AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.

En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de

sos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun trebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.

D’uns anys ençà, els caipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.

Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.

És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.

Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

AMB CAMES QUE RODEN (119)

«Dia Mundial de la Vista»

De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les. Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.

A l’Estat espanyol, segons les dades de l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.

A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per la mateixa institució.

Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de 1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.

El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE (CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).

Per tancar aquest article dedicat a les persones amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les paperetes impreses en Braille.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXVI 15/10/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (118)

«L’aïllament comunicatiu i social de les persones amb sordesa»

Les persones amb sordesa pateixen problemes d’aïllament en el seu entorn quotidià causats per la dificultat que tenen per comunicar-se. La sordesa priva del sentit de l’oïda, en diferents graus, des d’una disminució parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons fins a la incapacitat total per a percebre’ls. Aquesta afectació pot ser transitòria o permanent, i en alguns casos es pot guarir amb tractament mèdic. Les persones amb sordesa manifesten dificultats especials en la percepció i comprensió de la informació, així com a l’hora de desenvolupar les habilitats socials de tipus comunicatiu.

Aquest mes, tot just quan es commemora el Dia Internacional de les Persones amb Sordesa (28 de setembre), dedicarem el nostre article a assenyalar accions que poden reduir el seu aïllament comunicatiu i, per tant, social. En aquest sentit, és obvi que és fonamental la predisposició a intentar comunicar-se amb les persones que manifesten dificultats auditives. Per exemple, parlar lentament, procurant pronunciar cada síl·laba amb claredat, facilita que aquelles que tenen l’habilitat de llegir els llavis ens puguen entendre.

Una de les mesures que augmentaria la qualitat de vida de moltes d’aquestes persones amb sordesa seria facilitar el seu accés als implants coclears, que fan possible que puguen escoltar els sons que es produeixen al seu voltant. En aquest sentit, el proppassat 1 de juliol, les comunitats autònomes van haver d’actualitzar les seues respectives carteres de serveis per a cobrir algunes despeses dels i de les pacients per una ordre del Govern central promulgada a principis d’any. Pel que fa a les pròtesis generals, el catàleg no s'havia actualitzat des de 1998, i fins el proppassat mes d'abril l'ordre de l'Executiu no incloïa implants. Segons les associacions de persones sordes, la resolució continua sent insuficient perquè les quanties de les ajudes aprovades són molt baixes i en molts casos hi hauran de continuar assumint copagaments, fet que impedirà millorar la seua qualitat de vida a aquelles persones que no tenen suficients ingressos per a pagar l’esmentada despesa.

D’altra banda, ens hem de fer ressò de notícies com la del Departament d’Intel·ligència Artificial de Google que ha anunciat que, en el futur, els smartphons tindran la capacitat de desxifrar la llengua de signes. Tot i que significaria avançar en el camp de la comunicació de les persones amb sordesa, des d’alguns sectors apunten que la idea que una aplicació reproduïsca àudio, només amb senyals manuals, farà que es perda qualsevol expressió facial, fet que pot canviar el significat d’allò que es diu.

També cal destacar la iniciativa de Pikara Magazine, que compta amb el suport econòmic de l’Institut Basc de la Dona (Emakunde), d’impulsar l’elaboració d’un glossari en llengua de signes que, segons manifesten des de la mateixa publicació, pretén ser un lloc en Internet en el qual consultar el significat dels termes bàsics per al Feminisme (com ara gènere, apoderament o violència masclista) i d'altres que, si bé no són propis de la teoria feminista, es defineixen sota una perspectiva que té en compte els drets de les dones i les implicacions específiques per a aquestes (com poden ser medicalització, sedentarisme o dildo).

L’equip que s’encarrega de la creació d’aquest glossari afirma que no pretenen que els signes siguen considerats oficials o estipulats de forma definitiva, perquè la llengua de signes és una llengua viva i en constant evolució. L'equip diu que està obert a propostes, idees i col·laboracions, i a tal fi posa a disposició l’adreça electrònica glosario@pikaramagazine.com perquè les persones que vulguen participar en el projecte o fer algun suggeriment puguen fer les seues aportacions.

Com diu Raquel Lamelas, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, «el que no s’anomena no existeix». Moltes dones sordes desconeixen els termes que vol fer visibles el glossari promogut per Pikara Magazine. La reflexió que proposa Raquel és: si desconec que això existeix no puc saber que sóc víctima ni puc entendre que és el que m'està succeint. Per aquest motiu, és tan important tant l’accés com la comprensió de la informació.

Aquest és l’enllaç del glossari de Pikara Magazine: http://glosario.pikaramagazine.com/inicio.php?lg=es&sec=inicio

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXIV 17/09/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (116)

«El Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a persona autònoma»

Una sentència del Tribunal Suprem determina la compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb el desenvolupament d’un treball com a autònom.

El cas que ha dut a emetre l’esmentada sentència té el seu origen quan, l’any 2009, un home que amb anterioritat treballava com a cuiner, va començar a percebre una pensió per incapacitat permanent absoluta. Transcorreguts set anys, en 2016, va acceptar un treball en una empresa informàtica en qualitat d’autònom. La faena la realitzava assegut i amb un temps parcial de sis hores diàries de dilluns a divendres. En assabentar-se d’aquesta circumstància, l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social) va decidir retirar-li la prestació perquè estimava que s'estava beneficiant d'un subsidi d'incapacitat mentre exercia com a autònom, fet que es considerava del tot incompatible.

El treballador ho va dur a judici i el tribunal, al qual va recórrer l’home, li va donar la raó. No obstant això, el cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, que va dictar sentència a favor de l’INSS revocant la sentència anterior i, finalment, desprès de ser recorregut de nou pel treballador, el Tribunal Suprem va manifestar que declarar la incompatibilitat entre un subsidi per incapacitat i el treball «tindria un cert efecte desmotivant sobre la reinserció social i laboral de qui es troba en situació d'incapacitat permanent». També va indicar que es pot permetre la simultaneïtat entre les pensions vitalícies, com en el cas de la d'incapacitat permanent absoluta, i aquelles activitats que siguen compatibles amb l'estat del subjecte en qüestió.

Aquesta sentència pot establir un precedent en una qüestió que en molts casos frena la iniciativa de moltes persones amb discapacitat que intentarien posar en marxa projectes o acceptar treballs que poden fer perfectament. La por a perdre els ingressos d’una pensió que els dona una mínima seguretat les coarta a l’hora de prendre decisions.

Així mateix, són molt positius els avanços en la protecció social de las persones que treballen com a autònomes i manifesten una discapacitat, inclosos en el Reial Decret que va publicar-se el proppassat 28 de desembre en el BOE i que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any. Entre altres mesures s’ha de destacar la que afavoreix la continuïtat laboral de treballadors/es per compte propi que tenen una discapacitat igual o superior al 33%, ja siga per un accident o una malaltia, certificada mentre estan donades d’alta en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), podent-se beneficiar, d’aquesta manera, de les reduccions i bonificacions existents per a les persones amb discapacitat que accedeixen a tals avantatges al donar-se d’alta com a autònomes i que ja tenien una discapacitat inicial.

D’altra banda, aquelles persones amb discapacitat que s’hi donen d’alta inicial o que no hagueren esta donades d’alta en els dos anys immediatament anteriors a la data de la seua afiliació, es podran beneficiar, si elegeixen cotitzar per la base mínima, d’una reducció sobre la cotització per contingències comuns durant els primers 12 mesos següents a la data de l’alta, consistent en una quota única mensual de 60 euros.

Entre les noves mesures també està la possibilitat de contractació per compte d’altri de fills o filles amb discapacitat, fins i tot convivint, sense importar la seua edat quan manifeste una discapacitat física o sensorial reconeguda igual o superior al 33% i inferior al 65%, sempre que s’hi done d’alta per primera vegada en el sistema de la Seguretat Social.

Totes aquestes millores podran afavorir que la inserció o la continuïtat en el món laboral puga ser més factible per a les persones amb diversitat funcional. I és evident que tenir un treball remunerat, a banda de pujar l’autoestima, proporciona una mínima estabilitat econòmica que pot augmentar la qualitat de vida d’aquestes dones i homes que tenen unes necessitats especials.

En aquest enllaç podreu trobar el text complet del Reial decret llei 28/2018, de 28 de desembre, per a la revaloració de les pensions públiques i altres mesures urgents en matèria social, laboral i d’ocupació: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2018/12/29/pdfs/BOE-A-2018-17992-C.pdf

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXI 18/06/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (115)

«Un nou catàleg de prestacions ortoprotètiques entrarà en vigor el proper 1 de juliol»

El proppassat 3 de maig es va commemorar el Dia Nacional de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de lrd Nacions Unides, recordant que aquest instrument que promou la garantia i l’exercici dels seus drets a aquesta part de la ciutadania va estar ratificat per l'Estat espanyol el 3 de maig de 2008. En altres escrits hem fet esment d’alguns dels articles de la Convenció que fan referència a drets concrets, però en aquesta ocasió ens volem referir al dret a accedir als productes ortoprotètics, que no es reflecteix en un article concret però que, no obstant això, es pot sobreentendre en molts paràgrafs d’articles que garanteixen el benestar, el dret a la salut o a la mobilitat. L’ortoprotesi es pot definir com una pròtesi externa per a la correcció quirúrgica o mecànica de les condicions estructurals i funcionals del sistema neuromuscular o de l’esquelet, així com per a reemplaçar total o parcialment un segment d’un membre absent o deficient. 

Sobre aquesta qüestió, i en l’àmbit de l’Estat espanyol, s’ha de comentar l’Ordre SCB/45/2019, de 22 de gener, per la qual es modifica l'annex VI del Reial decret 1030/2006, de 15 de setembre, pel qual s'estableix la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut (SNS) i el procediment per a la seua actualització, es regula el procediment d'inclusió, alteració i exclusió de l'oferta de productes ortoprotètics i es determinen els coeficients de correcció. Aquesta ordre, que entrarà en vigor el proper 1 de juliol, entre els canvis que aporta està el de proporcionar una prestació ortoprotètica equitativa perquè estableix un catàleg comú de cadires de rodes, òrtesis i ortopròtesis especials per a tot el SNS, millorat i més actualitzat, que se suposa eliminarà les desigualtats que hi havia fins ara entre les diferents comunitats autònomes. Aquestes comptaran amb un període de 6 mesos per a adaptar els seus catàlegs a les disposicions de l'esmentada ordre, quedant d’aquesta manera a les seues mans el desenvolupament, amb la qual cosa les desigualtats territorials podrien seguir existint.

El nou catàleg incorporarà 48 nous tipus de productes (diverses classes de cadires de rodes, fèrules, cotilles, caminadors, coixins antiescares, etc.) i en el qual també s’amplien les indicacions d'alguns ja existents (coixins per a previndre úlceres per pressió, cadires de rodes especials per a persones usuàries actives...), cobrint així necessitats que fins ara no hi estaven reflectides. D’altra banda, s'estableix una vida mitjana per a cada tipus de producte amb l’objectiu d’augmentar les garanties a les usuàries i usuaris quant a la qualitat i eficiència dels productes. En aquest sentit, s'establiran més requisits per a la prescripció, per a la dispensació i per als establiments. A més, es regularà un procediment d'inclusió i actualització dels productes en l'oferta, que serà telemàtic, i s'identificarà cada producte a finançar mitjançant un codi i un precinte identificatiu que permetrà controlar millor els prescrits i dispensats.

Tot i que en general es pot considerar positiva l’ampliació del catàleg, perquè augmenta el ventall de mitjans a què tindran accés les persones amb diversitat funcional per a millorar la seua qualitat de vida diària i, d’aquesta manera, tenir més possibilitats d'implementar el seu projecte de vida propi, també és veritat que el catàleg de productes ortoprotètics continua mostrant deficiències. Entre d’altres, s’hi troben a faltar alguns recursos com les grues i les cadires de dutxa, uns productes de suport que per a moltes persones són de primera necessitat i que sembla que des de l’administració se segueixen considerant objectes de luxe. Per cert, hi ha molts productes que seguiran sent de copagament, pels quals s'haurà d'aportar entre 12 i 30 euros.

La prestació ortoprotètica té molta transcendència per a les persones amb discapacitat o que requereixen una recuperació funcional, pel fet que, des del punt de vista sanitari, social i laboral, cobreix més o menys una part de les necessitats especials d'aquestes ciutadanes i ciutadans. És un recurs indispensable per a assolir la igualtat d'oportunitats. No obstant, cal remarcar que ha quedat exclosa de l’ordre una figura que és molt important perquè la prestació ortoprotètica aconseguisca la màxima eficiència: la del personal professional que desenvolupa el seu treball a les ortopèdies. Aquests i aquestes professionals, en molts casos, són fonamentals a l’hora d’orientar sobre quin producte és el més adequat, així com per informar de com s’utilitza.

 

En aquest enllaç podeu consultar el text íntegre de l'Ordre publicada al BOE: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2019/01/25/pdfs/BOE-A-2019-856-C.pdf

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXIX 21/05/2019)



AMB CAMES QUE RODEN (114)

«Temps d’eleccions»

 

Ja tornem a estar una altra vegada en campanya electoral. I en aquesta ocasió, si més no a la Comunitat Valenciana, per partida doble perquè el Govern de la Generalitat ha decidit avançar les eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir amb les eleccions generals al Congrés dels Diputats –i Diputades- i al Senat, convocades pel Govern de l’Estat davant la impossibilitat d’arribar a un consens amb altres forces polítiques que componen la cambra parlamentària sobre diverses mesures que concerneixen a tota la ciutadania. Però el detonant definitiu d’aquesta convocatòria d’eleccions generals ha sigut la manca de suports per a aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que havia elaborat el govern vigent.

Amb la caiguda d’aquests PGE es van bloquejar moltes de les iniciatives socials tan necessàries que hi incloïen, tals com les ajudes a les persones en situació de dependència, la implantació –novament- de la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores i cuidadors no professionals que atenen a familiars dependents, o l'ampliació del subsidi d’atur per a majors de 52 anys. Algunes d’aquestes disposicions es van aprovar per part del Govern socialista amb un reial decret de mesures urgents, a primers del mes de març, però la seua futura implimentació quedarà a mercè de les directrius del nou govern que es forme després dels comicis.

Així mateix, aquesta interrupció de la legislatura també comportarà la congelació de la inversió pública en infraestructures i l’anul·lació de l'aportació prevista a les comunitats autònomes, alhora que significarà un altre retard en la reforma del sistema de pensions. Per sort, la revalorització d’aquestes no pot ser revocada, ni tampoc la pujada del salari mínim interprofessional, però cal tenir molt present que el buit pressupostari impossibilita una reestructuració a fons dels ingressos i les despeses de la Seguretat Social. D’altra banda, tampoc es podran aplicar les noves mesures fiscals previstes per a recaptar fons, fet que pot suposar un augment del dèficit que s’arrossega des de fa anys.

S'ha de recordar que en a penes 28 mesos s'han convocat tres eleccions generals i hi ha hagut dos governs. Tot açò implica una important despesa econòmica innecessària en campanyes electorals, que no beneficia gens a la solució dels problemes reals de la ciutadania i dificulta el funcionament de tots els engranatges administratius de l'Estat.

Esperem que els nous Governs que es constituïsquen derivats dels resultats de les properes eleccions, tant en l'àmbit estatal com en l'autonòmic, no es dediquen a governar carregant-se allò que de positiu han fet altres partits polítics. Els demanem que siguen conscients que les mesures, lleis, etc., que apliquen ho facen pensant en el bé de les ciutadanes i ciutadans; sobretot d'aquelles persones que més suports necessiten per a assolir una vida digna i amb perspectives de futur, entre les quals es compten les dones, les persones amb discapacitat i la gent major.

I recordeu: votar és un dret, que va costar molt d'aconseguir per part de les dones i altres col·lectius discriminats, que a l'Estat espanyol no és obligatori exercir. No obstant això, pensem que hi ha una obligació moral, com a ciutadanes i ciutadans, d'expressar quin model de societat volem mitjançant el nostre vot. I si no votem, no podem exigir després.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXVII 16/04/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (111)

«La modificació de la Llei Electoral permetrà votar a les persones incapacitades judicialment»

 

Encetem l’any 2019 amb perspectives no massa engrescadores en els àmbits polític i social, tant locals com globals, però per a no enfonsar-nos és bo no oblidar les petites o grans –segons com s’avaluen- passes endavant que s’han fet en relació amb el reconeixement dels drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional, durant els darrers mesos de 2018. Entre aquestes, en aquest article ens centrarem en l'aprovació, per part del Ple del Congrés, del text definitiu de la modificació de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que retornarà el dret al vot a les 100.000 persones que no podien exercir-lo ara mateix per tenir una incapacitat judicial dictada per un jutge o jutgessa. La majoria d’aquestes persones afectades manifesten una discapacitat intel·lectual o del desenvolupament.

A propòsit d’aquesta modificació de la LOREG, en el programa número 20 de Citrícoles, espai radiofònic que realitzen en format de podcast els nostres companys Marcos Llorens, Albert Miret i Fernando Gay -tots tres amb diversitat funcional visual-, van entrevistar l’advocat Miguel Vives. Aquest va explicar que el procediment judicial d’incapacitació s’inicia quan un subjecte té limitades les seues capacitats físiques, psíquiques o psicològiques fins un punt en què el ministeri fiscal, familiars o fins i tot veïnat consideren que aquesta persona no pot desenvolupar la seua capacitat d’obrar en condicions normals. Va puntualitzar que es tracta de situacions molt greus com, per exemple, gent molt major afectada per demència senil i altres malalties degeneratives, o persones amb discapacitats o malalties mentals que alteren la seua cognició per a exercir la seua voluntat, fet que podria propiciar que qualsevol individu s’aprofitara per a fer-los signar un contracte venent-los la seua casa o atribuint-los els seus béns, etc. En donar-se eixes situacions de possible indefensió, per tal d’evitar-les, s’inicia un procediment d’incapacitació jurídica, molt garantista, això sí, durant el qual el subjecte se sotmet a una revisió mèdica feta per un o una professional forense i es entrevistat tant per la fiscalia com pel jutge o jutgessa. Si tots els informes determinen que no té prou cognició i, açò, li limita la seua capacitat d’obrar jurídicament, es dicta la seua incapacitació. Aleshores, atenint-se a la LOREG tal com estava abans de reformar-la, els subjectes eren incapacitats jurídicament, fet que implicava la pèrdua del dret a votar. El mateix succeïa amb les persones que estaven ingressades en hospitals psiquiàtrics, tot i que fora temporalment.

El 2015 l’ONU va demanar als estats que legislaren a favor de la igualtat de les persones amb discapacitat, tot adduint que, independentment de les deficiències que puguen manifestar, han de tenir els mateixos drets; en aquest cas el de votar. Un subjecte pot tenir dificultats per a discernir que algú vol enganyar-lo per a apropiar-se de sa casa, però és possible que tinga prou capacitat per a distingir que un partit polític pot representar millor els seus interessos que un altre. Amb aquesta reforma de la LOREG s’atén una demanda històrica d’organitzacions que duen a terme la seua labor en l’àmbit de la discapacitat, com ara Plena Inclusión que durant set anys ha tractat de conscienciar, tant la societat com els poders públics, de la discriminació que suposava per a aquestes persones sotmeses a processos d’incapacitació veure’s excloses del cens electoral. Tot just dos joves amb discapacitat intel·lectual membres de l’esmentada entitat a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, José Vicente i Víctor,  van ser entrevistats al programa de ràdio Citrícoles (en aquest cas en el número 21 de la sèrie, disponible, com tota la resta, en la pàgina web https://www.ivoox.com/podcast-citricoles_sq_f1310051_1.html). En les seues declaracions, tots dos joves expressen el dolor que van sentir al perdre el seu dret al vot quan va fer-se efectiva la seua incapacitació jurídica; i, així mateix, manifesten que recuperar el dret al sufragi els fa sentir-se molt bé, com persones realment integres. A més, animen a totes les persones en la seua situació a exercir aquest dret perquè opinen que qui vota pot queixar-se d’allò que passe després de les eleccions, alhora que ressalten la importància del vot i de mantenir el secret d’aquest, així com de fer-ne un bon ús informant-se degudament abans de decidir l’opció que s’escollirà.

A la pregunta de si, com a jurista, creuria vulnerat el seu dret al sufragi si algú intentara manipular o forçar l’orientació del seu vot, l’advocat Vives respon que si això succeïra s’estaria conculcant el dret a votar de manera voluntària i lliure d’una persona, que és com s’ha de poder fer sempre. Recorda que, històricament, totes les ampliacions del dret a votar han despertat suspicàcies per la possible manipulació que podia haver-hi. Curiosament, sempre han estat els partits d’esquerres els més escèptics sobre l’oportunitat d’aquestes mesures i un bon exemple és que durant la Segona República Clara Campoamor i Victoria Kent -les dues militaven en formacions esquerranes- van mantenir debats ardus sobre el vot femení. Campoamor deia que era un dret fonamental i que les dones tenien el mateix dret que els homes a exercir-lo; mentre que Kent defenia que potser no era el moment oportú perquè les dones podien ser més vulnerables i estar influenciades per l’església i pels poders conservadors. Finalment, l’1 d’octubre de 1931 les Corts espanyoles aprovaren que les dones pogueren exercir el dret fonamental al vot. 

Com afirma Vives, sempre ens hem d’alegrar de les ampliacions de drets. En el cas de les persones amb diversitat funcional, poden tenir limitacions físiques, psíquiques o mentals que facen necessàries en alguns casos mesures judicials per protegir-les de possibles abusos de tercers, però mai no s’han d’anul·lar els seus drets com a ciutadanes i ciutadans, com ara el dret a votar, que és un dels reflectits en la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, concretament en l’article 29, «Participació en la vida política i pública».

 

 

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXII 29/01/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (110)

Manifest del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. 

 

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2018

El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que cada 3 de desembre es commemora, té l’objectiu de promoure activitats encaminades a aconseguir el gaudi ple i en igualtat d’oportunitats dels drets humans, així com la participació en la societat, per part de les persones amb diversitat funcional tal com es va establir en el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides en 1982. Vint-i-sis anys després segueix sent imprescindible cridar l’atenció de la ciutadania sobre la desigualtat i, en massa casos, discriminació que pateixen cada dia, des que s’aixequen al matí fins que es giten a la nit, al voltant de 650 milions d’habitants del món pel simple fet de manifestar una discapacitat.

L’accés a drets bàsics com la salut, l’educació, el treball, etc., segueix sent complicat, quan no impossible, per a milions de dones i homes amb diversitat funcional. Recentment, un informe realitzat per la relatora especial dels drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides, Catalina Devandas, denunciava les greus mancances que dificulten l’accés d’aquestes ciutadanes i ciutadans al dret a la salut i l’atenció sanitària, vulnerant, d’aquesta manera, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada l’any 2006 per Nacions Unides en la qual les persones amb discapacitat són reconegudes com a subjectes de dret.

L'esmentat informe assenyala el manteniment de les pràctiques d'esterilització forçosa en dones amb discapacitat psicosocial i intel•lectual, així com la submissió a avortaments coercitius, com a pràctiques que s’han d’erradicar. Com també indica que cal suprimir la mesura de la incapacitació jurídica, que possibilita que una tercera persona prenga decisions en nom de la dona o l'home amb discapacitat, substituint-lo per un sistema de suports en la presa de decisions. Alhora critica l’existència de textos legals com la Convenció de Drets Humans i Biomedicina del Consell d'Europa, de 1997, que justifiquen l'ús de la coerció contra les dones i homes amb discapacitat en matèria sanitària, i considera molt important garantir la llibertat i el consentiment informat del subjecte afectat a l'hora de dur a terme tractaments mèdics. A més, informa que més de la meitat de les persones amb discapacitat no tenen prou recursos econòmics per a pagar-se totes les seues necessitats sanitàries.

D’altra banda, el proppassat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Les violències que pateixen les dones amb diversitat funcional, ja siga en institucions, en l'entorn familiar o en qualsevol altre àmbit, sempre han sigut invisibilitzades tant conscient com inconscientment. Tots els tipus de violències (física, psicològica, econòmica, social, etc.) són més intenses quan afecten a dones amb discapacitat per les seues situacions personals que, en la majoria dels casos, és de total indefensió i les conseqüències de les quals poden durar tota la vida. És molt significativa la dada publicada a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir, quasi una de cada tres, declara que ha sigut víctima de violència de gènere. A més, les seues possibilitats de denunciar sovint són gairebé inexistents. En aquest aspecte s’ha de destacar positivament la posada en marxa del projecte ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol•liciten.

A l’àmbit laboral segueixen vigents les bretxes salarials. Segons les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat», basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, la bretxa salarial existent en el cas de les dones amb discapacitat amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada -segons dades de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals-, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa patent que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por al fet que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col•lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, seguint les seues tasques d’indagació sobre qüestions que afecten el dia a dia de les persones amb diversitat funcional, s’ha dedicat aquest any a cercar quina és la percepció, el coneixement, l’ús i la penetració de les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) en aquest col•lectiu. A tal fi, des d’aquest Grup, es va configurar una xicoteta enquesta que es va distribuir entre els diferents col•lectius de persones amb discapacitat, principalment, de la província de Castelló. Un fet que ja és evident és que el coneixement i domini d’aquestes tecnologies ja resulten imprescindibles i que qui no tindrà uns coneixements mínims en l’ús no podrà desenvolupar la seua vida amb la mateixa fluïdesa que la resta de ciutadania; fins i tot podria quedar-se fora de la societat digital, amb tot el que això comportaria. Per aquest motiu, és molt important que es complisquen els articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en els quals es requereix als Estats part que emprenguen o promoguen la investigació i el desenvolupament, i fomenten la disponibilitat i l'ús de noves tecnologies, incloses les tecnologies de la informació i les comunicacions (article 4, apartat g); així com que promoguen l’accessibilitat a les esmentades tecnologies (article 9, apartats g i h) per part de les persones amb diversitat funcional.

Per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, una vegada més, recordem el lema que referma la diversitat i la igualtat com valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:

Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXX 18/12/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (109)

«Una de cada tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»

 

Com cada 25 de novembre es commemorarà el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat, més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals, econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i, mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.

Quant a les dones amb discapacitat no hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

Els casos de violació o d’abusos en què les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.

Més enllà de la seua diversitat funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol tipus de violències masclistes.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXIX 27/11/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (108)

«Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018»

 

Comencem aquest article exposant que Mar Dalmau i Cèsar Gimeno som persones amb paràlisi cerebral i que en aquest text inclourem vivències que hem experimentat en massa ocasions.

L’any 2011 la Confederació Espanyola de Federacions i Associacions d'Atenció a les Persones amb Paràlisi Cerebral i Afins –més coneguda com ASPACE- va començar a celebrar el Dia Nacional de la Paràlisi Cerebral. Dos anys més tard, aquesta confederació va considerar interessant afegir-se a la celebració internacional del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral –o World Cerebral Palsy Day–, instituïda i impulsada per associacions de més de 50 països de tot el món, que fins ara s’havia vingut commemorant cada primer dimecres del mes d’octubre. A partir d’enguany, aquest dia internacional que té l'objectiu principal de sensibilitzar i informar a la societat sobre la realitat i necessitats que tenen les persones amb paràlisi cerebral i les seues famílies, es va decidir que tindrà data fixa: el 6 d’octubre.

Amb aquest motiu, els dies 5 i 6 d’aquest mes, va tindre lloc al pavelló de l’Institut de Lekaroz, a la Vall de Baztan (Comunitat Foral de Navarra) el Congrés del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018 en el qual van participar més de 400 persones –més de 100 amb paràlisi cerebral- que, entre altres qüestions, van assenyalar la necessitat de canviar el model d’atenció i de serveis perquè no es discrimine les persones pel seu lloc de residència, ja que en el medi rural són nombrosos i freqüents els casos de persones amb paràlisi cerebral que no tenen accés a l’atenció que precisen només pel fet de residir en aquest entorn. La ponència marc de l’esmentat congrés portava el títol de «La afectividad y la sexualidad de las personas con parálisis cerebral: no mires a otro lado», atès que aquest any s’ha centrat a  donar visibilitat a la sexualitat de les dones i homes amb aquesta diversitat funcional per tal de conscienciar la societat en general, i sobretot al seu entorn més proper –inclosa la família-, que tenen el dret i la necessitat, com la resta de la ciutadania, d’expressar-la lliurement i comptant amb les condicions d’intimitat i espai requerits. Així mateix, s’ha de reivindicar el dret a tenir una privadesa a l'hora de dutxar-se o canviar-se de roba, perquè és massa habitual que el personal o familiars que assisteixen a persones en situació de dependència creguen que tant ens fa que estiguen les portes obertes i que entre gent sense permís pel simple fet de necessitar ajuda. Ací us indiquem l’enllaç al vídeo de la campanya per si desitgeu veure’l: https://www.youtube.com/watch?v=rcc2_Y55tPs

Per a qui no teniu massa idea sobre què és la paràlisi cerebral, us direm que és una discapacitat permanent i no progressiva, causada per una lesió al cervell que pot produir-se durant la gestació, el part o els primers anys de vida de la criatura. Per aquesta raó es denomina PCI (Paràlisi Cerebral Infantil). Les conseqüències solen ser, generalment, una discapacitat física irreversible i persistent al llarg de tota la vida que afecta el moviment del cos i la coordinació dels músculs, a la qual també es pot afegir una discapacitat sensorial i/o intel·lectual. El grau d’afectació pot ser lleu, moderat o sever, fet que fa que siga una diversitat funcional que es manifesta en un ventall de tipologies molt ampli, per la qual cosa les necessitats d’atenció de cadascuna de les persones amb paràlisi cerebral són ben diferents. Per això és del tot imprescindible contemplar el col·lectiu afectat com a específic, diferenciat dels grups de la classificació oficial de discapacitats, açò és, física, sensorial, intel·lectual o malaltia mental. Per cert, massa sovint, molta gent cau en l’error de pensar que per tenir una PCI i manifestar una afectació física molt greu també està afectat cognitivament, quan la realitat és que en molts casos no té res a veure. S'ha de tractar a la persona abans d'etiquetar-la.

Una altra característica de les dones i homes amb paràlisi cerebral són els greus problemes de comunicació verbal que manifestem en la majoria de casos, que dificulten molt la nostra interrelació amb la resta de la ciutadania. I ens emprenya molt la gent que creu que ens enganya quan ens diu que sí que ens ha entès, quan nosaltres, per la cara de fava que posen, sabem que no hi han entès ni pipa. Això ens sembla un menyspreu a la nostra intel·ligència i preferim, si cal, que ens facen repetir mil vegades la paraula o la frase que no entenen. D’altra banda, per experiència pròpia, us direm que resulta molt dur que parlen de tu, en la teua presència, com si no te n’assabentares de res; que diguen davant de tu que no tens cap enteniment i que «ets un tros de carn batejada». Si us plau, mai no deixeu de respectar a totes les persones, siga quina siga la seua situació i circumstàncies. No xafeu la dignitat de cap ésser humà.

La diversitat és un valor que no té preu!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXVII 29/10/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (107)

«ALBA, un nou recurs dirigit a dones amb sordesa víctimes de violència de gènere»

El proper 28 de setembre es compliran seixanta anys de la institució per Nacions Unides de la Diada Internacional de les Persones amb Sordesa. La finalitat d’aquesta commemoració és la de visibilitzar un tipus de diversitat funcional que manifesten prop d’un milió de dones i homes, en diferents graus i patologies, només a l’Estat espanyol. Aquestes persones, la discapacitat de les quals passa totalment desapercebuda si no es té un tracte directe amb elles, pateixen una discriminació absoluta en una societat en la qual s’interactua bàsicament a través del llenguatge oral i dels sons. Les disfuncions auditives, i encara més en els casos que afecten la capacitat d’aprendre o usar la parla oral, fan que tinguen moltes dificultats per a comunicar-se, així com per a rebre la informació imprescindible per a desenvolupar una activitat diària amb la mateixa mínima normalitat i seguretat que la resta de la ciutadania. S’hi podria adduir que amb les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) és molt fàcil comunicar-se mitjançant missatges escrits, però en la pràctica no són tan efectives com podria semblar per a les persones amb sordesa; sobretot per l'analfabetisme funcional que evidencien aquestes. Tenen molts problemes per a comprendre paraules escrites que representen conceptes i necessiten la interpretació en llengua de signes per a entendre el seu significat. Per aquesta raó, és essencial que la disponibilitat de serveis d’interpretació en llengua de signes es generalitze en tots els àmbits. I ací sí que serà fonamental que les TRIC esdevinguen la ferramenta que faça fàcil i ràpid l’accés a un d’aquests serveis.

Un bon exemple de la utilitat de les TRIC per a millorar la qualitat de vida d’aquestes persones és ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol·liciten. Des d’ALBA s’orienta les víctimes de violència masclista en tot allò que necessiten (serveis jurídics, recursos especialitzats d’atenció a víctimes, subvencions...), a més de fer-se un seguiment de cada cas. D’altra banda, també orienta el cercle proper a la víctima (família, amistats...) i ofereix servei de consultoria per a assessorar a entitats públiques i privades que treballen amb les víctimes de violència de gènere. Com va declarar Concha Díaz, presidenta de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), «les dones sordes són un col·lectiu especialment vulnerable davant la violència de gènere, fins el punt que algunes ni tan sols saben que estan sofrint aquesta violència, i encara menys què hi poden fer, quins drets tenen i quins serveis hi ha a la seua disposició».

El projecte ALBA, posat en marxa per la CNSE amb la col·laboració de la Fundació Mutua Madrileña, va ser un dels seleccionats en la VI Convocatòria Anual d’Ajudes a Projectes d’Acció Social, en concret en l’apartat de lluita contra la violència de gènere, que patrocina l’esmentada fundació. A aquesta iniciativa per a promoure la igualtat efectiva i prevenir les violències cap a les persones amb sordesa s’hi sumen altres com un programa de promoció accessible d’hàbits saludables, una campanya contra el micromasclisme i la formació de voluntàries per a la prevenció de la violència de gènere en dones sordes, que la CNSE desenvolupa des de fa anys amb el suport de la seua xarxa associativa. La web a través de la qual es pot contactar amb el servei d’atenció del projecte ALBA és: http://www.cnse.es/proyectoalba/index.php#popup.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló ens congratulem d’aquest projecte que hauria de servir per a esperonar, tant les administracions públiques com altres entitats, a fer més accessibles a totes les dones, sense importar les seues circumstàncies personals, tots els recursos relacionats amb la prevenció i assistència a les víctimes de violència de gènere.

 

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXV 24/09/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (106)

«Les barreres urbanístiques, arquitectòniques o socials de cada dia»

La boccia és un esport adaptat que practiquen, sobretot, les persones afectades per paràlisi cerebral sense segregació per sexes, en el qual hi ha diverses categories derivades del grau de mobilitat de les extremitats. D’aquesta modalitat esportiva, que a qui no la conega se li podria descriure com una mena de petanca adaptada, es va fer una exhibició a la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) el proppassat dia 8 de juny per a tancar la Primera Lliga de Boccia Intercentres, una competició en la qual participen equips que representen centres que atenen a persones amb diversitat funcional a la ciutat de Castelló. En l’exhibició van participar quatre components de l’equip del centre Maset de Frater -tres hi havien competit una setmana abans en el Campionat d'Espanya de Clubs que es va celebrar a Sevilla- i un d’aquests és Sergio Sanahuja Domingo, que el 2017 es va proclamar campió autonòmic representant al club Bamesad de Cocemfe Maestrat, com fa sempre que competeix en modalitat individual; concretament en la categoria individual BC3 reservada a persones amb una disfunció locomotriu important a les quatre extremitats, que pot ser d’origen cerebral o no, i que utilitzen material auxiliar per a poder practicar la boccia.

Sergio és col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia i ha sigut qui ens ha passat la informació per a publicar aquest article. Ens ha explicat que la demostració de boccia es va fer a la pista d'hoquei de les instal·lacions esportives de l’UJI i que, amb anterioritat, l'entrenadora de l’equip de Maset de Frater la va visitar per a comprovar si era accessible. Al veure que hi havia un graó molt difícil de salvar amb una cadira de rodes, va contactar amb la persona responsable de l'Àrea Esportiva de l’UJI per a suggerir si podrien posar-hi una rampa. La resposta va ser afirmativa i el dia de l'exhibició hi havien posat una rampa portàtil, però aquesta era molt perillosa tant per la seua inestabilitat, perquè es movien els dos rails que la formaven, com per ser molt estreta i inclinada. A més, per a acabar-ho de complicar, tot just davant de l'accés hi ha la columna metàl·lica d’un fanal que dificulta encara més la maniobra de les cadires de rodes. Totes aquestes anomalies, a banda de restringir la llibertat de moviment de les persones amb mobilitat reduïda, posen en perill la integritat física d’aquestes i d’aquelles que, com en l’esmentat cas, ajuden a superar la barrera arquitectònica en qüestió.

Una universitat tan avançada en molts aspectes com és l’UJI no ha de tenir barreres com la descrita. Totes les seues instal·lacions, sense excepcions, han de complir amb les normatives d’accessibilitat universal, com ja ho fan molts dels seus espais. En el cas de la pista d’hoquei, es podria adduir que no és un lloc que hagen d’usar habitualment persones que es desplacen en cadira de rodes, però seria una errada d’apreciació perquè l’accessibilitat no s’ha d’aplicar en funció de l’ús. A més, si és una pista d’hoquei, també s’hauria d’haver tingut en compte la modalitat d’hoquei adaptat, que es practica amb cadira de rodes i que en algun moment podria exercitar-se en aquesta instal·lació. D’altra banda, cal recordar que l’accessibilitat universal no té per què implicar un encariment si s’inclou en el disseny original; allò que la fa cara són les adaptacions, les reformes. Per això cal tenir-la present en tots els projectes nous i anar adaptant, de mica en mica, les instal·lacions ja construïdes perquè les puguen usar tota la ciutadania.

Desitgem que el nou Consell de Direcció que regeix l’UJI, encapçalat per la rectora Eva Alcón –a qui desitgem molta sort i encert-, incloga entre les seues prioritats la supressió de barreres urbanístiques i arquitectòniques que hi ha arreu del campus Riu Sec i, així, aconseguir una universitat 100% inclusiva per a totes les persones.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CXII 16/07/2018)