treballar per a evitar que la xifra de dones amb diversitat funcional que són víctimes d’agressions masclistes es reduïra, ja que actualment una de cada tres dones (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Esperem que les mesures per a l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, previstes en els pactes contra la violència masclista signats recentment tant a l’àmbit estatal com a la Comunitat Valenciana, siguen efectives per a prevenir, detectar i eradicar les violències que pateixen.

Un altre escenari en què les dones amb diversitat funcional són objecte de doble discriminació és el mercat laboral, ja que el 61,1% dels contractes de persones amb discapacitat són d’homes, segons un informe estatal del mercat de treball. D’altra banda, segons les dades del darrer informe de l’Observatori de les Ocupacions del  Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), durant 2016 es van registrar 268.160 contractes de persones amb diversitat funcional, un 10,3% més que a l'any anterior, tot i que el nombre de persones contractades no s'ha incrementat d'igual manera, en part per la temporalitat d’aquests contractes. En 2016, el 90,3% dels contractes registrats van ser de caràcter temporal, enfront d'un 9,7% de contractes indefinits.

Com cada any, per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem de recordar el lema que referma la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIX 18/12/2017)



RD cuantias minimas garantizadas

Real Decreto 1082/2017, de 29 de diciembre, por el que se determina el nivel mínimo de protección garantizado a las personas beneficiarias del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia.

 

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2017-15857


Resolución, certificado de profesionalidad

Resolución de 11 de diciembre de 2017, de la Secretaría de Estado de Servicios Sociales e Igualdad, por la que se publica el Acuerdo del Consejo Territorial de Servicios Sociales y del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia, que modifica parcialmente el Acuerdo de 27 de noviembre de 2008, sobre criterios comunes de acreditación para garantizar la calidad de los centros y servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia.

 

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2017-15896