AMB CAMES QUE RODEN (86)

El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, una data que va fixar l’Organització de Nacions Unides (ONU) en 1999 amb l’objectiu de visibilitzar aquest greuge que viola els drets i la integritat  física, psíquica i moral de dones de totes les races, creences, ideologies, nivells econòmics i edats. Una xacra social que no decreix malgrat els nombrosos programes de prevenció i de conscienciació, així com mesures jurídiques, que s’han establit durant les darreres dècades. Tot i que la societat en general ha augmentat el seu grau de sensibilització vers aquesta greu problemàtica, cada any segueixen morint milers de dones arreu del món víctimes de la violència masclista.

Com succeeix massa sovint en la majoria d’àmbits, les dones amb diversitat funcional se senten discriminades –quan no oblidades- perquè se'ls tracta com un col·lectiu a part, com si no foren dones amb els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadanes, i com si la violència que pateixen no fos tan greu. Segons l’ONU, el 80 per cent de les dones que manifesten una discapacitat són objecte d’algun tipus d’agressió relacionada amb la violència de gènere. Només per aquesta dada el col·lectiu de les dones amb diversitat funcional ja mereixeria una atenció especial. Però encara més si es té en compte que la majoria d’incidents violents que afecten a dones amb discapacitat queden ocults perquè es produeixen en l'entorn familiar o en centres residencials, fet que fa molt difícil que arriben a denunciar. La por i la dependència física, psicològica o econòmica que senten cap l’agressor, o agressora –encara que en aquest cas no parlaríem de violència de gènere-, representen els obstacles principals que fan invisibles tants casos; tot i que també s’han de tenir en compte el grau i el tipus de discapacitat que manifesten, que en moltes ocasions els fa molt complicat o impossible accedir als recursos necessaris per a denunciar, i fins i tot adonar-se que són víctimes de violència masclista. Per sort, hi ha notícies que obrin un horitzó d’esperança quant a millorar la situació d’aquestes dones que sofreixen la violència en silenci, com la de la posada en marxa d’un protocol contra la violència de gènere en dones amb discapacitat per part de l'Institut Aragonès de la Dona (IAM), acció que farà que la Comunitat Autònoma d'Aragó siga la primera que adaptarà els recursos a les necessitats de les dones.

Un tipus de violència cap a les dones que també està invisibilitzada és la esterilització forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l’argument que és el millor per a elles. L’esterilització va quedar despenalitzada a Espanya en l’article 156 del Codi Penal si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l’autoritza un jutge o una jutgessa. Tot i així, l'esterilització és contrària a la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que l’Estat espanyol va ratificar en 2008, que promou que «les persones amb discapacitat, inclosos els xiquets i les xiquetes, mantinguen la seua fertilitat, en igualtat de condicions amb les altres». És molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius de soca-rel i que l’esterilització forçosa és una violació dels drets fonamentals de les dones amb diversitat funcional.

Com ja s’ha dit, cal fer visibles les dones amb diversitat funcional que pateixen la violència masclista. Però, a més, és fonamental fer-los arribar la informació a les que encara no n’han sigut víctimes perquè tinguen recursos de prevenció i detecció. Una manera d’aconseguir-ho seria fer accessibles totes les activitats que s’organitzen al voltant del 25 de novembre, ja siga afegint subtítols als cinefòrums, fent interpretació de llengua de signes en conferències i debats, etc., per a promocionar i fer possible la presència física i la participació de totes les dones sense importar les seues capacitats i circumstàncies. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXVII. 21/11/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (85)

La darrera setmana del proppassat mes de setembre es va commemorar la Diada Internacional de les Persones Sordes instituïda per les Nacions Unides el 28 de setembre de 1958. La sordesa és una diversitat funcional invisible. Si ens trobem algú caminant amb ulleres fosques i bastó blanc, o acompanyat d’un gos pigall, deduïm de seguida que té una discapacitat visual i és molt probable que li preguntem si necessita ajuda per a creuar el carrer. Les persones sordes, en canvi, no manifesten cap símptoma que faça visible el seu dèficit auditiu, per la qual cosa ningú ho adverteix fins que els parla.

Els obstacles més importants que dificulten la vida diària de les persones amb sordesa són les barreres de comunicació que limiten la seua capacitat de relacionar-se amb l'entorn. La manca d’audició i, en la majoria dels casos, el fet de no poder comunicar-se oralment fan que aquesta part de la població, que té els mateixos deures i drets que la resta de la ciutadania, patisca discriminació en la quasi totalitat dels espais públics i que resten aïllades en un món paral·lel en què el silenci s’imposa. Un fet prou habitual com és quedar-se dins d’un ascensor encallat entre dues plantes, per a una persona sorda pot esdevenir angoixant perquè no pot escoltar si des de l’exterior li estan parlant; o en alguna situació d’emergència, en què es donen instruccions d’evacuació a través de megàfons, la seua vida pot córrer perill per no assabentar-se d’allò que està passant.

La nostra és una societat bàsicament «oïdora» i una mostra d’això és que una bona part dels mitjans usats per a transmetre informació són auditius. Per tant, la informació que els arriba a les persones amb sordesa és mínima. En certa manera, es pot pensar que Internet ha facilitat el seu accés a la informació i ha millorat les possibilitats de relacionar-se socialment, però s’ha de tenir en compte que a moltes d’aquestes persones, per les seues circumstàncies, no els resulta gens fàcil adquirir els coneixements necessaris per a entendre idees abstractes, per exemple.

Com succeeix amb tants altres col·lectius amb necessitats especials, no es tenen sempre presents –ni en tots els àmbits- les mesures que millorarien la qualitat de vida de les persones que no poden escoltar els sons i els sorolls que es produeixen al seu voltant. Una de les actuacions que s’hauria d’implementar és la presència d’intèrprets de llengua de signes en tot tipus de serveis i centres d’atenció a la ciutadania (hospitals, centres de salut, jutjats...); llocs que haurien d’aprofitar els avantatges de les noves tecnologies més del que fan actualment. Incloure el Whatsapp o la possibilitat de connectar-se per Skype amb una o un intèrpret, són mostres de com de senzill pot ser de vegades aplicar mesures que no representen fortes inversions econòmiques i que significarien millores de l’accessibilitat d’aquesta part de la ciutadania. Només hi cal conèixer la necessitat i aplicar la ferramenta.

Així mateix la subtitulació de tots els programes de televisió i la interpretació en llengua de signes dels noticiaris, com ja fa alguna cadena, haurien d’estar establides per normativa. Les diverses llengües de signes que s’usen arreu del món han de tenir la mateixa consideració, respecte i promoció que les llengües parlades, i haurien d’estar presents en els centres d’ensenyament com un idioma més.

Com ens diu una companya intèrpret, que ens ha assessorat en la redacció d’aquest article, és tracta de fer visual allò que és auditiu.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXV. 24/10/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (84)



Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.

És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.

Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.

Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.

Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (83)

El dret a la sanitat es diu que ha de ser universal. Però, com succeeix en molts àmbits, hi ha sectors de ciutadania que no tenen tan fàcil accedir als recursos relacionats amb la salut. Les persones amb diversitat funcional som un dels col·lectius que ens trobem, d’una banda, amb barreres físiques a l’hora d’haver d’usar alguns dels recursos sanitaris i, d’una altra, amb barreres socials derivades de la manca de formació, quant a l’atenció a persones amb discapacitat, que mostra part del personal que treballa en aquests recursos, que en molts casos tampoc no compta amb la mínima empatia imprescindible per a desenvolupar aquesta mena de treballs.

El personal sanitari hauria de rebre unes nocions elementals sobre com tractar a persones amb qualsevol tipus de discapacitat. Per exemple, amb això es podria evitar que quan acudim a una cita mèdica, i ens acompanya una altra persona, s’adreçaren primer a l`acompanyant, tant per a preguntar-nos pels símptomes com per a comunicar-nos el diagnòstic i el tractament. Una pràctica que encara és més habitual si la o el pacient manifesta dificultats d’expressió oral; en aquest cas, la o el pacient amb diversitat funcional sembla esdevenir del tot invisible per al o la professional que l’atén. Això li pot representar una pèrdua d’autoestima a la persona atesa perquè pateix una agressió psicològica a la seua dignitat humana.

Si parlem d'especialitats mèdiques, la cosa empitjora, ja que ni molts dels aparells que s’utilitzen per a realitzar proves s'adapten a les necessitats especials de les persones amb diversitat funcional, ni moltes i molts especialistes saben com es podrien o es deurien fer les proves en aquests casos. Aparells per a fer ressonàncies, TAC, etc., resten fora de l’abast de les persones amb mobilitat molt reduïda. Entre els exàmens que més inconvenients i dificultats presenten es poden esmentar les revisions ginecològiques, tan importants per prevenir o detectar possibles problemes de salut i tan difícils d’efectuar quan es tracta de dones amb discapacitats, sobretot, físiques. Aquests impediments solen retardar les visites a les consultes mèdiques, amb conseqüències molt negatives perquè patologies que en principi representen riscs mínims per a la salut de les dones, amb el retard, poden esdevenir casos molt greus, fins i tot mortals. Un exponent d’aquesta circumstància són les dificultats de les dones que es mouen en cadires de rodes, i no poden mantenir-se de peu, a l’hora de fer-se una mamografia.

Tant les consultes ginecològiques adaptades com els mamògrafs accessibles per a dones en cadira de rodes són molt escassos a l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana no en tenim notícia de cap. Si que sabem que s’han presentat proposicions no de llei a les Corts Valencianes, com la del Grup Parlamentari Ciudadanos en novembre de 2015, sobre l'adopció de mesures per a dotar els hospitals públics valencians dels mitjans adequats per a atendre les dones amb diversitat funcional i mobilitat reduïda; o la presentada d'urgència al plenari aquest mes de juliol de 2016, pel Grup Parlamentari Popular, sobre l'elaboració d'un Pla Estratègic d'accessibilitat per a persones amb diversitat funcional i persones en situació de dependència, a la xarxa sanitària pública valenciana. 

Els diferents estaments responsables, tant polítics com administratius, han de fer possible que l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que reconeix el dret a la salut d’aquestes ciutadanes i ciutadans, siga efectiu mitjançant l’aplicació de la pertinent legislació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXX. 11/07/2016) 

AMB CAMES QUE RODEN (82)

La Xarxa Europea de Vida Independent (ENIL en anglès) incorpora les iniciatives de vida independent actives a dotze països d’Europa, en els quals hi ha més de cinquanta Oficines de Vida Independent (OVI). L’ENIL es va establir arran de la difusió dels principis del Moviment de Vida Independent (MVI) arreu d’Europa, entre les dècades dels 80 i 90 del segle proppassat, gràcies al primer pas fet per activistes de la Gran Bretanya amb diversitat funcional que van viatjar als Estats Units per conèixer de primera mà les iniciatives de l’esmentat MVI que havia nascut en aquell país en els anys 60 i es va anar consolidant durant els 70. Dirigents com John Evans, Adolf Ratzka o Bente Skansgard, han estat crucials en el desenvolupaven de la filosofia de vida independent, tant als seus respectius països com en l’àmbit europeu.

Segons dades del Foro de Vida Independiente y Divertad (FVID), fundat el 2001 per a impulsar la filosofia de la vida independent a l’Estat espanyol, en l’actualitat hi ha tres OVI funcionant a Espanya. La primera es va instaurar a la Comunitat de Madrid al juliol de 2006; poc després es van posar en marxa les de Barcelona i Galícia. Totes tres tenen els mateixos objectius però cadascuna amb estructures diferents. L’OVI de Madrid es va constituir dins de l'estructura d'una ONG tradicional; la de Barcelona la van crear un grup de persones usuàries que prèviament van haver de fundar una associació a propòsit; i la de Galícia va tenir el seu origen en la primera associació d'usuàries i usuaris d'assistència personal creada a l’Estat espanyol. Essencialment, les OVI han d’oferir suports per a la gestió dels plans individuals de vida independent, facilitant la gestió dels serveis d’assistència personal d’acord amb les necessitats de cada persona amb diversitat funcional, perquè siguen elles mateixes les que entrevisten, contracten i acomiaden, si cal, a les seues assistentes o assistents personals.

Per a qui no haja llegit anteriors articles publicats en aquesta columna, recordem que la funció de l’assistència personal és assistir a una persona en situació de dependència en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida. L’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les dones i homes que manifesten discapacitats que dificulten greument la seua autonomia personal puguen desenvolupar una vida independent, entesa com que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, prenent totes les decisions que les afecten.

Manuel Lobato, Javier Romañach, Juan José Maraña, Marita Iglesias, Toño Novoa, Antonio Centeno, Núria Gómez, Alejandro Rodríguez-Picavea o Soledad Arnau, són algunes de les persones que han impulsat el Foro de Vida Independiente y Divertad (FVID). Precisament des d’aquest fòrum es va proposar el 2005 el terme «diversitat funcional» com alternatiu a tots els que s’havien usat fins llavors per a referir-se a les persones amb capacitats diferents. Termes com «discapacitat» o «minusvalidesa» es consideren pejoratius i per això «diversitat funcional» ja s’utilitza a Espanya en moltes esferes per iniciativa de les mateixes persones afectades. Fins i tot en l’administració dependent de la Generalitat Valenciana s’usa per a denominar la Direcció General de Diversitat Funcional.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXVIII. 13/06/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (81)

Els orígens del Moviment de Vida Independent estan molt relacionats amb les lluites de moviments com el feminista o de la població afroamericana pels drets civils, durant les dècades dels 50 i dels 60 del segle XX als Estats Units, i es pot datar en 1962 el seu naixement. Aquell any, Ed Roberts, un estudiant que manifestava una tetraplegia, va aconseguir ser admès a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, quan no hi havia precedents en les universitats nord-americanes.

Roberts i altres companys amb necessitats especials van demanar millores en el campus perquè no estava adaptat ni existia cap habitatge estudiantil accessible per a una persona amb tetraplegia. La solució proposada per la universitat va ser permetre-li l’ús de l’hospital del recinte com a dormitori. L’estudiantat amb diversitat funcional, basant la seua força en la unió i el suport mutu, hi va desenvolupar de manera espontània un programa de serveis de suport per a ajudar a l’alumnat amb discapacitats que ho necessitaren per a poder viure independentment i dur a terme les seues activitats.

Uns anys més tard, quan moltes d’aquelles persones amb necessitats especials estaven a punt de finalitzar els seus estudis universitaris, van tindre ben clar que els caldria implementar en la comunitat un servei d’ajuda, similar al que tant d’èxit havia assolit a la universitat, per a seguir desenvolupant una vida independent. Amb la col·laboració de l’administració pertinent, van decidir posar en marxa un servei que consistia en un equip de gent disponible per a ajudar-los a fer qualsevol activitat bàsica de la vida diària, que seria gestionat per les pròpies persones usuàries. I és que un punt fonamental de la filosofia de vida independent que propulsa aquest moviment és que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, per a la qual cosa han de comptar amb els recursos humans, tècnics, etc., que necessiten segons el grau de dependència derivat de les seues discapacitats.

Com a conseqüència d'això, en 1977 es va crear als Estats Units el primer Centre per a la Vida Independent (C.I.L. en anglès) que va ser el precedent dels més de 300 que hi ha actualment en aquell país. Aquest centre va estar la primera organització basada en una comunitat controlada per les pròpies persones usuàries que combinava, alhora, serveis i suport, amb l'objectiu de permetre que la gent amb diversitat funcional millorara les seues condicions de vida. L’esmentat centre desenvolupava diferents serveis, com ara allotjament, assistència personal, transport accessible, assessorament sobre accessibilitat, suport entre iguals... S’ha de destacar la importància de l’assistència personal, un recurs imprescindible per a assolir una vida independent. Qui treballa com a assistent o assistenta personal no es dedica a cuidar sinó a assistir una persona en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida, com ara pot ser banyar-se o dutxar-se, netejar la llar, o tasques d’acompanyament en viatges, gestions, etc., amb un horari individual i flexible adaptat a les necessitats de la persona atesa que és qui decideix quan i com.

En un proper article es parlarà de l’expansió del Moviment de Vida Independent a Europa i, en especial, a l’Estat espanyol.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXVI. 17/05/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (80)

Cronològicament, el model social de la discapacitat ha estat el tercer paradigma que ha intentat explicar-la. Es pot dir que hi va nàixer a les acaballes de la dècada dels 60 del segle XX als Estats Units i el Regne Unit, quan les mateixes persones afectades es van rebel·lar contra la «institucionalització» que, en la pràctica, era l’única opció que se’ls oferia. Hi van denunciar el seu estatus de ciutadanes i ciutadans de segona amb tot un seguit de reivindicacions que van obrir el debat polític i social, especialment en l’àrea dels drets civils i de la legislació antidiscriminatòria.

En el model social es defineix la discapacitat com el desavantatge que viu un/a individu/ídua quan l’entorn és incapaç de donar respostes a les necessitats derivades de les seues característiques personals (De Lorenzo, 2007). Per primera vegada es deia que la discapacitat no és pròpia de la persona que la manifesta sinó producte de les barreres físiques i socials que aixeca la societat. Per aquesta raó, en aquest model, s’assenyalen com a factors bàsics per a capgirar la situació: fomentar la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació, la normalització de l’entorn i l’accessibilitat universal. La frase que va escriure Jenny Morris (2008) defineix molt bé la idea principal que transmet el model social: «Una incapacitat per a caminar és una deficiència, mentre que una incapacitat per a entrar a un edifici perquè a l'entrada hi ha una sèrie de graons és una discapacitat».

Quant als mitjans de subsistència de les persones afectades, aquest model proposa la seguretat social i el treball ordinari, suggerint l'ocupació protegida com a opció excepcional i transitòria. Per tant, el model social recull una part del postulat del model rehabilitador, que afirmava que el treball era l’únic camí que portava a la integració social, però assenyala que no és l’única forma d’aconseguir la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. Per això es fa èmfasi en la importància que la discapacitat s’enfoque des de totes les perspectives. L`exclusió que ens afecta a les persones amb discapacitat és el resultat de la discriminació estructural que patim en diferents àmbits, fet que fa evident que la qüestió de la inserció laboral té la seua rellevància però no n’és l’únic factor, també ho són l’educació, la salut, l’economia, l’oci, etc.

Per a tancar la sèrie d’articles en què hem parlat dels paradigmes, cal que esmentem el model de la diversitat. Aquest model vol anar més enllà del model social i es fonamenta en la idea que una persona amb discapacitat és un ésser valuós en si mateix per la seua diversitat. Impulsat per les mateixes associacions de persones amb discapacitat, el model de la diversitat proposa l’abandó del concepte de capacitat com a manera de percebre i descriure una realitat humana en la qual el més rellevant és la discriminació d’un col∙lectiu de persones que som diferents però tenim els mateixos drets que la resta de ciutadania. En lloc d’això, planteja l’ús de la dignitat i la diversitat com a conceptes que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat i la discriminació com a factor que s’ha d’eliminar. Es per aquesta raó que basa la seua anàlisi i les seues propostes en l’ús i el desenvolupament dels drets humans i la proposta d’una visió bioètica sobre la diversitat funcional, fruit de les experiències diàries de les persones que convivim amb la realitat d’aquesta.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXIV. 19/04/2016)

Condenados al Bordillo

Entrevista a Condenados al Bordillo por el proyecto

'Som iguals, som diferents'

 

 

La Asociación Condenados al Bordillo de Dénia colabora con el colegio Pou de la Muntanya en el proyecto 'Som Iguals, Som Diferents'. Condenados realiza actividades extraescolares para los alumnos de este centro educativo de Primaria, divididas en tres bloques, tres días a la semana. Durante las mismas, desarrollan actividades de deporte adaptado, de comunicación y juegos de dinámicas de grupo.

 

http://play.cadenaser.com/audio/1479197785_904749/



AMB CAMES QUE RODEN (79)

El proppassat 8 de març es va tornar a commemorar, un any més, la Diada Internacional de les Dones. Així, en plural, perquè al planeta hi ha més de 3.600 milions de dones i s’ha de ressaltar la diversitat de la ciutadania femenina. I dins d’aquesta pluralitat s’han de fer visibles les dones amb diversitat funcional, que formen part del 15% de la població mundial que manifesta algun tipus de discapacitat. Per aquesta raó dediquem aquest article a anomenar dones que, des de diferents àmbits, fan palès que una discapacitat no els ha impedit assolir fites que s’hi van proposar.

Comencem per Soledad Arnau Ripollés, col·laboradora de la Fundació Isonomia, que manifesta una diversitat funcional causada per una artrogriposi múltiple congènita que fa que necessite assistència personal per a desenvolupar totes les seues activitats diàries. És llicenciada en Filosofia i compta amb un extens currículum acadèmic; investigadora amb molts treballs publicats sobre discapacitat, gènere, sexualitat, etc.; conferenciant; activista del Moviment de Vida Independent; coprotagonista de Yes, we fuck!, documental sobre l’assistència sexual; protagonista del curtmetratge Habitación, que ha rebut diversos premis arreu d’Europa, etc. Actualment també és directora i presentadora del programa de ràdio «Acuéstate conmigo», creat per ella. Entre altres reconeixements, ha rebut el I premi del XXV Concurs de treballs sobre les persones amb discapacitat física, de l’Asociación Roosevelt de Conca, per la presentació de la investigació «Derechos Sexuales y Bioética. Nuevos desafíos para la consolidación del Derecho (Humano) a una Vida Independiente en materia de Sexualidad». Així mateix, la mateixa associació li ha atorgat enguany, en el Dia Internacional de la Dones, el Premi a la Superació.

La següent dona que volem anomenar és Marta Senent Ramos, col·laboradora de la Fundació Isonomia, per a qui la paràlisi cerebral infantil no ha estat obstacle per a completar una brillant trajectòria acadèmica. És llicenciada en Humanitats i doctora per la Universitat Jaume I amb qualificació d’excel·lent cum laude per la seua tesi doctoral «La diversidad funcional en el cine español». Entre les seues publicacions es poden esmentar els llibres Arte y discapacidad, otra visión del arte i, el darrer que acaba de presentar, Ana te presta su espejo. També fa conferencies i tallers sobre discapacitat i gènere. D’altra banda és directora d’ACEN Editorial.

També volem destacar a Virginia Felipe Saelices, elegida senadora en les eleccions del proppassat 20 de desembre. Té una atròfia muscular espinal que fa que use cadira de rodes des la infantesa, però que no li ha impedit ser mare de dues criatures, únic cas a l’àmbit de l’Estat espanyol amb la seua discapacitat. Al prometre el seu càrrec com a representant del poble, va dir que no tornaria a fer-ho en una sala amb barreres on no siguen efectius els drets de totes les persones.

La cuarta pionera és Pilar Lima Gozálvez, diplomada en treball social i en llenguatge de signes, que va estar la primera dona amb discapacitat auditiva en arribar a senadora. Va prometre el seu càrrec mitjançant el llenguatge de signes –del qual n’és professora especialista- i l’assistència d’una traductora. Durant tres mesos va exercir de portaveu de la Comissió d’Igualtat del Senat.

Cal esmentar també a Irene Villa González, que va perdre les dues cames i tres dits de la mà esquerra, quan tenia 12 anys, en esclatar una bomba lapa que havien fixat als baixos del cotxe de sa mare. Ha cursat diverses carreres universitàries, exerceix de periodista en diferents mitjans de comunicació i ha publicat cinc llibres. A banda, ha guanyat diversos campionats d’Espanya en diferents modalitats d’esquí alpí i ha estat membre de l’equip paralímpic. És mare de dues criatures.

Per últim, volem anomenar a Madeline Stuart, una jove australiana a qui la síndrome de Down no li ha impossibilitat fer realitat el seu somni de treballar de model. Amb el suport de sa mare, va començar a fer esport i a seguir una dieta saludable, una rutina que li va fer perdre 20 quilos i deixar enrere el típic problema de sobrepès d’aquest trastorn genètic. Madeline ha participat en nombroses campanyes treballant de model per a firmes de luxe.

Aquesta llista podria esdevenir infinita perquè, per sort, hi ha moltes dones amb diversitat funcional que representen un exemple de motivació. I encara podrien ser-ne moltes més si tingueren igualtat d’oportunitats i no foren víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXII. 14/03/2016)



AMB CAMES QUE RODEN (78)

Tal com vam anunciar en l’anterior article, en el qual parlàvem de la violència cap a les persones amb discapacitat que s’ha manifestat durant tota la història de la humanitat amb més o menys intensitat i de diferents maneres, en aquesta ocasió encetarem un repàs dels diferents models que, al llarg dels temps, han intentat explicar la discapacitat. Farem un esbós dels elements conceptuals essencials de cadascun d’aquests paradigmes per a apropar-vos a l’evolució del tractament que s’ha donat a les persones amb discapacitat.

Començarem pel model tradicional, o de prescindència, que considerava que les vides de les persones amb discapacitat no tenien cap sentit. La sentència d’Aristòtil defineix molt bé aquesta percepció negativa: «Quant a l'exposició o criança dels fills, ha d'ordenar-se que no es crie a cap defectuós». Les deficiències s’interpretaven com un càstig diví i, fins i tot, que albergaven connotacions diabòliques. Per això, en moltes cultures de l’antiguitat, com ja vam explicar, les criatures que manifestaven alguna discapacitat eren rebutjades i eliminades. Més tard, a l’Edat Mitjana, ja no se’ls eliminava gràcies al missatge del cristianisme que s’havia anat difonen des de segles enrere i que deia que també eren criatures de Déu, tot i que mostraren senyals de càstigs per algun pecat comés. No obstant, se’ls va continuar excloent de la societat i van ser incloses en els grups de persones marginades que havien de sobreviure gràcies a les almoines o a la caritat que començaven a rebre, sobretot, des d’institucions religioses. Curiosament, la mateixa Església que va potenciar hospitals i asils d’assistència també va engegar la maquinària de la Inquisició, de la qual van ser víctimes moltes persones amb discapacitat sota l’acusació d’estar endimoniades.

Els primers indicis del model mèdic-rehabilitador, que va substituir al tradicional, es daten a començaments de l’Edat Moderna tot i que es va consolidar a principis del segle XX. En aquest model les persones amb discapacitat van esdevenir «objectes mèdics» i per a justificar les deficiències ja no s’adduïen causes divines ni diabòliques sinó científiques, i van passar a ser considerades «malalties» o «absència de salut». Pel que fa als subjectes que les patien, ja eren vistos com a persones amb possibilitats d’aportar alguna cosa a la comunitat, però sempre que foren «normalitzades»; és a dir, que mitjançant els tractaments de rehabilitació es pogueren assimilar a la resta de la ciutadania. Aquesta perspectiva subestimava les capacitats d’aquestes persones i es centrava en la discapacitat, que seguia atribuint-se al subjecte. Això va dur a la seua «institucionalització», a internar a aquestes persones en centres especialitzats, pensant que era la millor solució per a protegir-les, quan el resultat aconseguit era una sobreprotecció paternalista que impedia el desenvolupament de les seues personalitats. El principal mitjà de subsistència de les persones amb discapacitat era l’assistència social, reservada per a qui no podia treballar. Cal assenyalar que es continuava subestimant la seua aportació i potser per això va aparèixer la modalitat de l’«ocupació protegida».

En el proper article us parlarem del model social, en el qual va canviar del tot el concepte dels factors que causen una discapacitat.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LX. 15/02/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (77)

La notícia va saltar als mitjans de comunicació el proppassat mes de desembre: els clergues comissionats per l'autodenominat Estat Islàmic per a interpretar i fer complir la sharia (legislació islàmica) van promulgar una fàtua (edicte religiós) a Mosul, la segona ciutat més importànt de l’Iraq, autoritzant als seus militants a matar els nounats amb síndrome de Down i malformacions congènites, així com els menors d'edat amb algun tipus de discapacitat. Tot i l’extrema barbàrie d’aquesta ordre tan macabra, tampoc no havia de sorprendre tant venint d’un grup que no mostra cap mena de respecte vers els drets humans. Com ha succeït tantes vegades sota els designis de moviments amb ideals ultraradicals, les persones amb discapacitat sempre han estat les primeres víctimes. Adolf Hitler afirmava que la guerra «era el millor moment per a eliminar als malalts incurables». Les persones amb discapacitats físiques i mentals eren considerades inútils per a la societat, tota una amenaça per a la puresa genètica ària promoguda per la ideologia del Partit Nacionalsocialista Alemany i, per aquest motiu, eren perseguides per a eliminar-les en el marc del que el nazisme anomenava Aktion T4.

Però la violència cap a les persones amb discapacitat s’ha manifestat al llarg de tota la història de la humanitat. Des de l’antiguitat se’ns va considerar éssers inferiors, que no hi aportàvem res, i per això en quasi totes les civilitzacions antigues les persones que mostraven algun signe de debilitat eren apartades de la comunitat, eren abandonades a la seua sort en llocs inhòspits (deserts, boscos, selves...) o llançades des de penya-segats com, per exemple, succeïa a Esparta fins la reforma de Pericles (499-429 aC) que va establir la seua atenció en centres assistencials. Fins i tot en societats considerades cultes com ara la grega, en el seu culte a la bellesa i a la perfecció física, s’expulsava de les ciutats a les persones que tenien alguna «tara» o directament eren eliminades. A la banda contraria podem trobar posicions com la del judaisme, precursor del cristianisme, que va entronitzar la dignitat de la persona humana i va establir com a deure l’atenció a las persones amb discapacitat, tot i que els antics hebreus creien que els defectes físics eren una marca del pecat. Aquesta visió també s’ha donat en altres religions. No obstant, en altres cultures se’ls considerava éssers màgics i fins i tot s’arriba a venerar-los com a representacions divines.

Com que pensem que el desenvolupament de la percepció de la discapacitat a través dels temps és una qüestió interessant, perquè la història sempre ens ha de servir per a entendre d’on venim i per a encaminar el nostre futur, dedicarem un proper article a repassar els diferents models de la discapacitat emprats durant l’Edat Contemporània, sobretot en el segle XX.

 

Per a finalitzar la columna d’aquest mes volem manifestar el nostre més ferm rebuig i condemna dels actes criminals dels assassins que no respecten el dret a la vida en general i de les persones amb discapacitat en particular. Alhora que reivindiquem el respecte i l’observació dels Drets Humans, així com el desenvolupament i compliment dels continguts de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en tots els països del món.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número LVIII. 18/01/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (76)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2015.

Com cada any, ja en fa trenta-tres, el 3 de desembre commemorem la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat que va instituir Nacions Unides. Des de la positivitat, les diades internacionals són una manera de recordar a la societat en el seu conjunt que hi ha col·lectius de ciutadanes i ciutadans que, per les seues circumstàncies personals, veuen restringit l’exercici real i efectiu dels seus drets. Però aquests recordatoris que es commemoren una vegada a l’any no són prou, perquè els inconvenients, en diverses formes, que obstaculitzen l’accés a la igualtat d’oportunitats i afecten el desenvolupament de les seues vides estan presents cada dia. Per tant, s’haurien de recordar els 365 dies de l’any les situacions anòmales que pateixen, en aquest cas concret, les dones i homes amb discapacitat.

Un dels fets presents en la quotidianitat d’un nombre molt alt d’aquestes persones, que s’hauria de denunciar cada dia, és el perill de patir violència des de l’entorn més proper (parella, família, personal que les atén...), risc que creix amb l’augment del tant per cent de discapacitat que s’hi manifesta i, encara més, quan aquesta causa situacions de dependència. Com succeeix en tots els àmbits, les dones sempre són les més afectades i al risc de sofrir agressions per manifestar una discapacitat li sumen el de ser víctimes de la violència masclista, que es com s’ha d’anomenar la violència infligida per homes cap a dones. Segons les dades registrades anualment per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, s’estima que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista tenen una discapacitat certificada. Aquesta xifra només visibilitza els casos més extrems, restant invisibles per a la resta de la societat la immensa majoria d’agressions (expressades en totes les seues formes: físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques, socials...) que pateixen, de manera silenciosa i anònima, les dones amb diversitat funcional.

D’altra banda, des de les administracions públiques segueixen afeblint les ja escasses possibilitats d’abastar un benestar amb dignitat. Ara ha estat el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat qui ha llançat un altre torpede a la línia de flotació del col·lectiu en fixar un límit a les subvencions per a adquirir productes del catàleg ortoprotèsic amb l’excusa de «racionalitzar» la despesa. Això vol dir que si es vol optar a un prototip millor, no inclòs en aquest catàleg, s’obliga a renunciar a la subvenció i a pagar el 100% del preu de l’article. Un exemple de les conseqüències que tindrà aquesta limitació és que, a l’hora de comprar una cadira de rodes lleugera, l’administració solament donarà 352 euros d'ajuda. Per aquesta quantitat, la cadira menys pesada que es pot trobar pesa 11 quilos. Així que, si es necessita una cadira més lleugera, de 6 quilos, ja no tindrà subvenció i s’haurà de pagar el cost íntegre de la cadira amb la repercussió negativa per a les economies de supervivència que tenen la major part de les persones amb discapacitat.

Unes economies ja molt ressentides pel copagament que es va establir a la Comunitat Valenciana fa dos anys mitjançant el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials i que segueix vigent malgrat que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar en diverses ocasions la seua anul·lació. A més, les promeses manifestades per membres dels partits que ara governen la Generalitat Valenciana, en el sentit que tramitarien la derogació del copagament, encara no s’han fet realitat. Potser serà que és més fàcil fer promeses quan no es té la responsabilitat de quadrar els comptes.

En un altre ordre de coses, s’ha d’esmentar la Resolució de 3 de novembre de 2015, sobre acreditació de centres i serveis del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència. Aquesta mesura, si s’aplica correctament, pot esdevenir molt important perquè controlarà –i és d’esperar que millorarà- el nivell de la qualificació professional del personal que atén a les persones amb discapacitat. Tot i que, com sol ocórrer en molts àmbits de la vida, a banda de la preparació teòrica que es puga adquirir mitjançant estudis, que més tard se certificaran amb títols, és fonamental l’experiència acumulada en el treball de cada dia i la intel·ligència emocional. Una dona, o un home, pot comptar amb una excel·lent preparació acadèmica però no tenir la sensibilitat i l’empatia necessàries per a treballar atenent a persones en circumstàncies especials.

Així mateix, és positiva la sentència del Tribunal Suprem (TS) reconeixent el dret de les persones dependents a escollir l'ajuda que consideren més adequada, desestimant el recurs que havien interposat vuit residències contra una resolució del TSJCV sobre procediment per a reconèixer el dret a prestacions de persones dependents.

També, una vegada més, s’ha de recordar la importància d’implementar els principis i mandats de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides en 2006. Que els seus postulats estiguen presents en tota la legislació que es promulga, sense que hagen de ser lleis específiques per al col·lectiu.

Per a tancar aquest manifest, com tots els anys, recordarem el lema que assevera que el dret a la diversitat i a la igualtat són valors universals que s’han de defensar a tot arreu:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al VOX UJI Número LVII. 14/12/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (75)

Lamentablement vivim en una societat en què la violència de qualsevol tipus està a l'ordre del dia, i és difícil recordar una jornada en la qual els mitjans de comunicació no s’hagen fet ressò d’algun succés violent. Amb això es corre el perill que al final s’arribe a percebre la violència com un fet més o menys normal i es pense que hi ha poca cosa a fer per a eradicar-la. Entre tanta barbàrie que estem patint arreu del món no ens hem d’oblidar de la violència de gènere que cada any sega la vida de milers de dones a tot el planeta. Tots els 25 de novembre es commemora la Diada Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però del nombre tan alt de víctimes de la violència masclista –que es com s’ha d’anomenar aquesta violència infligida per homes cap a dones- no ens hem de recordar només en una data concreta sinó cada dia perquè, malauradament, aquesta violència és present tots els dies. Per cert, es va triar el 25 de novembre en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana.

En l'editorial del número 7 del butlletí digital Generosidad, corresponent al mes de novembre, publicat per la Fundació CERMI Dones, es reflecteixen algunes de les dades recollides en la macroenquesta de violència contra la dona 2015, elaborada per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. Aquestes dades posen de manifest que, a l’Estat espanyol, les dones amb certificat de discapacitat de grau igual o superior al 33% que diuen haver patit violència física, sexual o por per part de les seues parelles actuals o anteriors, representen un percentatge del 23,3%, una xifra superior a la d'aquelles que no tenen certificat de discapacitat, que és del 15,1%. Això fa palès que un tant per cent molt important de les víctimes d’agressions són dones amb algun tipus de discapacitat, la qual, en molts casos, passa desapercebuda per no estar certificada per un document oficial. En l'esmentat editorial, que porta per títol «La violència contra les dones amb discapacitat. Què està passant…?», també s’inclouen xifres de les estadístiques anuals de la mateixa delegació que assenyalen que l'any 2014, de les 54 dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, quatre hi manifestaven una discapacitat; el 2013, de les 54 víctimes mortals, cinc eren dones amb discapacitat; i el 2012 van ser set les dones mortes amb una discapacitat reconeguda, del total que va ascendir a 52 feminicidis. Això fa que s’estime que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista són persones amb discapacitat.

Els percentatges reals segur que han de ser superiors als que estan registrats. És molt difícil que mai es coneguen les xifres exactes perquè és un col·lectiu que pateix la violència masclista en totes les seues expressions (física, psicològica, sexual, econòmica, social...) de manera silenciosa, perquè, en la majoria dels casos, les circumstàncies de les dones amb diversitat funcional fan que siguen invisibles per a la resta de la societat per diversos motius. L’exclusió social; les dificultats per a denunciar les agressions que pateixen, de vegades per no poder accedir als llocs o mitjans on s’hi pot fer degut a la idiosincràsia de les seues discapacitats; la inseguretat de les pròpies afectades, que en massa ocasions tenen por d’assenyalar com a agressor la persona de qui tenen una dependència, i que ben sovint és la seua parella, un familiar proper o el seu cuidador; la por a patir represàlies; etc. Tants entrebancs donen lloc a que els silencis d’aquestes dones amb diversitat funcional deixen en la invisibilitat més impune tantes agressions.

Per a fer visible aquesta violència masclista que afecta a dones amb discapacitat és imprescindible que estiga present en les campanyes d'informació i conscienciació que es fan sobre aquesta matèria. Així mateix, és essencial que els recursos dedicats a la prevenció, denúncia i atenció de les víctimes de violència siguen accessibles, i que el personal involucrat en aquesta qüestió compte amb la informació i formació necessària, a fi de garantir l’atenció més adequada en cada cas.

Per a tancar aquest article recordarem el que es diu en un estudi de la Secretaria General de Nacions Unides sobre com posar fi a la violència contra les dones, en el qual s’assenyalen les causes de la qüestió: «Les arrels de la violència contra la dona estan en la desigualtat històrica de les relacions de poder entre l'home i la dona i la discriminació generalitzada contra la dona en els sectors tant públics com privats. Les disparitats patriarcals de poder, les normes culturals discriminatòries i les desigualtats econòmiques s'han utilitzat per a negar els drets humans de la dona i perpetuar la violència. La violència contra la dona és un dels principals mitjans que permeten a l'home mantenir el seu control sobre la capacitat d'acció i la sexualitat de la dona».

Treballar per la igualtat entre dones i homes significa caminar cap a l’eradicació de la violència contra les dones.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

(publicat al VOX UJI Número LVI. 23/11/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (74)

El proppassat 25 de setembre va estar investida doctora per la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana, Marta Senent Ramos, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En si ja seria una bona nova que una altra dona assolisca el grau de doctora, però en el cas de Marta encara és més destacable perquè a més, segons la informació que ens han facilitat des del Programa d'Atenció a la Diversitat de la Unitat de Suport Educatiu de l’UJI, és la primera persona amb discapacitat en aconseguir-ho en l’UJI.

Marta manifesta una Paràlisi Cerebral Infantil (PCI) des de ben petita que no li ha impedit desenvolupar plenament la seua vida tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Mai no ha anat a un col·legi d’educació especial i sempre ha cursat els seus estudis en centres docents públics. Amb constància i treball va anar completant etapes acadèmiques fins assolir la llicenciatura en Humanitats en 2006  també a l’UJI. D’aleshores ençà, mentre anava concebent com seria la seua tesi doctoral i -més tard- durant la seua elaboració, ha dut a termini moltes activitats. Entre aquestes va escriure un llibre (Arte y discapacidad, otra visión del arte) que va publicar l’editorial ACEN, fundada per ella i de la qual n’és gerent, que es dedica a editar obres d’autores i autors novells.

Per fi, en 2015 va arribar a la recta final del llarg procés que comporta la redacció d’una tesi i el dia 12 de juny va ser la data fixada per a la seua lectura, amb la qual va obtenir la qualificació d'excel·lent cum laude per part del Tribunal. El títol de la tesi doctoral és «La diversidad funcional en el cine español», i en aquesta es reflecteix com ha retratat el cinema fet a Espanya, durant el període que va de 1896 a 2010, les persones amb discapacitat. Una anàlisi basada en el visionat de 175 pel·lícules en les quals, amb més o menys protagonisme, apareixen personatges que manifesten algun tipus de discapacitat. La consulta virtual d'aquest treball encara no està disponible però si que es pot llegir si se sol·licita a la biblioteca de la Universitat Jaume I Castelló.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LIV. 26/10/2015

AMB CAMES QUE RODEN (73)

Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet, tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo; o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos, congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle o acte al que s’assisteix té més durada.

En l’article 30, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i, tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives, recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests àmbits.

Una mesura que hauria d’estar establerta i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas, que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades, inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

Aquesta disposició serviria per a promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LII. 28/09/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (72)

La jornada organitzada per la Fundació Isonomia sota el títol «Dones, discapacitat i vida independent», que va tindre lloc a Benicàssim el proppassat dia 23 de juny, tenia per objectiu la sensibilització en el context municipal (organitzacions, administracions i comunitat) de la necessitat de facilitar a les persones amb diversitat funcional en general, i a les dones amb diversitat funcional en particular, els suports indispensables perquè puguen desenvolupar les seues vides d’una manera independent, afavorint una adequada inclusió social, alhora que es visibilitza la doble discriminació que pateixen les dones amb discapacitat.

En aquesta direcció van anar tant els parlaments de María José Ortí, en representació d’Isonomia, i Elena Llobell, regidora d'Igualtat de l'Ajuntament de Benicàssim que va subvencionar aquest esdeveniment, com la resta d’intervencions que es van fer al llarg de l’acte. Començant per la conferència de Soledad Arnau, directora de la Universitat Oberta Iberoamericana Manuel Lobato, que portava per títol «La vida independent des d'una perspectiva de gènere», i seguint pels testimonis de tres dones i un home amb diversitat funcional que van compartir amb el públic assistent les seues experiències de vida autònoma i independent, en una taula redona que va presentar Carmen Ulldemolins, treballadora social de l'Ajuntament de Benicàssim. Tant els relats de Rebeca Carmona, que treballa a la Direcció provincial del SERVEF a Castelló, i Marta Senent, doctora cum laude per la Universitat Jaume I de Castelló i gerent de l’editorial ACEN, que es van enregistrar en vídeo davant la impossibilitat d’assistir a la Jornada, com els d’Inma Córcoles, treballadora d’ASPROSERVIS, i José Alfonso López, un dels fundadors de l’ONG ¿Cómo quieres vivir?, que si que van poder contar en persona les seues vivències, van fer palès com d’important és l’empoderament entès com el fet de tindre els mecanismes i les eines emocionals necessàries per a poder determinar i dur a terme el propi projecte de vida, així com tindre consciència de saber com es vol viure i de les conseqüències que d’això es poden derivar.

A continuació es va projectar el documental Una habitación propia, elaborat en 2011 per la UNED i l'Institut Valencià d'Atenció a Discapacitats (IVADIS), la presentació del qual va estar a càrrec de Cinta Escalera, psicòloga de l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS). Aquest reportatge conta l’experiència que es duu a terme als habitatges tutelats que té l’IVAS a Rocafort, província de València, on diverses parelles tenen la possibilitat de compartir habitacions pròpies, fet que permet que tinguen la necessària intimitat per a mantenir relacions sexuals.

Per a tancar la jornada es van lliurar els certificats a l’alumnat que ha participat en el curs «Discapacitat, autonomia i vida independent», desenvolupat per la Fundació Isonomia dins del marc del projecte «Programa de formació i orientació per a la inclusió social i la vida autònoma i independent per a persones adultes amb discapacitat», finançat per la Secretaria d'Estat d'Educació, Formació Professional i Universitats del Ministeri d'Educació, Esport i Cultura.

I nosaltres tancarem aquest article amb les paraules que va dir un dels alumnes quan va recollir el seu certificat: «Recordem els milions de dones amb diversitat funcional que pateixen algun tipus de violència cada dia i que, per la seua condició de dones i de persones amb discapacitat, mai no tindran la possibilitat de prendre cap decisió sobre les seues pròpies vides. No les oblidem».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XLVIX. 06/07/2015)