AMB CAMES QUE RODEN (64)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA 

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2014

Com cada any, avui es commemora el Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat, jornada instituïda per Nacions Unides en 1982 amb el propòsit d'ajudar a entendre les qüestions relacionades amb la discapacitat, els drets de les persones que la manifesten i els beneficis que es derivarien de la integració d'aquestes en tots i cadascun dels aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural de les seues comunitats.

I també, com cada any, hem de seguir denunciant els greuges que afecten a les persones amb discapacitat. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) per dues vegades ha anul·lat el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, per estimar que el copagament s’ha de regular com a taxa perquè aquest servei és «objectivament indispensable per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars». Així que el Consell, insensible a les protestes de les persones afectades, ja ha anunciat que va a regular per llei el copagament aplicat a les persones majors o amb discapacitat que són usuàries de serveis de residències o centres de dia gestionats per la Generalitat, per a convertir-lo en una taxa. Amb aquesta mesura, simplement s'assegura que podrà continuar esplomant encara més les paupèrrimes economies d’aquelles persones que més necessitat de suport tenen.

D'altra banda, el president del Generalitat Valenciana va anunciar una baixada d'impostos que, va afirmar, beneficiarà a «tota la ciutadania». Així mateix va declarar que ja no exigirà més sacrificis als valencians (i se suposa que tampoc a les valencianes). Tot açò dóna motiu per a pensar que el Molt Honorable President no inclou a les persones amb discapacitat en situació de dependència entre aquesta «ciutadania». I si no és així, que explique si l'aplicació del copagament a aquestes dones i homes que usen els serveis assistencials públics a causa de les seues circumstàncies personals que fan necessària una atenció contínua, en molts casos durant les 24 hores, no és un greuge i un atac directe a la mínima qualitat de vida a la qual tenen dret com a ciutadanes i ciutadans. Perquè per a aquestes persones la baixada d'impostos no representarà cap millora en les seues economies; doncs la gran majoria d'aquestes persones perceben pensions i prestacions per sota del salari mínim i després d'abonar el copagament només els queda una quantitat ínfima per a fer front a les seues despeses personals, entre les quals es troben les de medicaments, roba, productes d’higiene, etc., i es queden sense diners per a poder mantenir una mínima vida social, anar al cinema o assistir a qualsevol altre espectacle.

I per si no fóra bastant oprobi aquest copagament i les retallades patides durant els últims anys, tampoc no deixen d’esclatar casos de malversació de cabals públics, així com de l'ús, o abús, de mitjans, recursos o personal en benefici propi per part de persones amb i sense discapacitat que exercien –i en algun cas encara ho fan- càrrecs importants en entitats públiques de l'àmbit de la discapacitat. I, com tristament és habitual en temes relacionats amb la corrupció i el malbaratament, la Comunitat Valenciana és de les comunitats on més casos es descobreixen.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat està encara molt lluny de ser un factor que incidisca de manera positiva en l'esdevenir diari d'aquestes ciutadanes i ciutadans. De la mateixa manera que el dret a una vida independent, dret reflectit en aquesta Convenció, està lluny de ser una possibilitat per a moltes dones i homes per la falta d'accessibilitat als recursos i suports necessaris per a poder desenvolupar-la.

Per a acabar recordarem el lema de la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional que durant set edicions va recórrer els carrers de Castelló de la Plana proclamant que la diversitat i la igualtat són valors innegociables:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXVI. 09/12/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (63)

Totes les persones de bé hauríem de tenir consciència que la violència de gènere és una de les xacres més vergonyoses i doloroses que arrossega la humanitat i que encara és més penosa de suportar quan es produeix en una societat moderna i –suposadament- civilitzada com és la nostra. Sí, si més no, molts casos ixen a la llum i, de vegades, s’evita que avancen fins al desenllaç irreparable del femicidi. Però una immensa majoria de les situacions de violència envers les dones, si no deriven en episodis de violència com malauradament és tan habitual a l’Estat espanyol, restaran per sempre en la foscor més perversa, ja siga per manca de proves o perquè les víctimes i el seu entorn tenen por a les represàlies que puguen sofrir si denuncien. L’índex dels casos de violència coneguts no baixa amb el transcórrer dels anys malgrat l’existència de programes de prevenció i d’intervenció que, vistos els resultats, sembla que no són prou efectius ni suficients, o és que no s’apliquen com caldria. Sense oblidar els factors socials o culturals que propicien l’exercici de la violència contra les dones, potser perquè vivim en una societat que no es capaç de transmetre els valors de la igualtat, la no violència, el respecte a la diversitat i tants d’altres que millorarien la convivència.

 

Una part encara molt més oculta de la violència de gènere és la que pateixen les dones amb discapacitat, manifestada tant amb agressions físiques com maltractaments psicològics. El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha apuntat que alguns aspectes claus de la Llei de Violència de Gènere cal modificar-los. Una de les seues propostes és la incorporació d'indicadors de gènere i discapacitat en la recopilació de dades i estadístiques sobre violència, ja que, ara mateix, no hi ha informació estadística sobre el nombre de dones amb discapacitat que pateixen maltractaments físics i psicològics, malgrat que s'estima que la xifra és elevada i que aquestes dones tenen cinc vegades més de probabilitats de ser víctimes de violència que la resta de població femenina. Així mateix, el CERMI recorda que tant l'esterilització forçosa com l'avortament coercitiu es segueixen practicant, sobretot en el cas de les dones i xiquetes amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, sense tenir en compte la seua opinió ni demanar el seu consentiment, adduint que s’apliquen pel seu benestar, i afirma que aquestes pràctiques han d’estar considerades formes de violència contra la dona perquè aquests actes poden arribar a equivaldre a la tortura. L'esmentada entitat també creu necessari ampliar el concepte de violència contra les dones i les xiquetes adoptant la redacció del Consell de Drets Humans de Nacions Unides que diu que la violència contra les dones i les xiquetes amb discapacitat contempla, no solament la infligida per la parella o cònjuge, sinó també aquella que procedisca d’altres membres de l'entorn familiar i institucional (l’exercida per cuidadors i cuidadores), ja que són qui més fàcil accés tenen a la seua intimitat, en especial en el cas de les xiquetes.

 

Els recursos per a combatre la violència envers les dones són limitats i poc accessibles per a les dones amb discapacitat, tant per raons socioculturals com físiques (per exemple les barreres arquitectòniques de les cases d'acolliment). Les administracions públiques haurien de prendre consciència que aquestes dones que són víctimes per partida doble –per raons de gènere i per la seua discapacitat- necessiten que s’apliquen mesures especials i que siguen efectives per evitar la seua indefensió davant del terrorisme masclista.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXV. 24/11/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

 

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

 

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.

 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXIII. 27/10/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (61)

Parlar de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional s’està convertint, tal com ha de ser, en quelcom natural perquè és una faceta molt important en el desenvolupament de l'ésser humà. En anteriors articles publicats en aquesta columna s’ha fet referència a diferents aspectes relacionats amb visions discriminatòries, entrebancs, etc., amb què es troben les dones i homes amb discapacitat a l’hora d’expressar la seua sexualitat. En aquesta ocasió tractarem dels joguets eròtics i sexuals, uns complements que poden enriquir i trencar la monotonia de la vida sexual de qualsevol parella o representar una bona opció per a assolir el plaer en solitari.

En el cas de les persones amb diversitat funcional, com ja hem dit en anteriors articles, la immensa majoria no tenen les mateixes oportunitats que poden assolir altres subjectes per a viure la seua sexualitat de manera digna i normalitzada. Per això no és d'estranyar que, si ens referim a aquestes joguines eròtiques, gosem catalogar-les com a productes de suport perquè poden ser de gran ajuda en parelles en què una o les dues persones que la integren manifesten alguna mena de discapacitat física o disfunció fisiològica; així com també esdevenen uns accessoris fonamentals per a dones i homes amb diversitat funcional que, ja siga per lliure elecció o davant la dificultat de trobar una persona amb qui mantenir relacions sexuals, recorren a la masturbació com a única pràctica sexual.

 

De la importància de satisfer les necessitats especials que manifesta aquest col·lectiu, referides a productes eròtics que estiguen adaptats, ja se n'han adonat en àmbits propers a la discapacitat, fet pel qual es van posant en marxa iniciatives per a crear nous productes adaptats perquè totes i tots hi puguem accedir al seu ús sense cap tipus d'impediment o, si més no, amb la màxima autonomia possible. Però aquestes iniciatives encara són minoritàries i el disseny dels articles és poc atractiu. És evident, com succeeix amb tota mena de productes, que l‘oferta i la demanda són els factors que qüestionen l’evolució de la seua disponibilitat, qualitat, varietat, etc., i que de vegades no resulta fàcil esbrinar quin obstaculitza a l’altre, si és la manca de demanda qui frena el creixement de l’oferta o és a l’inrevés. I un altre element relacionat són els preus i els llocs on es puguen adquirir aquests productes. La normalització absoluta seria que pogueren trobar-se en sex shops tot i que potser les ortopèdies serien el millor canal de distribució perquè el personal d’aquests establiments, en general, té preparació per entendre i atendre les necessitats de la clientela. L’adaptació d’aquests estris eròtics, en molts casos, hauria de ser personalitzada; per exemple, una ansa col·locada amb diferent grau d’inclinació hi pot millorar l’adaptació. Però, compte!, si per vendre’s en una botiga especialitzada els seus preus han de ser de luxe com succeeix amb altres articles de primera necessitat que es venen a les ortopèdies, malament, no seran assequibles per a moltes persones.

La integració en l’àmbit de la sexualitat s’ha de fer efectiva eliminant tots els obstacles possibles perquè puguem manifestar-la en la mesura de les nostres circumstàncies individuals, però amb les mateixes oportunitats perquè les nostres diversitats no siguen un impediment per a poder gaudir del sexe.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número XXXI. 29/09/2014)

 

AMB CAMES QUE RODEN (60)



La sexualitat de les dones sempre ha estat invisibilitzada, i quan es fa visible, gairebé en totes les ocasions, és des d'una perspectiva esbiaixada i manipulada per homes per tal d’ajustar-la a la seua iconografia amb l’objectiu de satisfer els seus desitjos libidinosos. En el cas de les dones amb diversitat funcional aquesta manipulació encara és més deforme, alhora que contradictòries són les visions que s’hi manifesten perquè igual se'n diu, d'una banda, que «aquestes dones no tenen sexualitat» –perquè l’oculten interessadament- o pel contrari, a l'extrem oposat, s'afirma que tenen un comportament sexual «aberrant i desenfrenat», sense que entre ambdues visions hi haja cap altra alternativa. Unes posicions tan insensates que, sovint, intenten justificar la violència sexual masclista que pateixen les dones amb discapacitat tot dient que encara se’ls hi fa un favor perquè, en la seua situació, d’altra manera no tindrien ocasió de “gaudir” d’una relació sexual.

A més, les dones amb diversitat funcional, com succeeix en la quasi totalitat d’àmbits, en el terreny de la sexualitat també són víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat. Fins i tot a l’hora de dur a terme investigacions i d’intentar implementar solucions per a capgirar aquesta alienació forçada del seu dret a manifestar la sexualitat que pateixen aquestes ciutadanes i ciutadans, les dones amb discapacitat són marginades gairebé sempre. Un bon exponent n’és l’assistència sexual. En molts dels models que es proposen per a instaurar aquest recurs les necessitats de les dones amb diversitat funcional semblen quedar en un segon pla, quan no són ignorades de bon principi en la majoria dels casos. Fet que també es produeix en el camp cinematogràfic, en el qual la diferència entre el nombre de pel·lícules protagonitzades per dones o homes amb diversitat funcional és brutal a favor d’aquests.

En la tercera sessió del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, que va tenir lloc aquest mes, també es va fer palesa una vegada més la importància de les accions per a normalitzar la sexualitat d’aquestes dones que en molts casos no són capaces ni d’exposar les seues dificultats i necessitats que tenen a l’hora de plantejar-se manifestar-la. Des del grup es va fer una crida perquè facen aportacions personals sobre aquest tema i, així, significar que la sexualitat és una qüestió de primer ordre també per a les dones (l’Organització Mundial de la Salut considera la sexualitat com un aspecte central de l’ésser humà al llarg de la seua vida).

Us recordem que es poden remetre aportacions a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es. Fes-vos visibles!

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIX. 28/07/2014)

 

 

AMB CAMES QUE RODEN (59)

Els tabús que han envoltat des de sempre la sexualitat –i sobretot la de les dones- sembla que, de mica en mica, es van diluint. La informació i l’educació sexual s’han anat normalitzant i estenent, però, com ha estat habitual en tants altres àmbits, a les persones amb diversitat funcional se’ls hi ha negat l'accés tot adduint que aquestes eren subjectes asexuats i, per tant, no en tenien cap necessitat. Amb aquest plantejament se’ls hi ha privat de tota oportunitat de poder expressar la seua sexualitat, un dret humà universal. Per sort, en els darrers temps, aquesta situació es va capgirant gràcies a les iniciatives de moltes persones expertes, grups, organitzacions, etc., que investiguen sobre tot allò relacionat amb la sexualitat i van desmuntant alguns dels mites absurds que han tergiversat la sexualitat de les persones amb discapacitat, alhora que estan donant respostes i suport a les dones i als homes que pel seu grau de dependència requereixen recursos humans i tècnics per a manifestar-la.

Una de les qüestions que s’estan debatent a bastament en els mitjans de comunicació i, encara més, en les xarxes socials és la de la formalització de la figura de l'assistent/a sexual. Hi ha molta polèmica al seu voltant per l’equiparació de l’assistència sexual amb una forma de prostitució, fet que fa que des d’alguns sectors del moviment feminista es manifesten reticències a la seua regulació. Un dels motius és que malgrat la formació específica que es demana a les persones que presten assistència sexual en aquells països en què existeix alguna mena de reglamentació -Suïssa és l’únic que té una legislació al respecte-, els serveis acaben realitzant-los prostitutes professionals i per aquest motiu titllen aquestes pràctiques com una forma de prostitució encoberta. A banda, també hi ha  controvèrsia quant a quina formació hi han de rebre i si només podran optar a prestar aquests serveis persones que aparentment no tinguen cap diversitat funcional. Així mateix, una altra vessant que crea debat és si el fet de circumscriure l’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional no suposarà una nova forma d'aïllament social.

Entre les iniciatives conegudes que s’han posat en marxa a l’Estat espanyol es poden destacar algunes com Sex Asistent, una associació creada a Barcelona l’any 2012 per Silvina Peirano, orientadora sexual en discapacitat, que ara mateix té presència a Espanya, Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Israel, amb un projecte d'investigació l’objectiu del qual és la promoció de l'assistència sexual. No és una associació que gestione aquesta mena de serveis sinó que treballa per a la formació del personal que s’implique en la pràctica.

D’altra banda, Tandem Intimity, una iniciativa de Tandem Team Barcelona (associació creada per a la integració de les persones amb diversitat funcional en els àmbits sexual, laboral, emocional i cultural), segons s’indica a la seua pàgina web, és la primera proposta explícita d’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional a l’Estat espanyol. Tandem Intimity, que té com a referència el model belga i holandès, posa en contacte a les persones amb diversitat funcional que desitgen compartir la seua intimitat i la seua sexualitat amb el voluntariat disposat a prestar assistència sexual amb què compta l’associació. Aquest voluntariat el formen dones i homes, amb qui l’associació manté una entrevista prèvia per tal d’avaluar les seues capacitats, així com la seua disposició i allò que poden oferir; és a dir, quins límits posen al seu intercanvi sexual i quins tipus de discapacitats atendrien (física, psíquica, sensorial,...). Aquelles persones que només cerquen una retribució econòmica són descartades. Quant al perfil de les que són admeses, la majoria tenen experiència en àmbits com la infermeria o l’assistència personal i una característica que cal destacar és que s’atenen diferents tendències sexuals. D’altra banda, Tandem Intimity no cobra per la seua mediació entre les persones usuàries i el personal assistent. A més recomana que si les parts acorden una compensació entre elles per les despeses de desplaçament, etc., aquesta no supere els 75 euros.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat ens agradaria encetar un debat obert a tota la societat per a conèixer les vostres opinions sobre aquesta qüestió. Les podeu remetre a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es o expressar-les en el Facebook del grup: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/

Vosaltres què n’opineu?

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXVII. 23/06/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (58)

Una de les conclusions a què es van arribar després d’escoltar tant les exposicions de Cinta Escalera, psicòloga especialitzada en la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat intel·lectual, com les aportacions que hi van fer la resta de participants durant la xarrada-col·loqui sobre sexualitat i discapacitat celebrada el proppassat 9 de maig, és la importància de l’existència de fòrums per intercanviar experiències i fer visibles els obstacles i les necessitats que tenen les persones amb diversitat funcional per a desenvolupar amb normalitat la vessant afectivosexual de les seues vides.
A l’acte, que va estar organitzat per la Fundació Isonomia en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat que continua desenvolupant el tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional», hi van assistir professionals que treballen en associacions, serveis i centres d’atenció a persones amb discapacitat -sobretot intel·lectual-, que van manifestar la manca d’informació que troben al voltant d’aquesta temàtica i la necessitat de promoure espais en què es promoga el debat però protagonitzat per les mateixes persones amb discapacitat. S’hi va assenyalar que és fonamental que les mateixes dones i homes amb diversitat funcional exposen les seues dificultats i carències a l’hora d’expressar la seua sexualitat.
Entre les iniciatives que es van proposar per a fer visible aquesta situació i aconseguir que s’escolten les veus dels i de les protagonistes està la d’elaborar una publicació amb els relats en primera persona que aporten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que hi vulguen col·laborar. Les narracions s’haurien de basar en aquests tres aspectes: què representa la sexualitat en les seues vides; com la posen en pràctica, i com els agradaria viure-la. Quant a l’extensió dels escrits hauria d’estar entre dos i cinc folis. 

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat animem a totes les persones que ho desitgen que facen aportacions remetent els seus testimonis a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXV. 26/05/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (57)

Les persones amb discapacitat tenen el dret al respecte de la privacitat i el dret a la salut sexual, ambdos recollits en l’article 22 i l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. I precisament sobre aquests dos temes es debatrà en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia continuant amb el desenvolupament del tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: Importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional».

Cinta Isabel Escalera, psicòloga especialitzada en sexologia que desenvolupa la seua tasca professional en l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS), presentarà el documental «Una habitació pròpia», que tracta sobre com dur a terme la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat dins de les institucions basant-se en les experiències derivades de les accions que ha implementat l’IVAS en aquest sentit, sobretot amb persones que manifesten una discapacitat intel·lectual. Un dels aspectes que tractarà en la seua intervenció -que també es reflecteix en l’esmentat documental- és la manca d’un espai privat que afecta a les persones amb diversitat funcional a l’hora de poder expressar la seua sexualitat, ja siga en solitari o mantenint relacions sexuals amb una altra persona. Aquesta carència d’intimitat és un dels factors que impedeixen o dificulten la llibertat sexual de les persones amb diversitat funcional que depenen d’altres a l’hora de dur a terme activitats bàsiques de la vida diària i que s’aguditza si el seu entorn no és conscient de la importància que té per a totes les dones i tots els homes comptar amb les condicions adequades per a exercir el dret a manifestar la seua sexualitat.

La xarrada-col·loqui tindrà lloc el divendres 9 de maig, a les 16.00 h, a l'aula TD0302FJ (sala de juntes) situada en la segona planta de l'edifici TD de l'Escola Superior Tecnologia i Ciències Experimentals de la Universitat Jaume I, i hi podran assistir totes les persones interessades que així ho desitgen. 

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIII. 28/04/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (56)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia durant l’any 2013 va dedicar la seua activitat a treballar sobre la importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb discapacitat, sense deixar de banda la violència masclista que pateixen encara més que la resta de dones amb l’afegit de la discapacitat que, en molts casos, les fa persones més vulnerables. Una violència que es manifesta de diferents maneres i en distints graus, des del rebuig més ofenedor (que es pot expressar mitjançant mirades despectives), fins a abusos (relacions no consentides, tocaments,...), passant per l'agressió verbal. Així mateix hi ha diferències entre els casos d’abusos perpetrats en residències o altres centres d’atenció, per part de cuidadors i cuidadores professionals, i els succeïts a l’àmbit domèstic, comesos per familiars o persones conegudes de la víctima, ressaltant la situació d’indefensió que existeix i les greus dificultats que hi ha per a poder eixir d’aquest cercle viciós.

 

En les recerques que s’han realitzat sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional en general, i de les dones amb discapacitat en concret, ha quedat palesa una visió molt estesa que reflecteix que o bé "no tenen sexualitat" (està absolutament invisibilitzada) o bé es considera que "és un comportament aberrant", sense que entre una opció i una altra hi haja possibilitats sexuals intermèdies. Aquestes visions de la sexualitat de les persones amb discapacitat, desafortunadament, són molt generalitzades i es basen en el desconeixement i la negació dels drets d’aquestes dones i homes a expressar i manifestar les seues inquietuds sexuals com la resta de ciutadanes i ciutadans.

Sobre quina seria la millor manera de fer arribar a la ciutadania en general, i a les famílies implicades directament en particular, una certa reflexió sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, el grup de treball va concloure que un bon mitjà pot ser Internet i les xarxes socials (com blogs, Facebook, Twitter...). És evident que en Internet es reflecteixen les tendències i interessos de la societat i el tema de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, en aquests darrers anys, està suscitant moltes iniciatives, treballs, projectes i debats que s’estan difonen pels diversos mitjans de comunicació i que tant en webs específiques com en les xarxes socials estan tenint molt de ressò. La quantitat de materials relacionats amb el tema és molt abundant i per això des del grup es va decidir la creació d’un grup de Facebook -Grup de Treball sobre Discapacitat- l’objectiu del qual és que esdevinga un lloc on es pengen tots els materials i opinions sobre el tema específic que es treballe cada any des del grup, i que durant els seus primers mesos d’existència ja ha registrat moltes entrades amb informació qualitativa sobre sexualitat i persones amb discapacitat.

Així, les conclusions extretes fan avaluar com a necessari continuar aprofundint durant l’anualitat de 2014 la mateixa temàtica, pel seu interès i actualitat en l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. 

Així, les conclusions extretes fan avaluar com a necessari continuar aprofundint durant l’anualitat de 2014 la mateixa temàtica, pel seu interès i actualitat en l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. 

Totes les persones interessades en el tema, tant a títol personal com des d’associacions o altres tipus d’entitats, poden contactar amb el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia escrivint a l’adreça cesar.gimeno@uji.es  o cercant el grup de Facebook ja esmentat més amunt.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XX. 24/02/2014)

 

Un año mas y sigo progresando

Hoy cumplo 41 años y mirad desde hacía algunos ya había abandonado la idea de buscar trabajo, siendo realista mí CV no es muy bueno, es más bien normal pero no me quejo de él ya que es lo que he conseguido con mucho esfuerzo. Todo esto viene porque un día apareció un amigo    al cual la verdad es que le hacía poco caso y era él quien me hablaba siempre, me dijo: ¿Por qué no pruebas a trabajar desde casa (multiniveles)? Y yo siempre había visto anuncios pero siempre había pensado que era una estafa, pero de él me fiaba porque sabía que estaba metido en ese mundo y le iba muy bien, me dije: ¿Por qué no pruebas a ver qué tal? Total lo único que vas a perder es tiempo, pues llevo ya dos meses y os aseguro que si hoy me ofrecen un trabajo como muchas/os pensáis “normal” os juro que no lo iba a coger. Me gusta lo que hago y aprendo de ese mundo que muchos pensáis que es una estafa por lo que leéis u oís por la tele pero hoy en día… ¿Qué es o no es una estafa? Y en este mundo del multinivel es como todo los hay que no entran dentro de la legalidad y otros que si, al igual que si una persona te contrata te arriesgas a cobrar o no cobrar al acabar el mes pero como en muchas otras cosas. Aquí al menos nunca dejas de crecer, y hacía muchos años que no me sentía tan bien conmigo misma que lo que importa.

AMB CAMES QUE RODEN (55)

Al llarg de les nostres vides totes les persones usem infinitat d’utensilis per a dur a terme treballs, activitats de la vida diària relacionades amb l’alimentació, neteja, etc.; en definitiva eines que ens fan més fàcil la nostra quotidianitat i que, lògicament, tenen més o menys importància depenent de les circumstàncies i  necessitats de cada subjecte. Però en el cas de les persones amb diversitat funcional, molts dels objectes i dispositius que utilitzem són bàsics per a desenvolupar la nostra vida diària, augmentant la seua transcendència segons el grau de discapacitat que tenim. Entre altres aparells podem nomenar les cadires de rodes (ja siguen manuals o electròniques), crosses, audiòfons, màquina Perkins, grues, adaptacions per a l’ús de les noves tecnologies... que ens ajuden a gaudir de més independència.

El paràgraf b) de l’article 20 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que entre les mesures efectives que adoptaran els Estats part, perquè les persones amb discapacitat gaudisquen de mobilitat personal amb la major independència possible, figurarà la de «facilitar l’accés de les persones amb discapacitat a formes d’assistència humana o animal i intermediàries, tecnologies de suport, dispositius tècnics i ajudes per a la mobilitat de qualitat, inclús posant-les a la seua disposició a un cost assequible».

Això, com tantes altres coses que diu la Convenció, no s’està complint i l’accés als productes de suport -o ajudes tècniques, com s’anomenaven abans- es fa cada vegada més difícil. És irracional que molts d’aquests productes de suport, tan importants per a les persones que els necessitem, tinguen preus de veritables articles de luxe. Aquesta situació en lloc de millorar empitjora amb les retallades que es fan amb l’excusa de la crisi, que afecten les subvencions atorgades des de les Administracions per a la seua adquisició i, també, amb l’allargament dels terminis de sol·licitud. Comprar, per exemple, una cadira electrònica és quelcom impossible per a moltes persones si no és a través de les ajudes de l’Administració pertinent. La gamma de preus és ampla, depenent de les característiques, i la més barata pot valer uns 1.500 euros que és una petita fortuna per a ciutadans i ciutadanes a qui se’ls està reduint els ingressos i les ajudes, alhora que se’ls incrementa l’aportació en el copagament dels recursos que són imprescindibles per a la seua atenció, deixant-les sense una mínima capacitat econòmica per dur una vida digna. En molts casos no es poden ni pagar els medicaments.

Un altre aspecte a esmentar és el de la qualitat dels productes de suport, que sovint deixa molt a desitjar. S’ha de tenir en compte que parlem d'aparells i dispositius essencials en la nostra vida diària, que en cas d’avaria, en molts casos, a banda de causar possibles accidents ens deixen sense l’autonomia que ens proporcionen. Sense oblidar la tardança en les reparacions i el cost d’aquestes, que quasi es podria qualificar d’atracament. Qualsevol cargol o endoll costa molt més car en una ortopèdia que en qualsevol altre establiment. Però, és clar, el dubte de si les peces més barates tindran la mateixa qualitat fa que sempre acabem comprant en les ortopèdies i això fa que l’abús continue. Sempre s’ha parlat de la complicitat entre les fàbriques i les ortopèdies a l’hora de controlar aquest gran negoci, en aprofitar-se del fet que són articles de primera necessitat per a les persones usuàries. Tot i que volem pensar que no és així, hi ha evidències difícils d’obviar.

S’ha d’exigir que cap producte de suport no es considere un article de luxe i que es facilite l’accés a les prestacions ortopèdiques, fonamentals perquè les persones amb diversitat funcional puguen desenvolupar una vida independent.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XVIII. 20/01/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (54)

Sembla que estem en una època d'atorgar premis a tort i a dret. Això està molt bé quan de veritat es reconeixen els mèrits de persones, entitats, etc., que realment contribueixen a construir un món millor. L'inconvenient és que en moltes ocasions aquests premis no són el que semblen o no és lliuren en el moment més oportú. Ben sovint s’alegrem per la concessió d’un guardó sense saber si és merescut o es tracta només d'una parafernàlia per a fer veure que es fan grans coses pel bé de la societat. La ciutadania aliena a l’àmbit, entitat o persona que rep el premi queda enlluernada pel glamur d’aquest, però les persones a les quals el fet que ha motivat l’atorgament del guardó els toca de prop, i són conscients que no es veritat tot el que s’hi ha dit, fins i tot es poden sentir ofeses per aquest lliurament. 

Això ens ha succeït a les persones amb diversitat funcional davant la concessió del Premi Internacional Franklin Delano Roosevelt sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat 2012 a Espanya per la seua activa participació en l’elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Ens hi vam quedar com les tortugues marines en empassar-se una bossa de plàstic creient que era una medusa. I aquest sentiment de badoques creix en llegir les paraules que va pronunciar la Reina Sofia el proppassat 9 de setembre durant l’acte de lliurament del guardó a la seu de l'ONU a Nova York: «La legislació interna en el meu país es va adaptar ràpidament als reptes plantejats pel nou objectiu que impulsa aqueix instrument internacional [la Convenció]. Un objectiu que deixa de considerar a aqueixes persones com meres receptores d'assistència social i sanitària per a donar-los el lloc que els correspon com veritables titulars de drets».

Sí, durant les dècades anteriors l’Estat espanyol va avançar en el reconeixement dels nostres drets i del seu exercici, i va ser un dels impulsors de la Convenció. Però que tot just ara se li faça aquest honor, quan amb l’excusa de la crisi se’ns està collant des de totes les administracions que formen part d’aqueix Estat, retallant totes les prestacions i recursos que d’alguna manera ens apropaven a la possibilitat de dur una vida digna, ens resulta, si més no, ofensiu. Perquè qui mereixem aquest guardó som les persones amb discapacitat que intentem sobreviure a les retallades sense perdre la nostra dignitat. Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana hi som especialistes, perquè el Govern valencià encara ens ho posa més difícil amb la seua legislació agressora. El Decret 113/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual s'estableix el règim i les quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, n’és un bon exemple en promulgar una brutal pujada de preus i de despeses addicionals per a les persones en situació de dependència. Aquests augments afecten els serveis d'atenció residencial, centres de dia i de nit, teleassistència, ajuda a domicili, atenció en centres de rehabilitació i integració social i d'habitatges tutelats. Per exemple, en les residències, s’haurà d’aportar un 90% de la pensió, amb la qual cosa a aquestes usuàries i usuaris els hi quedarà una misèria per a les seues despeses personals. A més, aquest Decret és tan cruel que si per alguna raó un mes no es compleix amb el copagament la sanció serà l’expulsió del recurs de què s’estiga fent ús.

Per a finalitzar aquest article us agraïm la vostra fidelitat a totes les persones que ens llegiu i us desitgem unes bones festes i un feliç any 2014.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XVI. 16/12/2013)

 



AMB CAMES QUE RODEN (53)

MANIFEST DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS  DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL

Castelló de la Plana, 3 de novembre de 2013

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per a incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha sigut retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, amb majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

AMB CAMES QUE RODEN (52)

El proper diumenge 3 de novembre la VII Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals» tornarà a recórrer els carrers de Castelló de la Plana. Des de l’Associació Diversitat funcional Universitària (ADFU), l’entitat que compta amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I per organitzar aquest esdeveniment, en la jornada de la Marxa es tractarà, un any més, fer compatibles la reivindicació del compliment de la legislació relacionada amb la discapacitat i la visibilització de les dones i homes que la manifesten amb la vessant lúdica que es reflectirà en el dinar de pa i porta i les actuacions musicals que tindran lloc al recinte de La Pèrgola per tancar-hi l’esdeveniment.

Tot seguit publiquem el programa i les maneres d’inscriure’s a la Marxa, per si voleu participar-hi recolzant les veus que tornaran a fer-se escoltar cridant “som diferents, som iguals!” per evidenciar els valors positius de la diversitat i de la igualtat.

Programa:

11:00 h   Recepció i lliurament de materials a la plaça Major de Castelló.

12:30 h   Lectura de manifest a la plaça Major.

12:45 h   Inici del recorregut de la VII Marxa no competitiva.

13:30 h   Dinar de pa i porta al recinte de La Pèrgola.

15:00 h   Actuacions musicals.

17:00 h   Cloenda de la VII Marxa.

Inscripcions:

Per telèfon:

Del 7 al 25 d'octubre al 964 729145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10:30 a 13 h)

Per correu electrònic:

Del 2 de setembre al 27 d'octubre a l’adreça marchagiat@gmail.com (indicant nom i cognoms, a més de dir-nos si assistireu al dinar de pa i porta)

                                                  

 

 

 

AMB CAMES QUE RODEN (51)

Durant una conversa en una plàcida vesprada d’estiu a la vora de la mar, una amiga ens comentava el seu desig de ser mare algun dia. Afirmava que, si decidia fer-ho realitat, es faria inseminar de manera artificial o, en tot cas, mai no li faria saber a l’home que la fecundara que estava esperant una criatura seua. Per quina raó?, li vam demanar. Llavors, després d’una profunda inspiració, ens va fer una reflexió sobre com són d’inestables les relacions sentimentals en la nostra societat actual i que, per això mateix, temia que en cas de trencar amb la suposada parella aquesta poguera al·legar la discapacitat que manifesta ella per llevar-li la custòdia de la criatura.

Tot just pocs dies després hi vam llegir que s’havia presentat al Ministeri de Justícia, per part del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), un conjunt de propostes perquè siguen incloses a l'avantprojecte de Llei sobre l'exercici de la coresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, amb la finalitat d’evitar que la discapacitat no supose en cap cas discriminació o tracte desfavorable en la decisions judicials sobre pàtria potestat o guàrdia i custòdia dels fills i filles, en els supòsits de ruptures matrimonials o de parella.

El CERMI, en el document de propostes a l'esmentat avantprojecte de llei, exigeix que en el nou text legal s'incloguen disposicions explícites que impedisquen qualsevol discriminació o tracte menys favorable per raó de discapacitat en una de les persones progenitores a l'hora de decidir o acordar mesures en relació amb el règim de vida, l'atenció, l'assistència i la cura de les criatures. Malauradament, són molts els casos en què mares o pares amb diversitat funcional pateixen decisions injustes dictades per professionals de la judicatura que tenen en compte la discapacitat com a factor negatiu a l’hora d’emetre sentències sobre la pàtria potestat i la guàrdia i custòdia de filles i fills.

Recordem que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que la discapacitat no és un fet inherent del subjecte que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. Per tant, una mare o un pare amb diversitat funcional, amb els suports oportuns i proporcionats a la seua discapacitat, pot fer-se responsable de la criança de les seues filles i fills com qualsevol altra dona o home.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I denunciem com un greuge intolerable aquesta mena d’actes de discriminació que neguen la igualtat d’oportunitats i de tracte, real i efectiva, a les persones amb diversitat funcional davant els tribunals de justícia.  

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número X. 16/09/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (50)

Entre els menesters propis de la raça humana està anar a comprar. Som l’única espècie que habita aquest planeta que realitza aquesta activitat, nascuda de la necessitat vital d’aconseguir els aliments i altres productes bàsics per a la supervivència que ja no podem aconseguir directament de la natura per raons de la nostra evolució social. Anar a comprar, a banda d’un fet vital i social, també ha esdevingut un acte lúdic -que, en ocasions, ens porta a adquirir fins i tot allò que no necessitem-, al qual totes les persones hem de tenir accés sense cap mena d’impediment.

Els hipermercats i centres comercials són la màxima expressió de l’hàbit del consum. Tot i que amb el pas de les darreres dècades ha millorat molt l’accessibilitat a aquestes grans superfícies, les persones amb diversitat funcional segueixen trobant un seguit d’inconvenients a l’hora de fer-hi la compra, que són tan diferents com diversos són els tipus de discapacitats. Casos representatius són els productes que queden fora de l’abast de les persones de baixa estatura i de les que es mouen en cadira de rodes per estar només disposats als prestatges més alts; els emprovadors petits en els quals a penes hi cap la cadira de rodes; o els passadissos massa estrets que dificulten el pas i la maniobrabilitat d’aquestes.

Per a les persones que manifesten discapacitats visuals és complex anar a comprar totes soles a grans superfícies comercials perquè, entre d’altres dificultats, tenen la de localitzar els productes i la de dur les bosses fins a casa, aspecte aquest últim que també comparteixen amb les persones amb mobilitat reduïda, ja que és prou complicat portar el bastó o conduir la cadira de rodes mentre es sosté pes.

Sí, és veritat que hi ha l’opció de comprar a través d’Internet. Però no és el mateix fer-ho per gust que per obligació. Com dèiem més amunt, anar a comprar té una vessant social que comporta integració en la comunitat, alhora que fomenta l’autonomia personal. Fer la compra des de casa elimina aqueix contacte físic amb els productes a elegir, n’encareix el cost pel servei a domicili i augmenta la invisibilització de les persones amb discapacitat.

Segons ens han comentat la Sara Rubio, el Marc Llorens i l’Albert Miret, persones  amb diversitat funcional visual a les quals agraïm les seues aportacions a aquest article, sempre que han demanat l’ajuda del personal d’algun supermercat han rebut una resposta positiva. Però els drets i la igualtat d’oportunitats de la ciutadania no han de dependre de bones intencions sinó han d’estar regulats i garantits. Per això, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es creu necessària la regulació del dret de les persones amb diversitat funcional a ser assistides en les grans superfícies comercials (hipermercats, autoserveis...), sense que això implique cap despesa addicional, i que els ports per dur la compra a domicili no s’hi cobren o siguen reduïts per a les persones que usen aquest servei per necessitat i no per comoditat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número VII. 01/07/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (49)

La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I va presentar la publicació elaborada pel Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia que, sota el títol «Relatos sobre discapacidad y economías de a pie», recull onze relats en els quals persones amb diversitat funcional descriuen les seues vivències personals relacionades amb l'àmbit econòmic i condicionades per la discapacitat que manifesten.

L'objectiu d'aquesta recopilació de relats que contenen les experiències quotidianes de persones, que a banda d'enfrontar-se a les dificultats generals amb les quals es troba qualsevol ciutadana o ciutadà diàriament també han de plantar cara a les pròpies derivades de la discapacitat, és traslladar-les a la Societat -amb eixa majúscula que la converteix en quelcom anònim i a la qual de vegades se li carreguen les culpes de fets dels quals no té cap coneixement- perquè sàpiga de primera mà les traves i dificultats amb què topen cada dia les persones amb diversitat funcional, i que amb la crisi s'aguditzen encara més.

Entre les qüestions que tracten aquestes històries, contades en primera persona, estan els preus elevats dels productes específics per a aquest col·lectiu i que en la majoria dels casos són articles de primera necessitat; les dificultats per accedir a llocs de treball; la manca d’ingressos suficients per abastar una vida digna i que permeten el desenvolupament d’una vida independent; etc. Així mateix, en aquesta publicació es fan evidents alguns dels efectes negatius que estan causant les retallades aplicades des de les diverses administracions. Unes mesures antisocials que van enderrocant de mica en mica l’estat de benestar que un dia va semblar que era a l’abast de la mà i que ara ens volen fer creure que és impossible.

Com es diu al final del pròleg, «en aquest temps de crisi, més que mai, és imprescindible unir les nostres forces per a sobreviure i aconseguir que els drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional siguen respectats». I una de les maneres de fer visible la situació és no callar. Tal com s'indica al llibre, EL SILENCI NOMÉS BENEFICIA LA INJUSTÍCIA.

La publicació pot descarregar-se en: 

http://isonomia.uji.es/relatos-sobre-discapacidad-y-economias-de-a-pie-2013/

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número V. 03/06/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (48)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en la seua primera reunió d’enguany, va acordar dedicar el 2013 a treballar al voltant de la importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb discapacitat. Des del grup es proposa investigar sobre si la violència masclista cap a les dones amb discapacitat, per part de subjectes que conviuen amb elles, presenta una connotació sexual, l’expressió de la qual té diferents maneres de manifestar-se i distints graus d’intensitat: des del rebuig més ultratjant, que es pot expressar mitjançant mirades despectives; fins a abusos, en forma de relacions no consentides, tocaments, etc.; passant per l'agressió verbal.

Segons l’informe Violència en dones i xiquetes amb discapacitat, quatre de cada cinc dones amb diversitat funcional pateixen violència. El text traslladat per Gabriela Guzmán, oficial de Drets Humans de l'Oficina de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de Nacions Unides, davant la Conferència Internacional«Els desafiaments del nou mil·lenni per a les dones amb discapacitat», celebrat a Madrid al juny de 2012, afirma que el 80% de les dones amb discapacitat són víctimes d’agressions i tenen quatre vegades més de risc de sofrir abusos sexuals que la resta de població femenina.

 

Tot això s'incardina en una visió asexuada de les persones amb diversitat funcional, malauradament molt estesa, que proclama o bé que aquestes "no tenen sexualitat" (per estar absolutament invisibilitzada) o bé es considera que si la manifesten "és un comportament aberrant", sense que entre ambdues opcions hi haja més possibilitats sexuals. Per dissort, aquestes visions de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional són molt generalitzades i estan basades en el desconeixement i/o la negació que aquestes dones i homes tenen els mateixos drets que la resta de ciutadanes i ciutadans a expressar i manifestar les seues inquietuds sexuals.

 

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es fa una crida a totes les associacions de persones amb discapacitat, així com a altres entitats i particulars, perquè realitzen les seues aportacions sobre aquest tema. Per contactar amb el grup poden remetre un correu electrònic a l’adreça cesar.gimeno@uji.esi se’ls comunicarà la manera de participar-hi.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número III. 02/05/2013)

 



El deseo de Mar

Final Encargo Socialp by Mar Dalmau