Sembla que estem en una època d'atorgar premis a tort i a dret. Això està molt bé quan de veritat es reconeixen els mèrits de persones, entitats, etc., que realment contribueixen a construir un món millor. L'inconvenient és que en moltes ocasions aquests premis no són el que semblen o no és lliuren en el moment més oportú. Ben sovint s’alegrem per la concessió d’un guardó sense saber si és merescut o es tracta només d'una parafernàlia per a fer veure que es fan grans coses pel bé de la societat. La ciutadania aliena a l’àmbit, entitat o persona que rep el premi queda enlluernada pel glamur d’aquest, però les persones a les quals el fet que ha motivat l’atorgament del guardó els toca de prop, i són conscients que no es veritat tot el que s’hi ha dit, fins i tot es poden sentir ofeses per aquest lliurament.
Això ens ha succeït a les persones amb diversitat funcional davant la concessió del Premi Internacional Franklin Delano Roosevelt sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat 2012 a Espanya per la seua activa participació en l’elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Ens hi vam quedar com les tortugues marines en empassar-se una bossa de plàstic creient que era una medusa. I aquest sentiment de badoques creix en llegir les paraules que va pronunciar la Reina Sofia el proppassat 9 de setembre durant l’acte de lliurament del guardó a la seu de l'ONU a Nova York: «La legislació interna en el meu país es va adaptar ràpidament als reptes plantejats pel nou objectiu que impulsa aqueix instrument internacional [la Convenció]. Un objectiu que deixa de considerar a aqueixes persones com meres receptores d'assistència social i sanitària per a donar-los el lloc que els correspon com veritables titulars de drets».
Sí, durant les dècades anteriors l’Estat espanyol va avançar en el reconeixement dels nostres drets i del seu exercici, i va ser un dels impulsors de la Convenció. Però que tot just ara se li faça aquest honor, quan amb l’excusa de la crisi se’ns està collant des de totes les administracions que formen part d’aqueix Estat, retallant totes les prestacions i recursos que d’alguna manera ens apropaven a la possibilitat de dur una vida digna, ens resulta, si més no, ofensiu. Perquè qui mereixem aquest guardó som les persones amb discapacitat que intentem sobreviure a les retallades sense perdre la nostra dignitat. Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana hi som especialistes, perquè el Govern valencià encara ens ho posa més difícil amb la seua legislació agressora. El Decret 113/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual s'estableix el règim i les quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, n’és un bon exemple en promulgar una brutal pujada de preus i de despeses addicionals per a les persones en situació de dependència. Aquests augments afecten els serveis d'atenció residencial, centres de dia i de nit, teleassistència, ajuda a domicili, atenció en centres de rehabilitació i integració social i d'habitatges tutelats. Per exemple, en les residències, s’haurà d’aportar un 90% de la pensió, amb la qual cosa a aquestes usuàries i usuaris els hi quedarà una misèria per a les seues despeses personals. A més, aquest Decret és tan cruel que si per alguna raó un mes no es compleix amb el copagament la sanció serà l’expulsió del recurs de què s’estiga fent ús.
Per a finalitzar aquest article us agraïm la vostra fidelitat a totes les persones que ens llegiu i us desitgem unes bones festes i un feliç any 2014.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XVI. 16/12/2013)
